Edèn, d'Auður Ava Ólafsdóttir

A voltes, un planeta, a la 22a Fira del Llibre Ebrenc

 Un any més, faré cap a la cita anual amb la Fira del Llibre Ebrenc de Móra d'Ebre, que arriba a la 22a edició.

Aquest cop estaré present a la ronda de presentacions de divendres 23 de maig, a les 6 de la tarda, amb A voltes, un planeta, (Cossetània Edicions, 2025).

En aquest enllaç, el programa

Amb el 10 de Ronaldinho

 

En una sala d’espera hospitalària, l’endemà que el Barça ha guanyat la Lliga, un xiquet porta la camiseta blaugrana amb el 10 de Ronaldinho. Imagino que devia ser de son pare, que l’acompanya; passions que es transmeten, roba que recicla el seu ús, adonar-se que els pares van ser nens de la nostra talla, que tots som una mica nens encara.

A banda del seu talent, el brasiler és recordat per l’alegria que va portar a l’equip, pel seu somriure encomandís. Pare i fill recullen les coses per a marxar cap a casa. Riuen també. El partit continua.

a cegues, a les palpentes com a molt

 

Pare amb una filla menuda al carrer; per l’hora, deuen tornar de l’escola. La xiqueta és prou petita per a dur-la pujada al coll a cavall, en una postura modestament acrobàtica i tradicional que, per cert, jo gairebé mai no he practicat. Ni quan interpretava el paper de fill, petit i poruc, amb por de caure, ni amb el càrrec de pare tampoc, maldestre i amb dolor a l’espatlla, amb por que mon fill caigués.

La xiqueta li tapa els ulls amb les mans, i fa com que el guia; el pare fa com que avança insegur i es deixa guiar, a cegues, confiat; però jo vinc de cara i li veig parcialment els ulls on endevino una espurna d’il·lusió i felicitat. No sé fins a quin punt l’engany d’aquest joc és mutu; la importància de l’escena no rau en les normes. Riuen alhora, això sí.

Metres enllà pugen al cotxe; ella a la cadireta del darrera, ben lligada, i ell al volant conduint, a seguir el camí incert de la vida, a cegues, a les palpentes com a molt, amb l’amor de guia.

Presentació de llibres a la Biblioteca d'Ulldecona

Aquest divendres 16 de maig, a les 7 de la tarda, a la Biblioteca d'Ulldecona, parlaré dels meus dos llibres Sota la pell hi ha carn encara (Linx Edicions, 2024) A voltes, un planeta, (Coosetània Edicions, 2025).

Poesia i relats sobre països que invento. En tots dos casos, llibres que han fluït amb diferents estratègies o motivacions; sigui com sigui, jocs emotius.

viure com es pot

 

Tenir algun ingredient, però cap recepta; improvisar la vida.

 

Patir avaries disperses, i tenir una caixa d'eines que no sabem com funciona; viure sense gaire traça.

Saber com es desplega un mapa i perdre el nord; viure a les palpentes.

Veure la llum del far, i ser maldestre amb els rems; viure a la deriva lluny del port.

Ciudad de perdición

 

Dos fragments de l’article “Ciudad de perdición: todos los soles son amargos”, de David Obarrio, on reflexiona a partir de pel·lícules com Blade runner, El crack, o Taxi driver. Del número 42 de la revista Jot down, març de 2023.

La imposición microscópica de un poder dispuesto a modo de red, en la que el tedio, como forma resignada de la moral, la pasividad programada y un bienestar capaz de suprimir todo deseo que se propagara más allá de los bienes terrenales se convertían en razones de Estado.

El alma de la ciudad es el modo en el que sus habitantes subsisten resignando sus sueños sublimes en pos de alcanzar el goce de minucias diarias.

trajectòries amb ritme i energia diferent

 

Molta gent utilitza el passeig de Ribera de Tortosa per fer exercici, i passen en bicicleta, corrent o simplement a peu, en grups o acompanyats només d’auriculars o de pensaments. Una dona d’uns cinquanta anys –més de mig segle amb tota seguretat- camina cap a mi amb xandall gens cridaner i una visible coixesa que dedueixo irreversible. Una parella jove que ve al seu darrere es posa a la seva alçada. Es coneixen suficient per a intercanviar unes poques paraules, uns tímids somriures; però no prou per romandre al seu costat gaires passes. De seguida s’allunyen i es perden vorera enllà; trajectòries amb ritme i energia diferent, amb asimètric destí.

10 reculls de relats

Aquí els meus 10 reculls de relats curts, des d'aquell primer Tens un racó dalt del món, publicat el 2001, fins A voltes, un planeta, aquest 2025. Enmig, novel·les, poesia, dietaris... però sempre dic que la narrativa breu és la meva joguina preferida.

Editorial Montflorit fou qui primer va confiar en mi, en segon lloc, Editorial Empúries va publicar el premiat Postres de músic, però després ha estat Cossetània qui més ha confiat en els meus relats, i també Onada Edicions.
I n'hi ha més al calaix, aviso.

La novel·la sobre la Serena de Pàndols que no he sabut titular, de Juan Carlos Borrego

"Fumata bianca" al País Valencià: conversa sobre relats cruts

 

8 de maig de 2025. Escolto la ràdio a l'AP7. Transmeten en directe des del Vaticà. Pregunten a una monja benedictina què en pensa. Respon que l'important és que estan escollint el successor de Pere, el pastor que guiarà l'Església. Tot just davant meu, tinc un camió de “Transportes Pastor”. Casualitat? Potser algú, o alguna cosa, m'està enviant un missatge. No sé on va. El segueixo, com a bona ovella? O faig la meva, l'avanço, i segueixo fins a Castelló? Trio la segona opció. M'esperen a la llibreria Babel per a parlar de narrativa curta, no d'històries llargues. Es tracta d’un acte organitzat per l’AELC, coordinat per Manuel Alonso i Català, i m’acompanyarà Pasqual Mas i Usó.

Arribo amb molt de temps. Aparco en bateria davant d’una finestra de la planta baixa des d’on veig -i sobretot escolto- una dona que discuteix a crits per telèfon amb un gilipollas, segons l’anomena ella visiblement enfadada. No sé si els dos fenòmens tenen relació, però immediatament comença a tronar i cau un ruixat, com a banda sonora perfecta de la discussió.

Renuncio a la idea de passejar pel centre. Busco refugi meteorològic, i un berenar dolç, en una fleca/bar. No sóc l’únic. Una dona gran també hi entra, s’arromanga els baixos dels pantalons mullats, i truca algú que la vingui a buscar. El xàfec agafa potència, esclata un tro, i la dona se senya, automàticament, per un hàbit que va agafar de petita, cercant ajuda a altes esferes, quan la tragèdia que cau del cel i no es gestiona bé del terra ha estat tan propera. Jo confio en la tecnologia per a preveure, mòbil en mà, que la tempesta perdrà força de seguida.  

Odio caminar sota la pluja, ara no tan fera, però el desig de passejar-me pels carrers és més gran. Arreu constato amb tristesa la presència anecdòtica del català que, fins i tot, alguns troben irritant i excessiva.

Ja a la llibreria, em trobo amb el Manuel i Pasqual. Al primer ja el conec de fa anys, i hem coincidit en diverses activitats literàries, i el segon és un nou membre de la meva família de lletres. La conversa és espontània, amb vida pròpia, i va d’uns temes als altres, literaris, familiars, concrets, conjunturals..., apareix l’ anècdota d’un gat negre que es torna roig, que aprofitaré després a la conversa concreta sobre el relat curt; conversa que també esdevé dinàmica i viva, a mig camí entre la cosa preparada i la improvisació, com a mi m’agrada escriure. És inevitable, quan parlem de relats breus, la comparació amb la novel·la, i pren nota mental d’intentar no fer-ho més; són gèneres diferents, i prou; mai es treu el tema quan es parla amb novel·listes.

M’he portat un exemplar dels deu reculls de relats en solitari, i no els podem esmentar tots, però en llegim algun fragment, algun altre de sencer –en el meu cas no té mèrit- i, evidentment, nanocontes, que sempre desperten curiositat.

El temps de què disposem per fer la conversa no és ni curt ni llarg; és el que és. Ens hi estaríem més estona, però la llibreria tanca, i Manuel té un tren que no l’espera –sovint som la gent, que hem d’esperar els trens més del previst.

Encara cauen gotes, la cua del front que ens ha passat avui, que ha dificultat la presència de més públic a l’acte –mig en broma, i mig no, sempre dic que només hi ha dos dies dolents per als actes literaris: els parells i els imparells. “Ara vinc”, escric al grup de whatsapp familiar. Me’n vaig amb la idea que he de tornar, que hem de tornar més al País Valencià, aquest país que m’ha mostrat el seu caràcter excessiu, tempestuós i amigable, proper i singular, ferm i alegre, que no renuncia a l’esperança, a una fumata bianca que té sempre un foc darrere.

A mig camí de la incertesa, a Nitandbooks

 

Comentari sobre A mig camí de la incertesa, a l'instagram de Nitandbooks:

Ja fa temps que Tibau viu a Tortosa i la seva relació amb l’Ebre és sempre present a la seva obra, com també es pot observar a A mig camí de la incertesa, en els passejos de l’Artemi a prop del riu, al conte ‘Eternitat aparent’. El seu idil·li amb la demarcació és recíproc, ja que el 2013 el van guardonar amb el Mèrit de les Lletres Ebrenques.

Però el seu vincle literari sembla no esgotar-se mai: Tibau també dirigeix el club de lectura de la Biblioteca Marcel·lí Domingo (Tortosa), és l’organitzador de les Jornades literàries de Cornudella de Montsant des de l’any 2008 i, des de 2010, també és guionista i presentador del programa de televisió homònim del seu bloc, que s’emet al Canal 21 de les Terres de l’Ebre.

Els seus contes, escrits amb una ploma àgil i fresca, els han definit  característics «per l’originalitat, la fina ironia i un ús intel·ligent del llenguatge». En el darrer recull, A mig camí de la incertesa ho veiem clarament ja des del títol dels relats. Històries que se centren en les emocions, aquelles que sorgeixen en les accions del dia a dia, sobretot, en aquelles petites coses que finalment són les que construeixen la grandesa de la vida. Com els desitjos incomplets a ‘Més val que no surti’ o fent un resum professional ràpid a ‘De genolls’; observar somrient al gos a ‘Un matí de novembre’ o viure una jornada d’escola des de la visió d’una professora a ‘Rama trencada’; descobrir delicadament que els fills es fan grans a ‘Tempesta’ o un moment a la visita del metge a ‘Un secret subtil’. Contes en els quals, amb la seva agilitat literària i amb una literatura plena de dolçor, molts ens hi podem sentir reflectits.

visió perimetral

 

Els humans devem tenir alguna mena de visió perimetral –no sé si és aquest l’adjectiu correcte- que ens salva, no de ser caçats per un lleó que s’aproxima sigil·lós amb ànim de menjar-nos mentre caminem per la sabana, sinó de fotre’ns de cap contra una farola mentre mirem el mòbil, o contra un altre distret vianant que també hi tingui la vista clavada.

Llegint Seré el teu mirall, de Lluís-Anton Baulenas

Peter Pan

 

Un dels personatges que més m’agradava de petit era Peter Pan, no sé si pel desig de mantenir-me innocent o per la dificultat o por d’esdevenir madur. Em queia simpàtic, em cridava l’atenció la fèrria voluntat de no créixer, l’envejava potser. Crec que sempre he pecat d’un caràcter infantil, d’una capacitat, o incapacitat, de mantenir actiu el meu esperit de xiquet. Al principi ho vivia amb cert malestar, amb poca autosestima, perquè veia com als meus coetanis els creixien pèls a la cara, i s’interessaven per coses d’adults, per les noies, i els considerava més forts i acabats. Ho he atribuït al fet de ser del desembre, el petit de classe, però dubto que aquesta diferència amb els de la meva generació, sobretot mental, sigui cosa de mesos. No voler créixer és una forma d’evitar responsabilitats -me’n declaro culpable-, i m’agrada anar lliure de càrregues, tant físiques, caminant sense motxilles i amb poc pes a les butxaques, com mentals, delegant la presa de decisions difícils o el comandament de res. Als meus seixanta encara mantinc una actitud juganera, no només en activitats literàries on procuro ser lúdic, sinó fins i tot enmig de la meva burocràtica jornada laboral. Gaudeixo fent riure la gent amb qualsevol ocurrència improvisada, que a altres els podria sembla ridícula o immadura, però m’alegra comprovar que aquest Peter Pan manté intacte un objectiu que tots sabem que és impossible d’assolir, que no d’intentar.

Llibres per pintar

 CONVERSES AGAFADES AL VOL.

Durant el passat Sant Jordi, un grup escolar de Primària passa per la parada d'una llibreria.
-També hi ha llibres per pintar? -pregunta un xiquet a la mestra.
I penso: No ho són tots, per pintar?

Rellegint L'hivern del tigre, d'Andreu Carranza

Botó d'alarma en cas d'incendi metafísic

 

Ésser o no ésser?

Botó d'alarma en cas d'incendi metafísic?

Algun filòsof a la sala que en tregui conclusions o es faci més preguntes?

homenatge als macarrons

 

Crec que seria de justícia un homenatge col·lectiu als macarrons. Aquest plat bàsic, senzill, de solvència contrastada, i que ens porta a l’èxit, amb quasi seguretat, quan els comensals són els més petits de casa. Es tracta d’un recurs que tenen sempre present pares, iaies, tiets, i mares dels amics dels nostres fills qual els tenen de convidats. Estrella del menú quan van de colònies, o si els vols tenir contents en un restaurant, prescindint de les complicacions d’una carta. Tenir un as que et garanteixi la victòria alimentària –i una taca de tomaca inevitable- no té preu.

Asseguda a la barana, Sota la pell hi ha carn encara

 Ja us he parlat de cançons generades per IA a partir de poemes de Sota la pell hi ha carn encara, de Linx Edicions, 2024

Aquí una altra amb el poema Asseguda a la barana que dona al riu

I més cançons en aquesta llista de reproducció.

Un grapat de pedres d'aigua, de Manel Ollé

A l'altra banda de la por, de Marta Orriols

Punt de trobada, a Castelló; conversa sobre narrativa breu

 

Em fa molt de goig l'acte que tindrà lloc el 8 de maig a Castelló, organitzat per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

M'hi ha convidat l'escriptor amic Manuel Alonso i Català, i es tracta d'una conversa sobre narrativa breu amb el també escriptor Pasqual Mas i Usó.

Parlar sobre narrativa breu, l'hàbitat on més còmode em trobo, i en un acte al País Valencià, a la llibreria Babel de Castelló de la Plana

L’hivern és una circumstància climàtica que no els afecta

 

Una parella de joves enamorats es fan un selfie a la vora del riu. Ella, que du el mòbil a les mans, posa cara de radiant felicitat. Ell, més alt, al darrere, l’abraça per l’esquena. Tot just al moment de fer el clic, ell li fa un petó al cap. L’hivern és una circumstància climàtica que no els afecta.

A voltes, un planeta, a l'Escola d'Adults de Tortosa

L'endemà de Sant Jordi vaig participar a la Setmana Cultural del Centre de Formació d'Adults de Tortosa, amb la presentació de A voltes, un planeta (Cossetània Edicions).

Vaig mirar de resumir la meva trajectòria, per tal d'explicar com he arribat a inventar-me països amb habitants de costums estranys, sense que sembli que no estic bé. 

He parlat de la dificultat dels inicis, fins que no vaig trobar un camí que he anat perfilant cap a la brevetat, i de la importància que dono al joc com a actitud literària, i a les emocions properes i quotidianes que m'envolten i que he après a observar. 

Sempre és especial fer activitats a centres d'ensenyament, amb matisos en funció de l'edat; quan són petits, exterioritzen més el seu entusiasme, la curiositat i certa fascinació per tenir davant un escriptor; i si són grans, proper d'edat, sintonitzen millor amb les meves emocions i la forma de mirar la vida. En tot cas, sempre, sempre, sempre, és un regal.

Sota la pell hi ha carn encara, a Alfara de Carles

 

27 d’abril de 2025. Primer acte literari en què participo a Alfara de Carles. Em fa content encetar nous espais, i més encara quan l’activitat és en un poble petit, on acostumen a tractar-te amb especial agraïment, delicadesa i estima.

A la plaça Major, acompanyats de bona gent del poble i del vent, participem diversos autors de Linx Edicions: Elena García Maigí, amb Xalant pel Port, Àngel Martí, amb La sombra de Alamut, Francesc Cabiró, amb Vapor d’alè, i jo mateix amb Sota la pell hi ha carn encara. També es presenta el llibre local L’educació i el somriure dels infants, de Maria Teresa Mas i Adell, a qui es fa homenatge.

L’acte no es fa gens llarg, les intervencions són breus, adients, concretes, i jo, sobretot, llegeixo un conte, un nanoconte, i un parell de poemes del llibre.

Després, alumnes de l’escola llegeixen els poemes que han fet, i els autors convidats llegim les obres presentades al Concurs de poesia Maria Teresa Mas. També ens toca fer d’improvisat jurat, però, per sort, ens posem ràpidament d’acord en elegir el poema guanyador, d’una autora nouvinguda al poble, que visiblement s’emociona.

El vermut final, a peu dret, convida a la tertúlia, aquest últim diumenge d’abril, que allargassa els actes al voltant de Sant Jordi, a un poble petit a la falda de la muntanya, en un acte que tindrà tan poc ressò mediàtic com els seus autors, però tan sincer, proper i emotiu com el que més.

Ajuda'ns a salvar vides

 

Passeig de Ribera, a les 3 de la tarda. Un grup d’homes i dones dina a la zona de pic-nic. Passo prop seu, passejant la gosseta, aquest migdia radiant i de temperatura perfecta, amb el sol que s’escola per les fulles, creant un mosaic irregular d’ombra fresca i llum. Em recorda una pintura impressionista, com l’Esmorzar a l’herba, de Manet –o és Monet? Sempre els confonc-, però sense cossos nus ni tanta bohèmia. S’aixequen, parlen distesament, riuen, i pugen als biosaludables que hi ha a la vora, però no amb ànim de fer exercici -no els veig aquest angle-, sinó per a riure encara més, juganers, dos a cavall del mateix aparell. És un evident moment de descans, una pausa laboral; dos homens porten el mateix vestuari de feina, amb logo d’una empresa que no conec, i penso que potser són de l’obra d’ampliació de l’Auditori, però de seguida m’adono que no. Escolto encara el seu riure, mentre s’allunyen cap a la passarel·la que dona a l’Ebre. Veig aparcada a la vorera una furgoneta amb el mateix logo empresarial i el del Banc de sang i teixits, al costat del lema “Ajuda’ns a salvar vides”. De seguida lligo caps, perquè aquests dies estan fent campanya de donacions, amb unitats mòbils, i em ve certa enyorança, perquè fa un any que no en puc donar per dèficit de ferro que estem mirant d’anivellar, i enyoro l’emoció que m’aporta aquest acte, no de generositat, sinó de satisfacció, sobretot quan em truquen periòdicament perquè fa molta falta –us animo a gaudir de fer-vos donant. I salvar vides pot ser això, donar i rebre sang, o compartir un migdia acompanyat de gent a qui tens simpatia, entre riures i complicitats, com aquelles hores del pati.

El grup torna per la passarel·la. Dedueixo que no són de Tortosa, i que han volgut admirar l’Ebre, aquest riu que també és vida, i pugen a la furgoneta, a continuar amb la seva jornada. Fan cara de satisfets.

Postres de músic, Premi Marian Vayreda, fa 20 anys

Ja fa un vint d’anys que em van trucar d’Olot per a anunciar-me que havia obtingut el 39è Premi Marian Vayreda. Encara avui, l’alegria i satisfacció d’aquell instant em fa somriure i m’ajuda a digerir millor moments de desànim. El principal premi fou la publicació de l’obra a càrrec d’editorial Empúries.
D’aquesta manera, Postres de músic va representar un salt endavant (petit per a un home, però gran per a un escriptor desconegut) i a partir d'aquest segon llibre ja vaig gosar dir que era escriptor. Va facilitar que els meus contes arribessin a un nombre major de lectors i una difusió d’abast nacional, fent-se’n ressò premsa tan diversa com l’Avui, La Vanguardia, l’ABC, La Razón, El País, Diari de Girona o El Temps, a més de tota la premsa comarcal. 
Li vaig posar Postres de músic perquè els contes que el componen són petits, rodonets, amb gustos diversos, alguns amb to dolç com el moscatell, altres més aviat com el vi ranci. Els meus contes són molt breus, només pinzellades en la vida dels personatges, i sovint oculten dades que ha d’imaginar el lector. Aquest ha de col·laborar en la creació del conte. És com quan uns amics et conviden a sopar a casa seva i tu has de portar les postres; en aquest cas, jo em presento a les cases dels lectors amb Postres de músic, i ells han d’aportar la resta de plats.
El jurat del premi, format per Mita Casacuberta, Josep Maria Fonalleras, Vicenç Villatoro, Imma Merino i Eugènia Broggi va destacar-ne la qualitat i la intel·ligència de l´escriptura, la fina ironia i els jocs amb el llenguatge, així com l’originalitat de la seva construcció i sobretot la darrera picada d'ullet de l’epíleg final, que relliga les històries i permet comprovar que totes formen part d'una unitat, del mateix llibre.

Al poc temps de la seva aparició, l’FNAC el va incloure a la seva web entre els llibres més destacats amb el següent comentari: "Aquest fresc recull de petites històries és una dolça manera d'endinsar-se en una lectura divertida i sugerent. Els temes, tot i que en un principi poden semblar dispars, gràcies a una estructura especialment acertada, aconsegueixen un fantàstic resultat final: rodó, podriem dir. És pràcticament impossible no devorar aquest llibre en un temps récord, rellegir-lo i descobrir el que pot fer un ús intel·ligent del llenguatge. Unes històries encisadores, i especials."

Emigdi Subirats, escriptor i articulista campredonenc, en va dir amb el seu entusiasme habitual: "…Jesús M. Tibau demostra haver trobat el seu espai de maduresa literària, amb narracions veritablement variades i d’una gran originalitat, alhora que demostra una gran mestria en l’ús i coneixement de la llengua catalana… De ben segur que aquest és un dels millors reculls de contes escrits per un autor de casa nostra, si no el millor".

Carles Castellà, a Viure l’Ebre i al portal llibresebrencs.org va escriure que en aquests contes "se’ns proposa un tast deliciós que aconsegueix pouar en el qui les llig un degotim de somriures i de tristesa, un sobreeixidor de sensibilitat, amarat tot ell d’una gran pàtina de quotidianitat i de placidesa, fins en allò més inversemblant."

Albert Torrent, a la revista L’Oriol parla de "fina ironia" i de "creativitat desbordant".
Mercè Cuartiella, escriptora i Conductora del programa ISBN d'actualitat literària a Canal Nord Televisió, parla de gran domini de la llengua, sensibilitat exquisida i comenta que ha trobat un dels pocs autors catalans (en masculí) que li ha semblat convincent assumint la veu d’una dona, ja que als relats on són elles les que parlen no es veu una veu masculina disfressada, sinó una veu femenina.

En resum, la gran majoria coincideixen en què els meus relats combinen humor, sensibilitat, originalitat i sorpresa, i espero que aquesta fórmula em porti algun dia al somni de poder viure del "cuento".

Han passat dos dècades, vint llibres publicats i molts més escrits, el meu estil ha tendit a la brevetat, a la recerca de l'emoció a partir de fets més quotidians encara, però molta gent em recorda encara per aquest recull.

Amb 25 sant jordis, i la il·lusió gairebé intacta

 Ja ha passat un altre Sant Jordi, i ja en van 25 viscuts com a escriptor. La temptació és afirmar que amb la mateixa il·lusió de sempre, però seria com tractar d'enganyar-vos, i procuro inventar-me coses només quan escric ficció, i sempre sense mala fe.

És impossible repetir la il·lusió d'aquell 2001, amb el meu primer llibre, Tens un racó dalt del món, encara tremolós a les mans, sense amics ni coneguts entre els companys de dèria literària. I tota la corrua d'il·lusions que han anat venint després, i que es mantenen intactes, gairebé. Però, ep!, al tanto, que d'il·lusió encara en queda molta, per a donar i per vendre, però un ja té certa experiència, i endevina com aniran les coses, i sap què pot esperar, i què pot portar només frustracions. 

Un es fa realista a base d'anys, però manté l'ànim juganer, i després d'aquest recorregut em sento feliç. Lluny d'aquell 2001 en què em sentia petit, ara no noto que hagi crescut gaire, però la llista de companys i amics escriptors, la majoria estimats, no para de créixer, se'n sumen més cada any, i ens fa goig retrobar-nos, i compartir somnis, i passions, i somriures, i projectes, i bons desitjos encara. I com a mostra, les imatges que afegeixo en aquest apunt, i que per a mi són un tresor. Enyoro molt algunes absències, com les de Josep Igual i Francesca Aliern.

Com cada any, he començat la diada de seguida, no resisteixo gaire a casa sense sortir. Sempre m'agafo un dia de vacances, per a viure'l intensament, i a primera hora del matí, cap a les 9, ja em veuen vindre a La 2 de Viladrich, i assaboreixo aquells moments de certa soledat, de pau, d'aire recent estrenat, dels primers compradors que arriben en comptagotes, dels primers amics que vaig rebent. A migdia me'n vaig a la parada de la Biblioteca, a la plaça de l'Àngel, i m'entrevisten a Ràdio Tortosa.

Descanso a migdia, cap a les 2, el temps just de dinar i descansar massa poc, i després hi torno, a les 4.30, de nou a Viladrich. 

Durant el dia, he signat més o menys com cada any, i encertar el pronòstic no té gaire mèrit. Aquest 2025, sobretot, exemplars de A voltes, un planeta, i de Sobre la pell hi ha carn encara. Mentiria si digués que la quantitat no importa, però la qualitat de les dedicatòries les fa inoblidables. N'explico algunes de mostra. Una dona d'uns 75 anys, senzilla, una mica tímida, que agafa entre les mans, amb tendresa, Sota la pell hi ha carn encara, jo creia que sense mirar-me; Rosa de Viladrich li diu que l'autor, jo, estic allí al costat,  i ella contesta que ja ho sap, i ve cap a  mi, i m'explica que té A la barana dels teus dits, que el rellegeix sovint, l'acompanya, i li fa il·lusió comprar i que li dediqui el nou poemari. La neta d'una amiga de la família que va morir fa pocs anys, m'ha estat buscant; vol que li dediqui un llibre, perquè la va emocionar que jo llegís un poema durant el funeral. I finalment, a última hora, quan arriba la foscor, m'agrada passar els últims moments assegut a Viladrich, com a l'inici del dia, però molt més cansat, revisionant al meu dintre alguns moments, i amb l'esperança que vingui, com un miracle, la xiqueta que em va comprar el poemari Hi entra de puntets la llum, fa dos anys (com ho explicava llavors al blog). I sí! la veig, ha crescut, però la reconec, i la crido, i li regalo el nou poemari, i ens fem una nova foto tots dos, i li pregunto si encara escriu poemes, i contesta que ara fa narrativa, i jo, evidentment, no puc resistir-li a regalar-li també un dels meus recull de contes. 

I seguirà la història, i més sant jordis, i no sé si tan il·lusionat (una il·lusió és una forma d'engany als sentits), però sí amb més emocions.

Sota al pell hi ha carn encara, i A voltes, un planeta; poesia i relats per aquest Sant Jordi, i dies de cada dia

Escriptor de casa a molts llocs.

A la típica pregunta de "d'on ets?" de vegades responc amb una resposta llarga, segons on es faci la pregunta. Tota la vida seré de Cornudella de Montsant, però en porto més de mitja a Tortosa, i tots dos llocs els tinc al cor. Però l'acte de néixer el vaig fer a Reus, ciutat de referència de petit, i vaig estudiar set anys a Tarragona. Al Camp de Tarragona, ens consideren una mica com a propis als del Priorat, tot i la nostra singularitat i cert status d'illa enmig de terra ferma. Per tot plegat, em fa feliç, i considero un privilegi, que em considerin autor de casa tant al Priorat, com a a les Terres de l'Ebre, com a Reus i a Tarragona.
Tot això penso mentre veig aquest article de novetats literàries al Tarragona digital on esmenten A voltes, un planeta, de Cossetània Edicions.

Llocs de signatura per Sant Jordi

 El dia de Sant Jordi procuro estar el màxim temps possible a peu de llibreria, i prefereixo no moure'm de Tortosa. En teoria serà fàcil trobar-me, però si voleu anar al segur, estaré a les 12 a la parada de la Biblioteca a la plaça de l'Àngel, i a les 5 de la tarda a La 2 de Viladrich.

Com a dedicatòria de A voltes, un planeta, us regalaré un país en exclusiva inspirat en vosaltres.

Sobre la il·lusió

 

La riquesa de les paraules, les oportunitats que ens ofereix cadascuna d’elles per a jugar, per a imaginar, provenen sovint de la polisèmia. Per exemple, una paraula que té molt bona premsa i que s’utilitza sovint en to positiu és il·lusió. Però si visitem una eina tan recomanable com el diccionari, concretament el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, ens dona diversos significats que unifico en dos grups. Per una part –el diccionari el situa en últim terme- ens trobem amb allò que la majoria de persones pensem i fem servir: “Engrescament que s'experimenta amb l'esperança o la realització d'alguna cosa”. D’altra banda –el diccionari el situa en primer lloc:  “Error dels sentits o de l'esperit que fa prendre per realitat l'aparença.  Engany degut a una falsa aparença. Esperança sense fonament real.”

La primera idea d’il·lusió ens impulsa, ens fa pessigolles, ens motiva i esperona a anar endavant, a algun desitjat lloc o situació que esdevé un repte agradable i positiu; l’altre és una falsa idea, un engany en què ens fan caure els sentits. Cal para compte de no barrejar-los per a evitar frustracions. O no?

Un exemple és el Quixot, que va viure enmig d’aquestes dues il·lusions, i que sovint em feia riure, però que també admiro. Lluitar per uns ideals, i rebre patacades dels molins; potser és això la vida, per a uns quants il·lusos il·lusionats.

A voltes, un planeta, a Canal Reus

 Entrevista a Canal Reus sobre A voltes, un planeta (Cossetània Edicions).

A voltes, un planeta , 'Escola d'adults de Tortosa

Enguany accepto encantat la invitació als actes de Sant Jordi que organitza l'Escola d'Adults de Tortosa, i el 24 d'abril, a les 17.30 hores, hi parlaré sobre A voltes, un planeta (Cossetània Edicions)

Missatges contradictoris o complementaris a la vorera

 

En un curt tram de vorera trobo dos missatges escrits; un d’adherit a un fanal de forma no reglamentària segons l’ordenança municipal, i un altre de normatiu, sota una senyal de trànsit. El primer, circular, en lletra cursiva sobre fons groc, diu “JESUCRISTO CAMINO, VERDAD Y VIDA”. El segon, sobre fons blanc, avisa abans d’una rotonda que “Vostè no té preferència”. El primer sentencia, amb seguretat, i s’atorga la llicència d’estar en possessió de la veritable veritat, que no és cap altra que la seva. El segon ens posa al nostre lloc, ens fa tocar de peus a terra, ens recorda que no som el centre del món.

Sota la pell hi ha carn encara, i A voltes, un planeta, a La Sénia

Demà, dins de les Jornades Literàries Vila de La Sénia, parlaré dels meus dos nous llibres, Sota la pell hi h carn encara (Linx Edicions) i A voltes, un planeta (Cossetània Edicions).

Dos llibres de gèneres diferents, poesia i relats, però tots dos creats de forma molt fluïda, i em fa gràcia anar de tots dos de bracet a parlar-ne a La Sénia 

ATRET PER UN VOL MALDESTRE

 

Des de les finestres de casa, a qualsevol hora, veiem diverses aus i ocells que volen prop de l’Ebre, solitàries a la caça, en dansa de parella qui sap si nupcial, en esquadra... Aixeco la mirada del llibre que llegeixo i, de reüll, em sembla distingir la silueta negra sobre blau d’un d’aquests moixons. De seguida em crida l’atenció que no tingui la típica forma de v baixa amb què vam aprendre a dibuixar-los de petits, i que la seva trajectòria sigui irregular, maldestra, sense elegància natural, a la deriva. M’hi fixo millor i m’adono que deu ser un paper, o plàstic, de poc pes i de prou superfície, no perquè voli, sinó perquè suri a mercè de la calma d’aquest matí de diumenge d’abril. L’observo hipnotitzat. No tan sols manté l’altura, sinó que en guanya, empès amunt per alguna corrent d’aire càlid, com ho faria una àguila imperial, però amb menys glamour i jerarquia dins dels animals i objectes que solquen els nostres cels. Una gavina s’hi aproxima, em sembla que gira al seu voltant. Imagino que vigila aquest intrús del seu espai vital, que s’allunya en direcció al Port, indiferent a la nostra mirada, que es fa petit, com gairebé un punt, no sé si final. Ignoro el seu destí, però ser un objecte inanimat simplifica bastant les coses, li estalvia dubtes i preocupacions, segurament innecessàries.

El coronel no dorm, d'Emilienne Malfatto

A voltes, un planeta; presentació llibres de Cossetània a la premsa

Un any més, participo a la tradicional trobada de l'Editorial Cossetània i el 9 Grup Editorial amb la premsa de Tarragona, abans de Sant Jordi, aquest cop a la Casa Canals, i amb el llibre A voltes, un planeta. 

Se'n fan ressò:

Canal Reus 

El Punt Avui

Tarragona Digital

Presentació de Vapor d'alè, de Francesc Cabiró

El 8 d'abril vaig participar a la presentació del poemari Vapor d'alè, de Francesc Cabiró, a la Biblioteca de Tortosa, juntament amb Ramon Masdeu, l'editor.

És un nou fitxatge de Linx Edicions d'un autor que,  com molts altres, a certa maduresa, acut a les Terres de l'Ebre per diferents motius, però que ens enriqueix amb la seva presència i, especialment en el seu cas, per la seva mirada atenta, precisa, i ja amb estima i desig de ser un més entre nosaltres.

El llibre és el número 9 de la col·lecció l''hàlit, de la qual el meu Sota la pell hi ha carn encara és el número 8. Són llibres propers, per tant, per aquest motiu, i per d'altres. Comparteixo amb l'autor cert anhel o plaer per la mirada cap als espais i escenes quotidianes i properes i, potser per coses de l'edat, certa reflexió vital que ens aporta.

Al llibre es parla molt dels dubtes, de les incerteses, i això em va reflexionar sobre com, quan era jove i inexpert, pensava que potser quan fos gran tindria més seguretats, associades a aquesta mena de saviesa que popularment s'atorga al pas dels anys. En canvi, no faig altra cosa que acumular dubtes i febleses, però és cert també que les gestiona d'una forma diferent, amb relativa calma i, fins i tot, plaer en la seva contemplació. El llibre transmet també un anhel a mirar endavant a tot allò que ens depara la vida.

Amic dels números, de vegades m'agrada aplicar-los a coses tan aparentment allunyades de la raó com la poesia, i veient que algunes paraules es repetien sovint, les he comptat, i aquests són alguns dels resultats: 

dubtes, 4; segur, 4

certesa, 5; incertesa, 5

Per aquesta part resulta més igualtat del que sembla en una primera lectura.

paisatge, 9; finestra, 13!

Aquesta dada és força simptomàtica d'allò que transmeten els versos, aquesta inclinació de l'autor a mirar, sovint des de dins, el món que l'envolta.

Els fenòmens meteorològics, les inclemències, tenen també protanisme, amb un clar guanyador: 

boira, 3; pluja, 7; vent, 17!

Us deixo un tast del llibre.

 

Trobada d'autors de Cossetània amb la premsa a Tarragona

 

Llegint El lloc, d'Annie Ernaux

Avui al diari El Punt-Avui, sobre A voltes, un planeta, i contes en general

Avui al diari El Punt-Avui, en un article de LLuís Tort que porta per títol "Relat breu, el gran incomprès" parlant dels contes en general, i del llibre A voltes, un planeta (Cossetània Edicions), en concret, juntament amb altres companys de gènere, pobres.