Fa un parell d’anys, aproximadament,
l’Ajuntament va instal·lar al passeig de la vora del riu unes lletres immenses
amb la paraula TORTOSA, d’un roig típicament local que fa conjunt amb el pont
que abans travessava el ferrocarril.
És rara la vegada que passejo per
allí, molt sovint per cert, i no hi ha alguna persona fent-s’hi fotografies:
alguns dins de la O, d’altres a sopluig d’una T, els més joves i àgils,
asseguts a cavall. I gairebé tothom somriu, és com un joc irresistible, tant se
val si es tracta de tortosins de tota la vida, com de turistes que estan de
pas.
El poder de la paraula, què us he de
dir jo, un escriptor especialitzat en nanocontes!
Les paraules em fascinen de ben
petit, i no tan sols dins dels llibres, sinó en qualsevol lloc. Si trobo un
paper tirat al terra, si hi distingeixo de lluny el rastre d’alguna paraula,
m’hi aboco goludament, com qui recerca un tresor. Potser el meu cas és exagerat
o malaltís -no ho descarto-, però aquesta fascinació per les paraules crec que
és general. Som animals eminentment literals: el llenguatge, les paraules, les
lletres, sobretot des de que es va inventar l’escriptura, ens han fet més
humans, tot i que de fet, són causa i efecte alhora, de la nostra humanitat.
Una imatge val més que mil paraules,
diuen, però també a l’inrevés, i un bon exemple és el cas amb què he iniciat
aquesta reflexió: la paraula TORTOSA com a imatge que pot resumir tot un
viatge, unes experiències, unes emocions. Hi ha paraules de gran transcendència
que evoquen sensacions múltiples i diverses, gairebé infinites (amor, amistat,
solitud, angoixa...), però també en són capaces paraules més humils, amb el
mateix poder d’evocació (pèsol, flassada, pastisset...).
Som humans, i les paraules són
temptadores, gairebé tant com la visió d’un rostre humà, irresistible per al
nostre cervell, que no pot evitar centrar-hi tota l’atenció.
Potser les paraules són el rostre
dels nostres pensaments, de les nostres emocions.
