el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris,
nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades.
Porta'm al teu comerç, entitat, associació, reunió familiar o d'amics... Parlaré de què és per mi la passió d'escriure, el joc. Us llegiré textos, en farem a mitges, xalarem si també t'agrada la literatura.
Més informació a jesusmtibau@gmail.com
Ara que s'apropa l'estiu, esperem que no es tornin a repetir fets com aquells. Les pèrdues en tots els aspectes que es van originar són irrecuperables.
Blaus i verds no claudiquen,
Fins i tot socarrada continua sent molt bella la Vall de Sant Antoni.
ResponEliminaAra que s'apropa l'estiu, esperem que no es tornin a repetir fets com aquells. Les pèrdues en tots els aspectes que es van originar són irrecuperables.
ResponEliminaSembla una imatge històrica, de fa molts anys, i podria haver estat feta ahir...
ResponEliminaRoques tan enyorades... La natura té força i, per sort, no claudica!
ResponEliminaSempre he preferit les muntanyes a l'horta, possiblement perquè m'he criat en un poble muntanyós.
ResponEliminaTot i així, per exemple València i la seua horta comencen a agradar-me.
Salutacions,
Eff.