Blaus i verds no claudiquen,
ni els genolls vinclen les roques,
ni s'arronsa la mirada,
mentre ombres d'Horta endolen el record.
el final d'una memòria
Fa 3 hores
el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris, nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades. Porta'm al teu comerç, entitat, associació, reunió familiar o d'amics... Parlaré de què és per mi la passió d'escriure, el joc. Us llegiré textos, en farem a mitges, xalarem si també t'agrada la literatura. Més informació a jesusmtibau@gmail.com
5 comentaris:
Fins i tot socarrada continua sent molt bella la Vall de Sant Antoni.
Ara que s'apropa l'estiu, esperem que no es tornin a repetir fets com aquells. Les pèrdues en tots els aspectes que es van originar són irrecuperables.
Sembla una imatge històrica, de fa molts anys, i podria haver estat feta ahir...
Roques tan enyorades... La natura té força i, per sort, no claudica!
Sempre he preferit les muntanyes a l'horta, possiblement perquè m'he criat en un poble muntanyós.
Tot i així, per exemple València i la seua horta comencen a agradar-me.
Salutacions,
Eff.
Publica un comentari a l'entrada