Hi entra de puntetes la llum, a El Diari

 El Diari on line es fa ressò del meu poemari Hi entra de puntetes la llum.

quan l'olor de les flors

 

suau

 

Al passadís del súper escolto el suau francès amb què un noi, aturat davant d’una lleixa, parla pel mòbil. M’agrada la sonoritat d’aquest idioma que vaig estudiar de petit, i més ara que no tinc cap examen  a la vista. Comenta alguna cosa dels productes de la lleixa, i una veu, crec que femenina, li contesta i li resol els dubtes. No puc resistir la temptació de comprovar quina mena de productes estava consultant via telefònica; faig unes passes enrere i comprovo que, efectivament, són suavitzants.

Memòries de l'exili mexicà (1957-1961), Artur Bladé i Desumvila

Sempre és un plaer tornar a Artur Bladé i Desumvila, com aquest volum 14 de la seva obra completa, i deixar-se portar per la melangia, la tristesa, l'enyorança de la persona, i la capacitat d'observació i descripció de l'escriptor.

El vertigen del trapezista, a Alcanar Ràdio

Fa setmanes que Anna Maria Ulldemolins llegeix fragments d'El vertigen del trapezista a Alcanar Ràdio. És un dels llibres que més estimo, potser perquè sense dubte és el que més cop he presentat i he comentat en clubs de lectura, i m'ha portat a més llocs, des de Blanes a Alzira, i em fa goig que segueixi viu encara, gràcies a la veu d'Anna Maria, que l'ha gravat tot sencer.

En aquest enllaç podreu escoltar un fragment ambientat a Siurana del conte Monedes, o l'indecís rodar dels anys, amb què vaig guanyar el premi de Valldoreix, i que aquest gener ha fet dinou anys que vaig escriure.

Els versos inicials, de Miquel Reverté

De trobar-se persones

 

Surto de l’Ajuntament a un quart de quatre, en direcció a Remolins, per a gravar un programa de Tens un racó dalt del món a Canal 21 Ebre. Quan camino per la ciutat, m’agrada trobar gent amb qui interactuar de forma improvisada, i més encara si tenen alguna relació amb el món cultural. Aquest cop me’n trobo dos. Davant l’edifici de l’antic Escorxador, ara Museu de Tortosa, trobo amb un genoll al terra l’Eva Castellanos, tècnica de cultura, que està tancant la reixa de la porta principal que dona al pati. No resisteixo la temptació, i m’agenollo també al terra, a l’altre costat de la reixa davant seu, i li demano confessió. Riem de l’ocurrència. “Bona soc jo, per a perdonar res, amb el meu nom (en referència a la primera dona a qui la Bíblia li carrega el primer pecat); més aviat t’animaria seguir pecant”, afegeix, amb més somriures. Per sort, al pati de l’antic Escorxador hi ha llimoners, no l’arbre del bé i del mal. Després em trobo el David Jiménez, tècnic de turisme, a qui li dic que m’agraden molt les fotos que penja a internet, en blanc i negre, ambientades en carrers de la ciutat, sempre amb alguna persona que hi transita. Ell amb la càmera, i jo amb les paraules del dietari, fem tasques similars, de captar moments fugissers, quotidians i senzills; una activitat que recomano a tothom, perquè et fa mirar la vida amb més atenció, amb més estima i emoció.

Dos breus aturades que no em fan arribar tard als estudis de Canal 21, on ja m’espera la convidada d’avui, Rosana Andreu, amb qui parlarem de llibres, i d’emocions, com la vida.

de la curiositat i de les paraules

 

Mon fill, que és curiós, que es fixa en les coses, i que li agrada tant la història com les notícies de l’actualitat, em pregunta per què molts casos de què parlen al TN acaben en “gate”, com el catalangate o el pegasusgate. I jo li parlo de Nixon, i del watergate, i del procés de com algunes paraules adquireixen nous significats. I tot això després de sopar.

Alícia Coscollano visita Tens un racó dalt del món

Alícia Coscollano visita Tens un racó dalt del món per a parlar-nos de dos dels seus llibres en què recorda a dos persones estimades, un en format de biografia sobre Carles Santos, artista total exuberant, i el dietari Perfum per a un incendi, on recull les sensacions i reflexions al voltant del procés de dol per la mort de la seva filla.

Josep S. Cid ens recomana el llibre Noruega, de Rafa Lahuerta.

També recomanem el llibre Memòries de l'exili mexicà (1957-1961), d'Artur Bladé i Desumvila.

També cites literàries i un text inspirat per la fotografia de Mercè Sebastià.

El programa es podrà veure en directe el 24 de gener a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

L'herència del vent

 

A la secció De pel·lícula, uns fragments de L'herència del vent (1960):

Una llei injusta, igual que el còlera, aniquila i destrueix a tothom que la defensa i  a tothom que la desafia.

...

El fanatisme i la ignorància desenvolupen molta activitat, i necessiten alimentar-se.

...

M'agradaria veure la història a través dels seus ulls de cuc; les coses em serien més fàcils.

...

No té cap enemic al món; només l'odien els seus amics.

...

Una idea és un monument molt superior a una catedral.

El meu peu esquerre

 A la secció De pel·lícula, una frase extreta del guió d'El meu peu esquerre: 

És al teu cor on es guanyen les batalles, no al pub.

Coses que realment preocupen a la gent (o és que no estic bé?)

 

A Tortosa, per a salvar el desnivell que hi ha entre l’avinguda Generalitat, la principal via de la ciutat, i el parc municipal Teodor Gonzàlez, es van construir unes escales que cada cop que les baixo o les pujo em causen cert malestar i, fins i tot, si pujo un esglaó més la meva exageració, irritació.

Les escales, en la seva immensa majoria, tenen esglaons amb una altura i una amplària que permeten a una persona d’estatura mitjana fer passes amb naturalitat i, en el cas d’artistes de cabaret, amb elegància.

Però no és el cas d’aquestes escales del parc, ja que la seva amplària t’obliga a escollir entre fer el ridícul amb passes molt curtes, o semblar maldestre amb passes massa llargues. Em recorda un gag dels Monty Python i el seu Ministeri de passes babaus.

Potser aquestes escales són un artilugi per a fer-nos reflexionar sobre els camins que ens posen davant la vida, que sovint ens conviden, o obliguen, a avançar de determinada forma, oblidant que som els amos de les nostres passes i del nostre caminar. No invento res, ja en va fer un poema Machado.

Crec endevinar que l’amor és igual

 Una parella d’avis instal·len la seva neta petita al seient de darrere del cotxe. A la vorera, els espera el cotxe plegable. Es prenen el seu temps. Se’l miren des de poca distància, d’un costat, de l’altre, l’analitzen amb precaució, com si d’una bèstia perillosa es tractés. L’avi pren la iniciativa i diu, decidit: “em penso que això anava així”. S’acotxa, prem alguna palanca i escolto des de la distància (confesso que m’he quedat, dissimulant, a veure el desenllaç): “clec”. I l’avi exclama, amb satisfacció davant l’èxit, i cert punt d’orgull: “has vist!”. Però el cotxet no està plegat del tot, i no cap al maleter encara. I tots dos l’observen des de diversos angles; premen aquí, estiren allà, aporten la seva opinió, i gràcies al mètode de prova i error, i en un temps prou acceptable, se’n surten victoriosos, mentre la xiqueta es distreu amb un enorme peluix de color rosa.

Suposo que els models dels cotxes han canviat molt des de que van tenir els seus fills, i llavors eren menys complexos, i sense tants accessoris. Crec endevinar que l’amor és igual. 

Desdefinicions (insURGENT)

 insURGENT. Qui davant l'allau d'injustícies, creu que la insurrecció ha d'arribar al més aviat possible.

diLLUMs d'arts al Forn, trobada de gener

16 de gener de 2023, nova trobada dels diLLUMsd’arts al Forn.

A la secció musical, Sisco Lahosa ens comenta un Lied de Schubert, de la seva composició Winterreise, i un Lais de Felip Pedrell.

Abans, Sisco Lahosa ens havia recomanat l’article “Per què ens deixem enganyar tan fàcilment?”, de Ferran Requejo, al diari Ara del 30 de desembre.

Sheila Martín i Cinta Galiana, en motiu de la notícia de la venda per internet d’una obra de Manuela Delsors Mangrané, reivindiquen aquesta pintora tortosina que va destacar durant les dècades dels quaranta i cinquanta.

Joan Maria Romaní i Jesús M. Tibau conviden a assistir al proper Club de Lectura de Tortosa, el 25 de gener, per a comentar el llibre Reflexos en un ull daurat, de Carson McCullers.

Paul Martin i Maria José Piorno ens mostren un vídeo realitzat amb textos i veu del primer, i fotografies de la segona, amb el nom El cementerio de las barcas, que podeu veure en aquest enllaç, i que és una bona mostra dels objectius del diLLUMs: posar en contacte gent amb sensibilitat i talent per tal que passin coses com aquesta.

Més imatges en aquest àlbum.

d'alguna manera em mires

 

Quan saps qui t'estima

Camino lentament, sense pressa per a anar enlloc. M’avança una família amb tres o quatre xiquetes de diverses edats que parlen sobre algun parent, sobre el germà de pare per part de mare, o alguna cosa sense sentit així. Als xiquets menuts els costa entendre algun parentiu, i confonen tiets amb padrins, i cosins amb nebots, per no entrar a la peluda qüestió de les nores i sogres. Amb els anys ja ho entendran tot, o no; tant se val, l’important és que sempre saben, i rarament s’equivoquen, de qui els estima de veritat, sigui quin sigui el nom del parentiu que els uneix.

De temes banals i transcendentals

 Avui, a La Marfanta, escric un nou article, DE TEMES BANALS I TRANSCENDENTALS on mai jutjo ni pontifico,  on simplement pretenc reflexionar, fer-me preguntes més que donar respostes, intentar anar més enllà del que es veu a primera vista i provar d'entendre'ns una mica més a nosaltres mateixos.

Quan les tomaques escolten Wagner

 Avui, a la secció De pel·lícula, el fragment del text d'un documental molt interessant, Quan les tomaques escolten Wagner. Un documental que m'omple de tendresa, potser perquè són d'un poble petit, eminentment agrícola, i que ens mostra una explotació agrícola a Grècia, on treballen la meitat de la gent d'un poble de 33 habitants, on ja no hi ha xiquets, pràcticament una família. Ens parla de la lleialtat a una tradició, de l'estima per uns productes que tenen una història, una qualitat innegociable, un sentit. Una vida lligada a la terra, amb moments per a les reflexions més existencials; potser una cosa porta l'altra. La cura i tendresa amb què el cap de l'explotació tracta les seves treballadores és infinita, enamora.

-Parlant des d'un punt de vista egoista, m'agradaria saber què passa després de la mort; però, si ho sabéssim, perdríem el sentit de frivolitat que ens fa ser millors persones. Què n'opines?

-Ho pots repetir? Estava acaronant el gat.

-Creus que me'n recordo de tot el que dic?

De vegades, m’agrada viure al límit

 A Tortosa, acostumo a deixar el cotxe a una zona d’aparcament en bateria. Degut al meu hàbit d’aparcar i passejar per aquí, conec els costums dels propietaris dels vehicles, i sé quins dies, i a quins horaris, és un miracle trobar-hi aparcament, i a quins puc gaudir de divers percentatge de probabilitats. Si busco aparcament dins d’aquestes franges horàries esperançadores, practico una mena de joc de risc amb mi mateix. Entro a l’avinguda on es troba aquesta zona, i avanço lentament, mentre el cervell, convertit en un ordinador que processa dades acumulades de fa anys, fa un càlcul estadístic del percentatge de sort que puc tindre. L’angle de visió no és perfecte, puc endevinar algun espai buit, però potser és un vehicle de curta talla. Quan veig una vacant, m’endinso en un debat intern sobre si cal aparcar aquí mateix, o arriscar-se a trobar lloc més endavant. Si la guanya la segona opció, es repetix el debat una altra vegada, sabent que el risc augmenta a mesura que m’aproximo al final de l’avinguda. El premi és estalviar-me de caminar uns pocs metres (tot i que després surti a caminar per a fer una mica d’esport), i el plaer d’assaborir una petita i privada victòria. El perill, que s’acabi l’avinguda, que hagi de donar una altra volta amb el cotxe, i que m’hagim pres la primera plaça lliure que hi havia. Però, de vegades, m’agrada viure al límit.

Llegint Perfum per a un incendi, d'Alícia Coscollano i Masip

de les poques revoltes victorioses

Matí d’hivern i de sol, sense vent; un regal. Em recorda potser l’única ocasió en què m’he embolicat en una revolta (tot i tenir un caràcter poc avesat al crit i la lluita) i n’he sortit victoriós. M’he de remuntar als anys setanta. Els alumnes de la “Escuela Nacional Graduada de Cornudella”, si al matí feia bon dia i teníem poques ganes de fer classe, ens conxorxàvem per tornar a la tarda, després de dinar, carregats amb pilotes, cantimplores i altres complements per a anar d’excursió. Suposo que no calia explicar gaire la nostra intenció, però algú de nosaltres, amb més iniciativa i dots de líder, amb el recolzament de tots al darrere, traduïa en paraules les nostres poques ganes de pissarra, guix i pupitres de fusta, i suggeria als mestres que feia bon dia per a anar d’excursió. De mestres no n’hi havia gaires, l’escola només tenia quatre aules, i sovint eren fàcils de convèncer, provocant un esclat de joia general. L’excursió era modesta, fins al camp de futbol, tot just a cinc-cents metres de l’escola -511, miro a google maps-, i de seguida s’organitzava una fila de dos que baixava carretera avall, mentre els peus trepitjaven les fulles caigudes dels arbres i aixecaven pols i soroll. Allí fèiem un partit, mirant de no caure en aquell camp de terra i pedres, i altres jocs on córrer, saltar i riure, eren ingredients principals.

Aquelles tardes de sol i jocs, després d’una petita victòria, són alguns dels moments que he viscut més propers a la felicitat.

l’últim, petit, i daurat, record de la màgia de Reis

 Les voreres del centre de Tortosa estan plenes de confetis daurats que devien llançar durant la cavalcada de Reis, com una pluja brillant. Per experiència sé que el confeti és resistent, i que es manté tossudament al seu lloc com qui no vol la cosa, sense fer soroll, o que, quan pensàvem que ja no hi era, torna a sortir de vés a saber on. Aquests trossets de confeti desapareixeran amb el pas dels dies, del vent, i de la escombradora municipal, però segur que ben entrat l’any encara en quedaran. Em poso el petit repte d’observar la seva presència tot aquest 2023 que ara comença, i d’adonar-me de quina dia, de quin mes, trobaré l’últim, petit, i daurat, record de la màgia de Reis.

Teresa Saborit visita Tens un racó dalt del món

Teresa Saborit visita Tens un racó dalt del món per a parlar-nos de la seva novel·la Casus belli, obra guanyadora del XLII Premi Armand Quintana, i on satiritza amb tocs d'humor els rerefons del món editorial, sense basar-se en fets ni personatges reals (ironitza).

Josep S. Cid ens recomana el llibre La verda és porta, de Joan Todó.

També cites literàries i un text inspirat per la fotografia d'Eva Mascarell.

El programa es podrà veure en directe el 10 de gener a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

Un dolç amarg

 A tocar de la vorera, a terra, veig un xupa-xups de dos gustos; no sabria dir quins. Per l’estat de la bola de caramel, diria que ha caigut poc després de ser desembolicat, i que n’han gaudit de poques llepades. És vuit de gener i, per tant, podria ser un obsequi de la cavalcada de Reis. Viciat a inventar-me històries que m’inspiren petits objectes al carrer, imagino el plor de la criatura en caure-li de les mans, fruit de l’excitació i nerviosisme del moment, agreujat per la incomprensió amb què haurà rebut la prohibició dels seus pares o iaios de no plegar-lo del terra, mentre posen cara de fàstic. Si realment va passar això el dia de Reis, espero que aquesta petita frustració, d’un dolç que es torna amarg, hagi estat compensada.

Mentre el xupa-xup és un objecte més, perdut i oblidat a la vorera.

La broma es desperesa

 La broma es desperesa a recer de les muntanyes del meu poble.

Cornudella de Montsant, gener de 2023

Virgin mountain

 A la secció De pel·lícula, us recomano Virgin mountain, sense transcriure cap fragment del guió, perquè la tendresa sura entre les imatges i la banda sonora o, més ben dit, la necessitat de tendresa que pateixen algunes persones, presoneres d'elles mateixes i d'una societat que o les pressiona, o que no les entén, o que directament se'n burla i maltracta -una de les coses que considero més menyspreables- tan sols perquè són tímides, o grasses, o tant se val quina sigui l'excusa que utilitzen per a creure's miserablement superiors.

Unes persones que necessiten un sol gest, petit, vital i tant difícil de trobar; un sol gesto amb què una altra persona els empenyi per a començar a viure de veritat.

Només el subtil, i breu, i minúscul gest final del protagonista, seria suficient per a veure tota la pel·lícula

Nueve reinas

 

A la secció De pel·lícula, un detall del guió de Nueve reinas:

-¿Qué clase de pelotudo crees que soy?
-De los que piensan demasiado.
-¿Y desde cuándo es una desventaja?
-¡Es una desventaja! Hay cosas que si las pensás, no las hacés.

al marge del riu

 

Alone

 

Amb què rima vint-i-tres

 De tant en tant m'agrada jugar a twitter proposant enquestes amb poc o gens sentit, només per a provocar.

Fa uns dies vaig proposar la següent pregunta:

Amb què voleu que rimi l'any vint-i-tres?

Per fer l'enquesta suggereixo quatre opcions, i no sé si és perquè a twitter li va la marxa la gent, però guanya potser l'opció més depriment: res. 

Contes de Nadal a la SER, amb Rodari

Nou anys seguits llegint un conte de Gianni Rodari per Nadal. Un cop més, Sílvia Tejedor em convida a llegir un conte de Nadal a la Cadena Ser Ebre, i com sempre m'acullo a Gianni Rodari. El 2014 vaig llegir La guerra de les campanes, el 2015, Un diumenge al matí, el 2016, Fris, fras, frus, el 2017, El país amb el des al davant. el 2018 El mag dels estels, el 2019, El paleta de Valtellina. el 2020, La paraula plorar, el 2021, El planeta de la veritat, i el 2022,  El cel.

Amb ells us desitjo bones festes, que la vida us regali molta il·lusió, i viceversa.

rodons com un pizza

 Fa una colla de mesos em registro com a client a la web d’una pizzeria, per a aprofitar uns punts que regalen per a futurs sortejos i descomptes.

Avui m’envien un correu on diuen que em troben a faltar. Per uns moments em fan sentir malament, i me’ls imagino lamentant la meva absència entre bols de mozzarella, tonyina, tomaca o pernil. Obvio que deu tractar-se d’un correu autòmtic que envien a tots els clients, després de determinat temps sense deixar constància de cap comanda. Vull creure que m’enyoren a mi de forma especial i individual, que ha sortit el meu nom mentre preparaven la massa amb les mans, sobre el taulell empolsat de farina. Sembla bona tàctica, això d’apel·lar als sentiments de la clientela. Ho provaré: fa temps que no compreu un llibre meu? Els meus llibre i jo us enyorem.

Vull creure que algun dels meus contes són rodons com una pizza. 

Passejo tranquil el primer matí de l'any, vora el riu