el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris,
nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades.
Porta'm al teu comerç, entitat, associació, reunió familiar o d'amics... Parlaré de què és per mi la passió d'escriure, el joc. Us llegiré textos, en farem a mitges, xalarem si també t'agrada la literatura.
Més informació a jesusmtibau@gmail.com
Aquest dissabte dia 3 d'octubre al matí, com ja ha anunciat al seu blog, es repetirà el que ja és una estimada tradició: la signatura de llibres a la llibreria Serret de Vall-de-roures, aquest cop d'Una sortida digna.
Sempre és un al·licient i una empenta a la moral arribar a la llibreria de l'Octavi i comprovar com t'esperen una pila de llibres per signar, i compartir tertúlia amb ell, i escoltar els projectes que porta entre mans, i gaudir de l'espectacle de veure com sedueix els clients que, en gran majoria, surten amb més llibres dels previstos. Però molts i moltes ja s'atansen al seu establiment amb predisposició de deixar-se seduir.
Ja hem arribat a l'últim joc literari del mes de setembre. Encara teniu fins el 6 d'octubre per a participar a qualsevol dels jocs d'aquest mes. Les darreres setmanes m'he endinsat en la relectura d'una de les grans novel·les catalanes del segle XX, que he comentat els darrers dos diumenges. Si no l'heu llegida, us demano com a mínim que la fullegeu i que em digueu el nom de quatre dels seus personatges, a excepció dels que anomeno als comentaris esmentats (Lluís, Trini, Soleràs i Cruells). Envieu les respostes a jesusimaite@gmail.com, juntament amb el nom i població si és el primer cop que participeu. D'aquesta manera sumareu punts per al sorteig del premi del mes de setembre: un lot de llibres cedits per Abadia Editors. El termini per a participar a qualsevol dels jocs d'aquest mes és el 6 d'octubre. Aquí podeu consultar el funcionament general dels jocs literaris.
Demà arriba el cinquè i últim joc literari de setembre, amb el qual podreu acumular més números per al sorteig del premi del mes de setembre: un lot de llibres cedits per Abadia Editors.
Mentre, podeu anar participant als jocs anteriors: 124è joc literari
"Sense cap mena de dubte, que Josep Melero hagi tornat d’entre els morts és la notícia de l’any. Que consti que ja ho va prometre abans de morir, en un acte íntim i emotiu, agafat amb força minvant a la mà de la vídua que el plorava; però, francament, ningú esperava que complís la paraula, ni els més optimistes. I això no representa un menyspreu a la credibilitat que amb tant d’esforç guanyà en vida. Aquesta mena de promeses són habituals, llançades sovint a la lleugera, amb to d’amenaça més d’un cop; però, que se sàpiga, ningú té proves tangibles que s’hagin complert mai.
Per això no és estranya l’expectació que s’ha creat, ni la multitud que s’acumula a l’entrada de casa seva, tot fent malbé els parterres i traient de polleguera el jardiner de la comunitat de veïns. Comencen a arribar autobusos d’arreu del país, amb pancartes penjades a la part del darrere, i pelegrins amb set d’esperança creuen haver trobat un santuari nou. Davant la invasió que pateixen, uns quants veïns han exigit a l’ajuntament, tot al·legant que paguen els seus impostos, que incrementi el servei de neteja i que instal·li sanitaris portàtils de forma immediata; n’estan farts, que la gent —que no respecta res— es pixi a qualsevol raconada i el carrer comenci a fer pudor. "
Aquest és el fragment inicial del conte "La notícia de l'any", el primer del recull Una sortida digna.
Aquest relat és fictici, excepte el nom del protagonista, que correspon al guanyador d’un dels premis dels jocs literaris que proposo cada dimecres.
Continuo el comentari iniciat la setmana passada, sobre Incerta glòria, de Joan Sales.
Al segon volum d'aquesta novel·la, el protagonista és el capellà Cruells, testimoni de primera mà de la història explicada al primer volum entre el Lluís i la Trini i, sobretot, amb el Soleràs, un personatge que segueix amerant tot el llibre, seduint a uns i incomprès per tots. Aquest personatge mereix un quants adjectius per a intentar qualificar-lo: valent, extravagant, contradictori, desconcertant, incoherent, intel·ligent, estrany, abrupte, repel·lent, atraient, cínic...
La crònica que fa Cruells de la guerra i de la postguerra ens dóna notícies sobre la relació entre els protagonistes de la primera part, però sobretot és una profunda reflexió sobre el sentit de la vida, sobre la fe, sobre el pas del temps, sobre l'enyorança de la joventut, dels seus ideals i de la seva incerta glòria.
Em reafirmo en la sensació que vaig manifestar la setmana passada, que Incerta glòria és una novel·la sobre la decepció, on els vençuts i els crucificats prenen veu.
Demà parlarem del llibre al Club de Lectura de Tortosa, i tinc moltes ganes d'escoltar els seus comentaris.
Com sempre, us deixo alguns dels fragments que he subratllat, tot i que en podrien ser molts més. El primer de tots, potser, resumeix bastant l'obra:
La solitud és el nostre pa de cada dia; i no és un pa tendre. El doctor Gallifa, al seminari, em deia una vegada que la temptació pitjor no se’ns presenta en el decurs de la joventut com podria pensar-se, sinó en passar la carena de la cinquantena. És aleshores que sentim la nostra solitud; quan el cor comença a endurir-se i un experimenta la recança d’aquella tendresa que no ha conegut mai, el buit de l’amor com el fardell més feixuc hem de portar en aquest exili. No hi ha res que pesi tant com el buit. . El món no anirà bé mentre hi hagi tants estrangers…. El que més m’irrita és pensar que jo també sóc estranger. . Perquè la felicitat no es troba pas en les coses, sinó en l’amor; i l’esperit de reiquesa neix del buit que tractem d’omplir amb coses a falta d’amor… Sota el buf de l’amor tot esdevé gloriós. . Cal sentir-se tan bé prop d’algú per estar-hi en silenci sense cap violència. .
L’odi és com un mirall estrafet que tot ho deforma..Cada u tragina dins seu un pou el fons del qual li és desconegut. . Els decepcionats ens hauríem de veure més sovint; dóna’m la teva direció. . La sotana estava caiguda al peu del llit; la seva vista em donava nàusea. I em vaig fer l’ullet amb picardia a mi mateix, a la imatge que veia reflectida: “M’han robat la fe, però m’han deixat la cartera” –i em trobava més lleig que mai. . Estimeu la pàtria i estimeu la llibertat, estimeules amb tot el cor i amb tota l’ànima; però us enganya tot aquell qui us diu que per servir-les heu de recòrrer a l’odi.
Podeu veure la resta en aquest enllaç, juntament, de forma immerescuda, a poemes de Joan Vinyoli, Enric Casassas, Pere Quart, Maria Mercè Marçal, Josep Carner...
Quan acabes d'escriure una història, cal tancar de forma definitiva la porta als personatges? Tenen vida més enllà? Els lectors els van reviure cada cop, direu, i teniu tota la raó. Però en el cas dels personatges d'Una sortida digna els he volgut donar una segona oportunitat d'explicar-se, de mantenir un diàleg amb tots vosaltres. Per això, al blog que vaig dedicar al llibre, hi ha una secció on els personatges tenen veu.
L'amic blocaire de Friccions em fa arribar aquesta cara del món dura com la pedra trobada a la vora de Sant Gregori, a Falset. Curiosament per allí també en vaig trobar una fa temps. La zona promet; algú s'anima a buscar-ne més?
Molts i moltes ja heu participat al 126è joc literari en què demano que escriviu una jota. A part de divertir-me moltíssim llegint les vostres propostes, aquest joc també servirà per a reivindicar i difondre la nostra jota, una música popular catalana (sí, sí, catalana, no només aragonesa) que, almenys a les Terres del'Ebre, encara es manté viva gràcies a cantadors com el desaparegut Canalero, per exemple, o a entitats com el Casal Popular Panxampla (que s'han afegit a donar suport a aquest joc literari), l'esplèndid grup de ball Saragatona, o els ja conegudíssims Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Al blog de Panxampla trobareu vídeos que us poden inspirar per a escriure jotes (el termini per a participar acaba el 6 d'octubre) :
Us informo d'una nova iniciativa que convida a escriure microrelats basats en l'univers d'Edgar Allan Poe i els gèneres que l'autor va conrear: el terror, la ciència-ficció i el gènere detectivesc. El termini acaba el 28 de novembre.
Arriba el quart joc literari del mes de setembre, amb l'homenatge a un llibre preciós que, n'estic segur, molts i moltes teniu a les lleixes. Volia transcriure el fragment inicial, però seria massa fàcil, per això escric només una frase que figura a la solapa, almenys de l'edició que jo tinc a casa: "Un llibre curull de dones tràgicament enamorades". Per si us sembla difícil, i atès que encara dueu arena de platja als peus, afegeixo la cita d'Empèdocles que l'autor/a ha triat per a obrir el llibre:
"Jo era a la vegada arbre i ocell, al·lot i al·lota, peix mut dins la mar".
Fàcil? Doncs envieu el títol del llibre i el nom de l'autor/a a a jesusimaite@gmail.com, juntament amb el nom i població si és el primer cop que participeu. D'aquesta manera sumareu punts per al sorteig del premi del mes de setembre: un lot de llibres cedits per Abadia Editors. El termini per a participar a qualsevol dels jocs d'aquest mes és el 6 d'octubre. Aquí podeu consultar el funcionament general dels jocs literaris.
Una de les iniciatives que duc a terme amb Una sortida digna és proposar que us feu una foto amb el llibre, que me l'envieu i, a canvi, jo us faré arribar un conte inèdit que, per la temàtica, podria haver estat inclòs en aquest recull.
Ahir a les 14.00 vair rebre una trucada de l'Octavi Serret, l'intrèpid llibreter de Vall-de-roures. A les 12.00 li havien arribat els llibres a la botiga, i a l'hora de tancar al migdia ja n'havia venut 5 exemplars (és un autèntic fenòmen). Tot seguit, m'envia la foto dels primers compradors, amb qui iniciaré aquesta col·lecció, i que rebran el conte promès.
El dia 3 d'octubre (una data molt important per a ell, ja que rebrà el Premi Nacional de Cultura per la projecció social de la llengua catalana) estaré a la seva llibreria signant exemplars d'Una sortida digna, per la qual cosa, si voleu un exemplar dedicat, ja podeu fer la comanda a la seva web o amb un comentari al post del seu blog.
Demà 22 de setembre, a partir de les 17.30, participaré en directe a la secció Objectes perduts, del programa Extraradi de COM Ràdio. Parlarem de bookcrossing, de llibres perduts, de llibres trobats...
porcellana. Escriptor mallorquí de terrissa fina. (in memoriam) portaveu. Porta encarregada de fer les declaracions públiques en una casa (preferiblement oberta) (autodedicat al blog d'USD). pontificar. Posar, instal.lar un pont fent ús d’autoritat, encara que no hi hagi un riu.
1983, un noi amb de divuit molt tendres s'endinsa per primer cop a l'univers literari d'Incerta glòria, de Joan Sales. En aquells primers anys universitaris, jo prenia consciència d'uns ideals i d'una manera d'entendre el món que es mantenien en estat larvari. I em va caure a les mans Incerta glòria, el llibre que he subratllat més de tots els que he llegit fins ara. No recordo si fou una lectura obligatòria, però us asseguro que ha estat una relectura desitjada i sempre rica.
En aquest primer post que dedicaré al llibre, comentaré les dues primeres parts de la novel·la, clarament diferenciada de la tercera, en part perquè l'edició que tinc a casa està estructurada així, en dos volums. Ambientada a la guerra civil, la trama es basa en tres personatges principals: el Lluís, destinat al front d'Aragó i que pren la paraula de la primera part en forma de cartes al seu germà; la Trini, filla d'anarquistes, parella sense casar-se del Lluís, amb qui té un xiquet, i que pren la veu a la segona part del primer volum, en forma de cartes amb l'amic de tots dos, Juli Soleràs, el tercer personatge que, tot i no tenir veu pròpia, plana per damunt del tot el llibre amb la seva especial manera de ser, contradictòria, extravagant, cínic, desconcertant, incoherent... i hipòcrita, com anirem descobrint.
Però més que les vicissituds que els personatges passan al front o a la rereguarda, el llibre és ple de reflexions sobre el significat de la vida, sobre la seva justificació només per uns pocs instants d'incerta glòria. Quan tot just acabo de tancar el primer volum, la definiria com la novel·la de la decepció: decepció de l'amistat, decepció de l'amor, decepció dels ideals. Un dels personatges secundaris que més m'atrauen, el pare de la Trini, un vell anarquista i pacifista, veient les atrocitats que s'han comès a la rereguarda en nom dels ideals, pronuncia una de les frases que més recordo:
“La gent no ens hauríem d’unir per les idees, sinó pels sentiments: quan penso que en nom de l’abolició de mort estan assassinant mitja Catalunya… ¡Que m’hagi calgut passar el cap de la seixantena per comprendre que les idees no valen una punyeta!” .
Els llibre és ple de fragments dignes de recordar, només us en deixo uns quants :
“No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú.”
“Que el món sigui tan bonic i nosaltres ens hi trobem d’esquena per fabricar-nos els nostres sòrdids inferns.”
“Tots estem ficats en un mar de fang que ens cobreix… Es tracta de fer un esforç perquè el fang no ens arribi als ulls. ¡Almenys els ulls fora del fang! ¡Almenys els ulls! No deixar de veure les estrelles.”
“ No deixis fugir els teus millors anys, no viuràs dues vegades. Els teus instants corren cap al no-res com aquests pètals de safrà que el Parral arrossega… ¡els teus instants, que podrien ser meravellosos! Per un sol instant de glòria jo ho donaria tot.”
“De pacifista en temps de pau ho és tothom… Es tracta de ser-ho sempre, en temps de pau i en temps de guerra, en totes les circumstàncies. Si no, no voldria dir res: no valdria la pena dir-se pacifista.”
“La innocència em sembla una cosa molt difícil i en tot cas no crec que puguem arribar-hi abans del final de tota una vida de lluita.”
“Al capdavall, cal tan poc per ser feliç; una mica d’amor és tot el secret, no n’hi ha d’altre. Una mica d’amor a allò que tens, i ja és com si tinguessis tot el que voldries!”
Veu femenina: Això que t’ho penses tu que encara anem destapades, amb la palestina al coll però ensenyant-ne les bragues: i tu mira i miraràs sense una rosca menjar-te. Autor: Jesús Párraga . Vaig al bosc de la Joana i allà una jota em complau comptant, cantant i ballant enlloc no trobem la pau tot fent soroll a la xarxa i el cacau és del Tibau. Autora: Francesca Franco
Aquesta jota, mireu, és un invent del Tibau, és precís que la balleu, amb ritme i gràcia, si us plau i cap peu no menegeu fins que jo vos diga au! Autor: Miguel Àngel . Vaig preguntar a la pantalla de quin obscur mal moria. De tant que estimava, deia, tot allò que és Poesia. I de tant que ho estimava, l’ordinador s’encenia. Autora: Helena Bonals . Tots els amics de Tibau mai deixem de cavil·lar mira si en som de valents que jotes volem cantar de les Terres de Ponent la meva us vull dedicar Autora:Alba Panisello . Que bonic aquest nou repte que tothom s’hi veu amb cor doncs perquè a la catosfera s’hi escriu amb lletres d’or jo no vull ser pas pilota però és que tots sou un tresor
És un gran plaer llegir-vos sempre que puc us ho dic potser un dia m’hi animo i en un petit blog escric mentres no arribi aquest dia aquí fent jotes somric!
Autora:Maria Brufau . Balleu-la ja, sens temor, a la plaça o vora el riu, tant si és Ebre com si és Xúquer, i si en dançar us deliu mireu la vostra parella, que amb picardia somriu.
Autor: Antoni Sales . A la fosca i en vent de dalt han nascut unes xiquetes los ulls grans com a fanals enllumenen als seus pares una d'elles se diu Neus i ara dorm entre flaçades. . Li vull cantar una rondalla a la nostra filla Neus: Sigues feliç a la vida i estima sempre als teus. Demostra-ho quan envellisques cantant rondalles als nets Autors: Neus Sales i Joan Vidal . És la jota tortosina la dansa que vaig ballar amb un xic del Seminari de qui em vaig enamorar, Tibau, que la sap molt llarga, ja me n’ha fet recordar. Autora: Gemma Pellisa . Un gran premi és sortejat en un concurs literari on el Tibau ens convida, mensualment, no pas a diari, a escriure quatre paraules, recordant vocabulari! Autor: Adam Hospital . El mestre Jesús Ferré, amb l'humor que el caracteritza i les ganes d'apuntar-se a qualsevol embolic, ha fet un vídeo anunciant aquest joc.
I jo, per no ser menys, també canto al ritme de la jota tortosina: Per tal de donar exemple he de ser el primer en rimar i amb aquest ritme de jota a tots us vull abraçar perquè estic molt agraït de tenir-vos enllaçats.
Després de la seva ampliació, la llibreria La 2 de Viladrich de Tortosa disposa d'una espai més gran dedicat als autors/es ebrencs. Ahir em va fer gràcia fotografiar l'aparador on, damunt d'una cadira, els meus Postres de músic comparteixen pila amb altres companys i companyes de lletres com Esteban Martín, Andreu Carranza, Francesca Aliern, Josep Igual, Emigdi Subirats, Rafel Duran, Núria Menasanch, Miquel Esteve, Emili Rosales, Vicent Pellicer, Toni Orensanz, Manel Ollé, Igansi Revés, Xavier Dalmau, Amàlia Roig i altres llibres col·lectius.
La música té la capacitat de posar-nos la carn de gallina, d'elevar-nos per damunt de sostres que ni imaginàvem, de congratular-nos amb nosaltres mateixos, el món i l'espècie humana, i un exemple perfecte d'això em passa quan escolto A te o cara, de l'òpera I Puritani, de Bellini, cantanda aquest cop per Pavarotti.
Aquesta setmana he d'agrair per partida doble a Helena Bonals els comentaris que ha fet sobre El vertigen del trapezista, a la web Què llegeixes i al seu blog Anticànons, molt generosos i exhaustius.
I novament agraeixo a la comunitat blocaire el ressò que ha fet del meu trapezista, que recullo en aquest enllaç, i que sense dubte ha estat clau perquè el llibre hagi arribat a molts lectors i lectores.
Foto típica d'un escriptor malalt de blogs, que quan arriben les caixes dels llibres, enlloc d'obrir-les depressa i corrents, va a buscar la càmera per poder fer un post.
Fa unes setmanes, el videoblocaire Jesús Ferré va tenir l'enginyosa i divertida ocurrència d'anunciar una xerrada sobre les noves tecnologies d'una forma tan tradicional com una jota, a l'estil de les que es cantaven i es canten a les Terres de l'Ebre. Aquí podeu veure el vídeo. . I vet aquí el repte que us proposo al joc literari de tipus creatiu d'aquest mes. Escriure una jota. La mètrica ha de ser la següent: 6 versos heptasíl·labs on rimin els parells (si teniu qualsevol dubte, pregunteu-me). El to d'aquestes jotes és popular i divertit. . Envieu-me les propostes a jesusimaite@gmail.com, juntament amb el nom i població si és el primer cop que participeu. Als blocaires us demano que pengeu les jotes al vostre blog i que m'envieu directament l'enllaç, per tal de recollir-los tots en un post. Totes les jotes sumaran punts per al sorteig del premi del mes de setembre: un lot de llibres cedits per Abadia Editors. El termini per a participar a qualsevol dels jocs d'aquest mes és el 6 d'octubre. Aquí podeu consultar el funcionament general dels jocs literaris.
El mestre Jesús Ferré, amb l'humor que el caracteritza i les ganes d'apuntar-se a qualsevol embolic, ha fet un vídeo anunciant aquest joc.
I jo, per no ser menys, també canto al ritme de la jota tortosina: Per tal de donar exemple he de ser el primer en rimar i amb aquest ritme de jota a tots us vull abraçar perquè estic molt agraït de tenir-vos enllaçats.
M'han obligat a sentir l'enyorament és una cançó de Montse Castellà, inclosa al seu disc L'escriptor inexistent, on també es pot esoltar És com un miracle. Com la resta del disc, les lletres de la cançó estan fetes amb retalls de textos de diversos autors; en aquest cas, Artur Bladé, J.S. Cervelló, Manuel Pérez Bonfill, Jacint Verdaguer, Jesús Moncada, Andreu Carranza i jo mateix. La veu és de Monts Llusà i el piano de Jordi Grisó. Una cançó que parla de la guerra, de l'exili, de l'amor a la terra. Cada cop que l'escolto se'm posa la carn de gallina.
NOTA: ahir a la nit vaig retirar provisionalment aquest post perquè havia pujat de forma deficient el vídeo al Youtube. Ara ja està arranjar.
És bo barrejar literatura i vi? El Priorat és un lloc idoni per fer-ho, especialment gràcies al Centre Quim Soler, que organitza activitats d'aquesta mena, com ara el 18 de setembre, al casal de Marçà.
Ja han sortit els finalistes dels Premis Blocs Catalunya, després de la votació popular. A l'espera de la votació final del jurat, gràcies a tothom per haver votat aquest blog, que es troba entre els seleccionats a la categoria de Literatura (Premi Lletra). Felicito a la resta de selccionats i aprofito per a suggerir canvis de cara a properes edicions, com ara que el sistema de vot es redueixi a un per persona, i no a un cada 24 hores.
Per una part, no m'agrada que es creï cap mena de competició entre blocaires (cosa que diria que no ha passat), però d'altra banda, aquesta mena de premis també serveixen per a donar a conèixer aquest món.
Amb la majoria de blogs finalistes de la categoria de Literatura ja hi he mantingut relació, i amb algun fins i tot xategem algun cop al Facebook. I amb la resta, espero que el premi hagi servit per a conèixer-nos.
He sortit a passejar el gosset i, de passada, he alliberat un exemplar de Totes les baranes dels teus dits, tot just al costat d'una barana propera. Quan he tornat, un marroquí estava assegut amb el llibre a les mans, fullejant-lo, al costat d'un company. No he entès què parlaven. No sé si ells entendran el llibre. És possible encara la comunicació?
I d'una manera o altra, les baranes continuen creixent.
transbarçament. Jugadors que van d’un més que un club a un altre, sortint massa sovint per la porta del darrere. (poseu vosaltres els exemples) Pedantgogia. Ciència d’ensenyar de forma empalagosa. centsible. Centena emotiva.
La regidora de Cultura d'Aldover ens va convidar a Sílvia Favà i a mi a presentar els nostres llibres el passat 11 de setembre, durant la Festa Major del poble. Sílvia va parlar dels seus Colors, i jo vaig presentar A la barana dels teus dits i del seu fill Totes les baranes dels teus dits. per a acabar, Irene López, la filla de Sílvia, es va posar de nou el públic a la butxaca amb un dels seus contes del cistell de les joguines.
Tant de bo altres Ajuntaments prenguin la iniciativa per a organitzar actes d'aquest tipus, que no tan sols de amb paella i ball (dues coses que m'encanten) s'ho passa bé la gent. Jo em poso a la seva disposició per a donar-los suport.
Aigües fondes, de Francesca Aliern, és la darrera novel·la publicada de Francesca Aliern, on l'autora ens narra una història que ens semblarà massa coneguda i quotidiana, malauradament. Sempre al costat dels perdedors i els humils, Francesca Aliern s'endinsa en el món de la violència de gènere, amb l'estil característic amb què ha aconseguit un públic fidelíssim després de tants anys i novel·les. La societat i l'inexistent educació sexual de l'època es converteixen en còmplices d'uns maltractaments amb què la víctima intenta conviure, enfonsada en unes aigües de les que molt poques en poden sortir, disposada a viure "dies de plom" o "llàgrimes sense sanglots, sens sorpirs. Aigua de dins el cos."
Aquí podeu escoltar l'autora llegint-ne un fragment.
Sovint em pregunto on anirà a parar tota la informació que s'acumula a blogs, webs, etc. Es podrà consultar d'aquí 100 anys? I d'aquí 10? De vegades penso que un dia engegaré l'ordinador, Blogger haurà fet un pet com una gla, i tot el contingut del blog haurà desaparegut.
Seria una llàstima, i no parlo només pel meu blog, sinó per la gran quantitat de poesia, informació... ,en resum, cultura, que viu en aquest suport.
Fa uns dies vaig trobar la web Patrimoni Digital de Catalunya on diu: "La Biblioteca de Catalunya (BC) com a responsable de compilar, processar i difondre el patrimoni bibliogràfic de Catalunya, ha iniciat un projecte característic en les societats desenvolupades: es tracta del Patrimoni Digital de Catalunya (PADICAT). Aquest consisteix a capturar, processar i donar accés permanent a tota la producció cultural, científica i de caràcter general catalana produïda en format digital. En definitiva, l'objectiu és arxivar el web català."
Sap que recordarà sempre aquest dia en què tot sembla tornar a començar, com una dansa macabra sense fi, mentre l’esperança del nou segle mor xafada brutalment sota el pes de les Torres Bessones. D’aquí molts anys tothom recordarà què va dinar aquest dimarts, 11 de setembre, que lligarà per sempre a la memòria la nostra Diada amb la ciutat dels gratacels i el seu sky line mutilat. No és que senti simpatia especial pels nord-americans, ans al contrari, ni que ignori les moltes tragèdies que colpeixen el món, però, com tothom, no pot evitar sentir-se tocat per l’impacte d’unes imatges fetes a mida de Hol·lywood i de les quals, ben segur, en sabran treure profit.
Es veu poca gent pel carrer. Tothom, enganxat a la televisió, espera amb morbositat creixent el nombre de víctimes i sembla no cansar-se de la imatge repetida d’un avió estavellant-se obsessivament. En Julià Monllau intenta que l’aire fresc l’ajudi a albirar una mica de llum. Des de l’embarcador del Club de Rem, gairebé tocant l’Ebre, veu els llums del pont del mil·lenari reflectits a l’aigua que tremola, i el brogit del riu, i les formes dels arbres de la ribera que s’ajupen per a beure-hi.
La Diada d'enguany serà especial, ja que presentaré A la barana dels teus dits, en companyia de Sílvia Favà i els seus Colors, dins del marc de les festes d'Aldover. Bona cosa això que dins les Festes es programin actes culturals amb els llibres com a protagonistes.
11 de setembre, a les 18.30, al Casal Municipal d'Aldover.
Arriba el segon dels jocs literaris del mes de setembre i, no sé si us heu fixat, però avui és un dia especial. El calendari i el dia d'avui marcat que he posat a la imatge, en una posició particular, és una pista sobre un dels personatges del llibre que heu d'endevinar: una novel·la famosíssima, escrita en forma de diàleg, d'un autor alemany nascut el 1749.
.
Envieu-me les respostes a jesusimaite@gmail.com, juntament amb el nom i població si és el primer cop que participeu.
D'aquesta manera sumareu punts per al sorteig del premi del mes de setembre: un lot de llibres cedits per Abadia Editors.
El termini per a participar a qualsevol dels jocs d'aquest mes és el 6 d'octubre.
El poema de Jesús Fusté que ell mateix va musicar al seu primer disc, Vine amb mi, recitat per ell mateix, i que he utilitzat com a títol del proper llibre. Gràcies, Jesús.
Entrevista a Antena Caro, de Roquetes. Mentre m'espero, veig de lluny una revista municipal damunt una tauleta on em sembla llegir el titular: "La gestió dels sentiments a Roquetes".
M'atanso tot interessat i, decepcionat, comprovo el meu error: "La gestió dels sediments a Roquetes".
És clar, és impossible gestionar els sentiments, no?
Ara que he desemmascarat el títol del llibre, ja us puc informar que Cossetània Edicions ha iniciat una promoció a través de la seva pàgina al facebook, en la qual ofereix la possibilitat d'aconseguir 15 exemplars d'Una sortida digna.
Tal com he anunciat, ha arribat l'hora de presentar-vos el meu nou llibre, Una sortida digna, editat per Cossetània.
Suposo que alguns i algunes acabareu de lligar caps i em relacionareu de forma definitiva amb el blog anònim que funciona des del mes de març, on es col·leccionen imatges de portes obertes (especialment des de dins). Primer que res vull manifestar el meu profund agraïment a les persones que m'han fet arribar de forma generosa i inconscient tantes i tantes fotos, en un èxit que no m'imaginava en un principi, i que m'ha obligat a penjar més d'una foto molts dies, per a evitar acumulacions. Desitjo de tot cor que ningú se senti molest per aquets petit engany sense malícia. Al blog d'Una sortida digna hi tindran veu els personatges del llibre, amb els quals hi podreu mantenir un diàleg directament, prescindint de mi, i em faré ressò de les activitats que generi, al mateix temps que aquí, al meu racó de sempre. Però em farà goig continuar, si voleu, col·leccionant aquestes portes obertes tan maques que envieu. El meu segon agraïment va per l'estimat i admirat Jesús Fusté, ja que d'una de les cançons del seu primer disc he tret el títol del llibre que tant em va costar trobar.
Amb el mes de setembre, reprenem la normalitat a la secció de les Desdefinicions:
Arma lletal. Biberó assassí. Xoofer. Conductor massa mullat per fora, o massa mullat per dins. Bananalitat. Fruit semblant al plàtan, però de poca originalitat o interès.
Des d'un balcó que dóna a l'Ebre i als Ports, es pot gaudir d'un espectacle de colors que cada dia, cada hora, canvia. Aquest regal ens pot fer adonar que el món canvia, que res resta igual, que hem d'aprofitar cada moment. A Sílvia Favà, mestressa d'aquest balcó, aquest panorama li suggerí aquest relat, Colors, on la protagonista recupera un passat, un pare, i descobreix una història d'amor a través d'unes cartes trobades.
Com vaig anunciar ahir, aquest cap de setmana us aniré deixant pistes del títol del meu nou llibre. Una pista excel·lent (de fet el títol sencer) el trobareu a l'interior d'un dels darrers llibres col·lectius d'autors d'aquestes comarques: Lletres de casa. Per a furgar pel contingut del llibre, us serà molt útil visitar el Serret Blog.
Em faig ressò del comunicat de la revista de relats breus La Lluna en cun cove: Tenim notícies una mica tristes al voltant del nostre projecte literari. Molts dels nostres simpatitzants ens heu dit en més d'una ocasió que us agradaria que La Lluna en un Cove tingués més presència en llibreries, quioscos, etc. Com alguns de vosaltres ja coneixeu, amb La Lluna en un Cove col·laboren uns determinats punts de venda (una quinzena de llibreries, repartides per Catalunya, País Valencià, Illes Balears, etc.), que sabem que resulten totalment insuficients per a cobrir les necessitats de proximitat a tots els lectors i simpatitzants de la nostra publicació. És per això que des dels primers dies de setembre hem procurat buscar un distribuïdor que faci possible que La Lluna en un Cove arribi a més llocs i pugui així acostar-se més a tots aquells que voldríeu adquirir la nostra publicació mensual. Però hem d'admetre que la cerca de distribuïdor ha estat inútil: cap de les empreses amb què hem contactat no han volgut fer-se càrrec de distribuir-nos. ¿El motiu? Bàsicament aquest: que La Lluna en un Cove és una publicació "en català". Ens han rebutjat una i una altra vegada perquè, segons ells, les publicacions en català d'editorials joves com la nostra no resulten "rendibles" en punts de venda. La qual cosa ens ha sorprès molt, perquè ni tan sols no ens han donat l'oportunitat. Si La Lluna en un Cove hagués estat una publicació en castellà, ens haurien admés de seguida. Com que editem en català, no. Francament, aquesta qüestió ens ha desconcertat moltíssim. Ens veiem així "bloquejats", i, per tant, de moment haurem de mantenir els nostres insuficients canals d'accés al públic: els pocs punts de venda amb què comptem, i la nostra web. Sabem que amb això no hi ha prou per a poder arribar a tot el nostre públic potencial. De moment, però, ens veiem obligats a seguir així. Ho sentim per tots aquells que voldíeu veure La Lluna en un Cove en la llibreria o quiosc del vostre barri, però aquest rebuig de què hem estat objecte ens priva de poder fer-ho. Per això, si les poques llibreries que col·laboren amb nosaltres us queden llunyanes, podeu usar la nostra web per a fer-nos comandes directament a nosaltres, o per a fer-vos subscriptors nostres. De moment, aquestes són les úniques maneres de poder demanar La Lluna en un Cove.
El llibre col·lectiu Totes les baranes dels teus dits, que va sorgir d'una iniciativa d'aquest blog, i que es pot baixar o llegir en format digital de forma gratuïta gràcies a l'edició de Petròpolis, no para de cridar l'atenció dels mitjans.
Avui apareix un article al suplement de Tarragona de La Vanguardia, i també n'ha sortit una ressenya al número 106 de la revista cultural Públics. A més, al Jaume Llambrich, cos i ànima de Petròpolis, l'han entrevistat a Altafulla ràdio. Si voleu veure totes les repercussions al següent post on les recullo.
També us avanço que Totes les baranes dels teus dits es presentarà a la Llibreria Catalònia de Barcelona, el 21 d'octubre, en companyia del llibre pare i/o mare, A la barana dels teus dits, i del meu proper recull de contes.
Ja no puc esperar gaire més per a ensenyar la portada i el títol del llibre. Dilluns, a les 11.00, ho faré públic en aquest blog. Durant el cap de setmana deixaré anar alguna pista més. Si algú el sap, si us plau, que no el digui en un comentari, sinó amb un correu electrònic, gràcies.
Potser cauré en el perill que em diguin segrestador de títols, però el nom del proper llibre també serà prestat. Us recordo que títol de El vertigen del trapezista va ser inspirat pel blog homònim de l'Òscar Palazón.
En aquest cas, no he tret el nom d'un blog (seria repetir-se), sinó del títol d'una cançó, amb autorització prèvia del seus autor, evidentment. És possible que algú o alguna comenci a lligar caps. Si és així, us demano uns dies de discreció; jo ja no podré aguantar gaire.
Reconec que em va costar trobar el títol. Normalment sempre em costa, però quan el veig, sé que és ell, indiscutiblement, i no en puc trobar cap altre que pugui fer-li ombra.
Però en aquest cas va ser especialment difícil. Com ja he dit, a tots els contes hi apareix la mort, d'una manera o altra, però no de forma dramàtica, sinó amb sentit de l'humor i tendresa, intentant ser positiu. Com expressar això en un sol títol, sense espantar o confondre a possibles lectors/es? Per això també era important la portada.
La guspira va saltar conduint el cotxe, com tantes altres vegades, mentre escoltava la cançó i la seva frase final.