El passat 5 d'abril vaig participar a la presentació a Tortosa del llibre El primer heroi, de Martí Gironell, amb qui ja he col·laborat en anteriors ocasions. Sempre intento fer alguna cosa original en aquesta mena d'actes i en aquesta ocasió se'm va ocórrer escriure un dels meus
Contes a la carta, dedicat al Martí i al seu procés d'escriptura del llibre. Vaig aconseguir posar-me en contacte amb la millor còmplice possible, la seva dona, que em va facilitar dades, emocions, i uns quants vídeos del lloc on treballa. I el resultat és el conte
"Dits de constructor d'històries":
.
La ràdio comprada a El Caire de damunt una lleixa
forma part de les coses que modelen el seu món, com un fotograma antic dels
Gremlins, aquells petits monstres que no feien por, o com un estol de banderes
tibetanes que li van regalar, que no sap ben bé què signifiquen, però que
l’alegren amb els seus colors. Coses. Records.
Prem el botó per engegar el portàtil, i una música,
ja molt familiar al seu dia a dia, el predisposa a endinsar-se en un món que es
construeix a mida. O potser és a l’inrevés, i és el món d’històries qui el
basteix a ell. Construir, fer, crear… són verbs que estima, que respecta, que
fan olor del seu pare, del seu heroi.
Quasi de forma automàtica clica la carpeta que
l’obsessiona aquests dies, que amaga personatges que ja són ben reals, que
estima. La vista surt per la terrassa, apunta endavant, travessa la plana i
s’esmuny Gavarres enllà. I darrere la vista, el pensament. Ha estat sempre més
mental que manual, i li queda certa recança de no haver après a "fer coses" amb les seves pròpies
mans. Però no és cert del tot, perquè les històries que dibuixa, els homes i
dones i nens que cobren vida, són fruit de les mans que, ja amb l’ànsia de tots
els dies, tenen delit de passejar-se pel teclat.
Fora s’escolta
a la perfecció el silenci, esquitxat només per algun cant d’ocells, per la
remor dels avions que aterren, o l'AVE que passa darrere les naus industrials i
que al seu fill li agrada tant que sempre crida: el treeeen! Dins, el vell
Baasi li explica a Ynatsé com son pare ensinistrava cavalls a través de l’amor:
“Eren lleials si se’ls sabia tractar amb amor”.
La vida és rebel, i no sempre es deixa ensinistrar,
i el seu final és implacable. I tot plegat, de vegades, fa basarda; fa por
perdre allò que més estimes.
Ja li diu Baasi, el savi, a Ynatsé: “No seràs un
adult, no et podràs considerar un home, si abans no coneixes i, sobretot,
superes la por.”
A la vora de la taula, una foto del petit Quim. Quan
les mans del constructor d’històries necessiten reposar, al despatx de la seva
dona, tot just al costat, sempre al costat, l’espera una butaca per llegir, el
seu raconet, un regal de Reis als xiquets que es porten bé, i que no perden la
il·lusió.
A terra, hi ha lleixes pendents de muntar perquè els
llibres no hi caben. La vida són lleixes que s’omplen, que t’esperen.
