blindatge contra les males notícies

 Tinc un blindatge contra les males notícies: la meva cartera es diu Amor, i du el seu nom escrit en bolígraf al carret on transporta cartes i paquets de casa en casa.

Lo retratista del Rastre

La paraula, sovint, no és allò més important d'una conversa.

 Inspirat en una fotografia d'Antonio Roca Cid. 

Quimo panisello, Marina Pallàs i Roc Salvadó, han recopilat algunes de les seves fotografies que han publicat al llibre Lo retratista del Rastre (Ganzell Edicions), qu ees presenta aquest divendres 1 d'abril, a les 17.30 h., a la UNED de Tortosa.

Més informació en aquest enllaç.

I l’equilibri de vegades

 I l’equilibri de vegades és fràgil,i de vegades, horitzontal.

Inspirat per una fotografia de Carme Pla

L'espectacle de la vida, el poder de les lletres

 Vídeo lectura d'un fragment de L'espectacle de la vida, el meu dietari coeditat per Ganzell Edicions i Editorial Petròpolis.

En aquest fragment recordo un dels mols moments viscuts vora el riu, un moment aparentment  senzill, però ple d'humanitat, de tendresa, i d'emoció.

Podeu aconseguir un exemplar dedicat del llibre, si ho demaneu en fer la comanda a La 2 de Viladrich.

Aixecar el cap de l'accelerador, segon intent

 La llista d'activitats literàries en què participo, organitzo o que em proposen organitzar els propers mesos i setmanes, no para de crèixer, i intento recordar-me a mi mateix la necessitat de frenar, i recuperar aquest apunt de setembre de 2019, al qual només vaig fer-li cas a causa del confinament. 

A veure si ara faig bondat sense tants efectes secundaris.

Pacte no escrit, al passeig vora l'Ebre

 

Vora el riu, com sempre. Una parella gran ve en direcció contrària. Passegen un  gosset, o el gosset és una excusa. Ell és un home força corpulent, gros, gras, de caminar feixuc, i porta de la corretja el gosset que és inversament proporcional a la seva mida. Abans de creuar-nos, ell s’asseu en un banc o, millor dit, s’hi deixa caure amb tota la seva cansada corpulència; gairebé s’hi desploma. I ella el recrimina amb una mena de lament: “Què faas?” -així, amb dues as. Intueixo que considera massa breu el tram caminat. El gosset es manté impertèrrit, acostumat, suposo, a aquestes aturades sobtades. Quan ja m’he allunyat una mica,  em giro i veig que ell s’aixeca i continua caminant. Diria que un pacte no escrit, o una negociació silent, ha ajustat el temps que ha restat assegut: més del que ella voldria, menys del que ell desitjaria. Metres enllà, ella l’agafa del braç, mentre s’allunyen lentament.

L'hora del canvi

 El canvi d'hora, mira, podria passar sense, però, lo de l'hora del canvi, per a quan?

Ramon l’immortal, de Josep Maria Franquet

 

Ramon l’immortal, de Josep Maria Franquet
Onada Edicions, 2022
Sinopsi
Ramon Berenguer Curto, jove poeta, lector empedreït i filòsof afeccionat, observador i amant de la natura, que havia estat un nen ordenat i responsable de caràcter reflexiu i introspectiu, va fugir a la muntanya per tal d’assolir la immortalitat. Els seus referents familiars eren la seva mare Remei i la seva tieta Cinta la Cardenala. Fill únic, no va conèixer pràcticament el seu pare per la raó traumàtica de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), ja que havia mort quan ell només tenia tres anys. El Ramon havia conegut una noia molt maca, la Lluïsa, mestra de professió, amb la qual tenien xerrades interminables i molt divertides, però amb algunes diferències significatives entre el caràcter de la Lluïsa i el d’ell mateix. Hi ha una dolorosa contradicció que s’evidencia particularment en la història del Ramon i la Lluïsa, els quals al llarg dels anys es troben i divergeixen per anar transmetent, de manera subtil i delicada, aquest amor impossible de què han estat incapaços de gaudir plenament. Després de moltes lectures i reflexions sobre la immortalitat, allò que encara no fou a temps d’esbrinar el Ramon és si existia una altra vida més enllà de la mort. I si es retrobaria amb la Lluïsa i amb la seva mare, que havien traspassat abans que ell, en algun lloc de l’univers infinit.

Com retenir l'olor de terra mullada

La col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.

Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.

Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.

L'encanteri d'aquesta setmana explica Com retenir l'olor de terra mullada. 

S'accepten peticions de futurs encanteris.

Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.

L'estrany amor de Martha Ivers

 A la secció de pel·lícula, un parell de fragments del guió de L'estrany amor de Martha Ivers, quan als diàlegs hi pots sucar pa:

-Me n’alegro que hagis vingut a prendre una copa amb. Em sentia tan sola que em volia morir. Has estat tan sol alguna vegada?
- De quanta solitud parles?
-De tota la solitud que puguis aguantar sense rebentar.

-------
-No vull pensar que això passarà.
-No parlis de les coses que desconeixes

------
 -Des de quan la coneixes a ella?
-Des d’abans d’ahir.
-I des de quan em coneixes a mi?
-No sé si t’he conegut mai.

Llegint Primavera, d'Ali Smith

 Llegint Primavera, d'Ali Smith, amb traducció de Dolors Udina. A la seva tasca de traductora, aquesta temporada de Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre, li dedicaré un programa

Recordant el primer dietari i a Josep Igual

 2012. Recordant la presentació virtual de Molles per no perdre'm, el primer dietari que, de fet, està inclòs a L'espectacle de la vida, coeditat per Editorial Petròpolis i Ganzell Edicions. I m'emociona quan menciono l'amic #JosepIgual, i recordar-lo ara, quan demà és 25 de març i pensaré molt en ell.

Generacions horitzontals i verticals?

 Soc d’una generació que, igual que els nostres pares, vam crèxier amb una cultura visual horitzontal, a través de les pantalles del cinema i de la televisió. Llevat de casos excepcionals, acostumo a fer les fotografies en format horitzontal. Amb l’aparició dels mòbils i de xarxes socials com tik-tok, hàbitat natural dels nostres fills, s’està imposant el format vertical de les imatges. No sé què comporta aquest fet. No sé si una mirada horitzontal aporta més informació del que envolta la figura central. No sé si el format vertical atorga un protagonisme quasi exclusiu a l’objectiu de la imatge. No sé si aquesta reflexió té cap sentit, importància o rellevància present o futura. Els meus dubtes i incerteses no sé si són horitzontals o verticals.

Dorm l'esperança

 

I la llum trenca límits

 I la llum trenca límits entre el cel i l’aigua, entre la terra i l’home.

Inspirat en una imatge de Mireia Canicio

Blau 52, de Gemma Capdevila

 

Blau 52, de Gemma Capdevila
Cossetània Edicions 2022
La història de la Blau 52 està basada en una balena real i única en el món.
Les balenes
són éssers extraordinaris:
canten i neden juntes a través
de milers de quilòmetres
d’aigua salada.
Canten per viure.
Canten per parlar.
Canten per viatjar.
Però entre totes les balenes
n’hi ha una que viatja sola:
la Blau 52.
Una creació poètica, preciosa i molt personal de la Gemma Capdevila amb el protagonisme de la balena més enigmàtica: la Blau 52, una balena única que canta a una freqüència molt més alta que la de qualsevol altra.

Jordi Cantavella a Tens un racó dalt del món

Jordi Cantavella a Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre per a comentar la seva novel·la De portes endins, un llibre on el protagonista i narrador és un ascencor, però no un ascensor qualsevol, sinó un ascensor amb personalitat, amb empatia pel veïnat que puja i baixa de l'edifici, amb més simpatia per uns que pels altres, un ascensor que pren partit.

A través del llibre, es repassa la història del nostre país durant gairebé tot el segle XX.

Sònia Moreno,  de la llibreria El núvol de Móra la Nova, ens recomana un nou llibre.

També cites literàries i un text inspirat per la fotografia de Carme Pla.

El programa es podrà veure en directe el 22 de març, a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

Fugaç esdevé aquella passa

 Fugaç esdevé aquella passa; caduca, la petjada.

Inspirat en una imatge de Batiste Pla

Quan un far

Quan un far sembla a punt de perdre’s, quina llum el rescata?

 Inspirat per una imatge d'Emili Zaragoza.

Com augmentar l'amor propi

La col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.

Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.

Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.

L'encanteri d'aquesta setmana explica Com augmentar l'amor propi.

S'accepten peticions de futurs encanteris.

Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.

A totes les escales

 A totes les escales els arriba el temps de pujar.

Inspirat en una imatge de Marc Prades.

arribar a Gerard Vergés

 

Escolto com un home, segurament de fora de Tortosa, que demana informació a una dona per a anar a la plaça Gerard Vergés. Escoltar aquest nom ha estat com un ressort per a mi. La plaça és relativament nova, i per la reacció de la dona dedueixo que no sap on és. M’ofereixo de seguida a donar-li indicacions per a arribar a Gerard Vergés. Des de que jo hi vaig arribar, no me n’he mogut.

saltar pels aires

Dies de vent. Trobo una agulla d'estendre al carrer. Penso si algun mitjó que potser mantenia estès ha saltat també pels aires, com els protagonistes del llibre No és la derrota, sinó el vent, d'Onada Edicions.

M'acotxo per a fotografiar l'agulla, i un noi que passa es gira, intrigat.

9 dies per tornar a casa

Dimarts passat, presentació del llibre "9 dies per tornar a casa", de Xabier Coluig, a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa. 

El llibre és una mena de complement al que ja va publicar a finals de l'any passat, amb el títol "Tortosa 2021: Capital de la Cultura Catalana".

En aquest nou llibre narra, amb certes dosis de ficció, 9 moments clau de la cultura tortosina al llarg de la seva història, encarnats en diverses personalitats com Cristòfol Despuig, el Rector de Vallfogona, Jaume Tió i Noé, Jesús Massip, Gerard Vergés, Cinta Sabaté, etc.

Tinc el goig que m'hagués demanat la col·laboració llegint un fragment del llibre, juntament amb Montse Boldú, Emigdi Subirats i Manel Ollé, concretament el que recorda un moment de la revista Gèminis, en què una coma posada accidentalment amb bolígraf després d'esquivar la censura, canviava el sentit d'un vers.

ponts de joguina

 

un paraigua i un llibre

 

Dies de pluja. Torno de gravar un programa a Canal 21. Fan obres a la rambla Felip Pedrell, a l’estreta franja que separa la nova plaça de la Catedral del vell riu. Col·lapse de vehicles i d’impaciència. Camino amb un paraigua tancat a una mà, per si de cas; i a l’altra, un llibre. No sé quin dels dos m’ha salvat més vegades de tempesta obrir-los.

Del Nepal a la mar, de Luís García Alucha

 

Del Nepal a la mar, de Luís García Alucha
Edicions Forment, 2022
Sinopsi
A través d'un diari escrit durant un viatge al Nepal, l'autor es retrata amb dinamisme i sense embuts, i excava en les seves experiències, els seus anhels i els seus doblecs, i analitza de forma demolidora les seves veritats personals en aquest país tan pobre i tan ric alhora. D'economista, publicista i pare de família, a capità de vaixell, l'autor es desposseeix de gairebé tot per trobar-se a si mateix.
 Del Nepal a la mar és una gosada i lúcida narrativa nova, imprescindible i vivificant, una finestra d'aire fresc on l'autor ens ofereix viatjar amb ell al Nepal i a l'autodescobriment.

Arriba un moment en què tots els ponts

Arriba un moment en què tots els ponts -aquell parèntesi de trànsit provisional- s'acaben, i cal arribar a algun lloc.

Inspirat en una imatge de David Jiménez

Aquell temps malmès

Aquell temps malmès que cal deixar enrere, sota la pols dels dies.

Inspirat en una imatge de Maria José Piorno

Com valorar les coses quotidianes

La col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.

Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.

Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.

L'encanteri d'aquesta setmana explica Com valorar les coses quotidianes.

S'accepten peticions de futurs encanteris.

Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.

Espills badats, de Francesca Aliern

 

Espills badats, de Francesca Aliern

Cossetània Edicions, 2022  

Sinopsi

En uns temps en què la misèria de postguerra persistia, van arribar al món unes xiquetes bessones que eren com dos espills badats; no s’assemblaven en res. La Francesca era morena, de pell fosca, flaca i de poca empenta. La Joana tenia els cabells rossos, els ulls blaus i un color esclarit a tot el cos que era envejat per les poques amiguetes que tenien.

Malgrat les penúries de la família, eren en un entorn rural que les podia acomboiar i la vida encara els havia de presentar alguna ànima caritativa. Com sempre, però, el destí també els reservava camins complicats i, fins i tot, divergents, com els rajos de llum reflectits per un espill convex.

Els dies purs, de Manel Ballart

 

Els dies purs, de Manel Ballart
Premi Sebastià Juan Arbó 2021
Cossetània Edicions, 2022
Sinopsi
Primavera de 208 aC. Els territoris ibers ja fa deu anys que pateixen els estralls d’una guerra que els és aliena i que enfronta dues grans potències, Roma i Cartago, la Segona Guerra Púnica. Ara, Indíbil, el cabdill ilerget, preveient que la intervenció en aquest conflicte d’un nou general romà, Publi Corneli Escipió, pot fer decantar la balança de les hostilitats a favor de Roma, decideix aliar-s’hi, amb l’esperança que el romà respecti la independència del seu poble.
Tot transitant per aquest paisatge severament històric, els protagonistes de la novel·la, uns personatges imaginats i, alhora, genuïns en aquells dies, desitjaran mostrar-nos amb la seva aventura personal aquests moments convulsos i decisius de la nostra història, la fi d’un món primigeni, una cultura, tot un univers vençut i a punt de ser engolit per una nova realitat.

drecera?

 La drecera és el ruta més llarga per a arribar a entendre el camí.

Recordant Totes les baranes dels teus dits

 Durant aquella època inicial del meu blog vaig teixir moltes xarxes de complicitat, de les quals han sorgit molts projectes i, sobretot, amistats, de les quals em sento orgullós.

Per exemple, l'any 2009, arran d'un dels meus jocs literaris, en què vaig convidar a escriure poemes amb el vers A la barana dels teus dits (títol del meu primer poemari).

La participació fou tan alta que, gràcies al Jaume Llàmbrich, i la seva recent nascuda Editorial Petròpolis, es va convertir en el llibre Totes les baranes del teus dits, que podeu llegir a la web de l'editorial. 

I tot això ho recordo perquè m'ha emocionat veure el Jaume, a l'entrevista que li ha fet l'Àngel Martí a Cultura en barra, que cita i mostra un exemplar d'aquest llibre.

I què bonic és mirar enrere i recordar tot allò que hem fet amb il·lusió, tendresa i orgull! I les que farem!

Gràcies, Jaume

Des d'aquell Satisfaction

 

En algun dels meus relats he evocat aquells balls de poble dels anys setanta en què, a mig camí entre el final de la infantesa i l’inici incipient de l’adolescència, trèiem a ballar les xiquetes. Elles es posaven en fila, fent-se les distretes, en un costat de la pista, i els xiquets ens hi dirigíem, amb més o menys valor i fortuna, amb una simple pregunta als llavis on, de vegades, s’hi amagava tot un món d’anhels, desitjos i perspectives: balles? Sovint, si la primera resposta era negativa, t’adreçaves a la xiqueta del costat, i així repetidament. Quan acabava el pas doble, el vals, o el txa-txa-txa, la xiqueta marxava corrents a reunir-se amb les seves amigues, i nosaltres procuràvem no romandre dempeus gaire temps, com estaquirots, al mig de la sala. Quan l’orquestra entonava les primeres notes d’una altra peça, es reinicia el joc.

I arribà un any, no recordo quin, que les orquestres començaren a tocar cançons “ràpides” i modernes, i ens posàvem ballar solts, en grup, en cercle. Ens devia semblar revolucionari, que trencàvem alguna mena de norma, que posàvem distància amb la generació dels nostres pares i veïns, que devien mirar-nos mentre ballaven girant al nostre voltant o des d’alguna llotja. Els nostres moviments volien semblar despreocupats, intrèpids, divertits, provocatius, i hi havia certa competició per ser el més agosarat. Recordo una cançó molt concreta que generava aquesta reacció: Satisfaction, dels RollingStones. Ara em provocaria una tendresa infinita poder veure’ns per un foradet, però no teníem mòbil, llavors, només ganes de ballar de forma desenfrenada. Això sí, mirant de col·locar-nos estratègicament per si, de sobte, l’orquestra en tocava una de lenta.

8 de març, o sempre de març?

 

Cinta Farnós a Tens un racó dalt del món

Cinta Farnós ve a Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre per a comentar la seva primera novel·la Geosmina, un llibre on parla des desarrelament, de certa incertesa vital de la seva protagonista, de la distància afectiva amb la seva mare, que plana sobre tota la novel·la tot i morir d'accident de trànsit al primer capítol, de la fugida personal cap a algun lloc que es desconeix.

Helena Herranz de La Romàntica ens recomana un nou llibre.

També cites literàries i un text inspirat per la fotografia de Maria José Piorno.

El programa es podrà veure en directe el 8 de març, a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

Ruta literària L'espectacle de la vida

 M'agrada encetar iniciatives.

Fa uns mesos, Juan Carlos Borrego va comentar a les les torbades dels diLLUMs d'arts al forn la seva voluntat de reemprendre les rutes literàries que feia, especialment, a la zona del Penedès, i que ara voldria realitzar a les Terres de l'Ebre.

La seva especialitat és la muntanya, però, obert de mires, li va semblar bé iniciar el projecte amb una ruta urbana per Tortosa amb el meu dietari L'espectacle de la vida, coeditat per Ganzell Edicions i Editorial Petròpolis, com a fil conductor, que vam realitzar el passat dissabte al matí. 

L'itinerari no va ser gaire extens. Es va iniciar al passeig de Ribera, va seguir pel parc municipal, avinguda Lleida, Pont Roig, vam baixar a la vora del riu, vora el Mercat, el carrer de la Rosa, plaça de l'Absis i plaça de la Catedral, tot espais on em vaig inspirar per a escriure els apunts del meu dietari, que acostumen a coincidir amb el meu recorregut quan surto a caminar, amb l'Ebre de fidel acompanyant, i molts apunts prop de l'àrea de jocs  infantils del parc, que em portaren el record de moments molt emotius.

He fet moltes lectures dels meus textos, és una de les activitats que més m'agrada, quasi més que escriure. M'emociona llegir-los i reviure'ls en veu alta amb públic davant, però mai ho havia fet com dissabte passat, en ruta, als espais que feien més viu i real els textos llegits. Una activitat com aquesta, en moviment, resulta molt més amena, fomenta l'intercanvi d'impressions, la participació activa de tothom, i et trobes a mercè dels imprevistos que sempre aporten alguna cosa. 

Hi va haver dos moments que semblaren d'una coordinació perfecta. A la vora de riu, llegeixo un text on cito Lo Sirgador que avança Ebre amunt, tot just al moment en què el vaixell arriba d'un dels seus viatges. A la plaça de l'Àbsis llegeixo un fragment on, entre moltes altres coses, cito un noi que travessava la plaça amb un patinet, i tot just en aquell precís instant, ni cinc segons abans, ni cinc segons després, un noi passa en patinet pel meu darrere. Tothom riu i pensa que ho estic improvisant, però es tracta d'una deliciosa coincidència.

En resum, un parell d'hores molt agradables, tot i que el matí sense sol no convidava a passejar, tot i que le vent va afegir-se a la festa, fent notar la seva presència, però sense exhibir tota la força de què és capaç. Els assistents, gent amiga i amb anys de complicitat, m'ho va posar tot més fàcil.

Acabarem amb un vermut al Forn de la Canonja, cansats, i vull creure que una mica més feliços, amb el gust a la boca dels moments petits, senzills, propers i humans que hem reviscut durant la ruta.

La veritat és que m'han quedat ganes de repetir-la un dia.

Com endreçar els records

La col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.

Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.

Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.

L'encanteri d'aquesta setmana explica Com endreçar els records. 

S'accepten peticions de futurs encanteris.

Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.

De portes endins, de Jordi Cantavella, a Tortosa

 

1 de març. Presentació a La 2 de Viladrich de Portes endins, una novel·la de Jordi Cantavella on el protagonista i narrador és un ascensor, però no un ascensor qualsevol. Posar un objecte com a centre d’un text és una estratègia molt lúdica i engrescadora, encén la imaginació, i és força habitual en relats breus, però utlitzar aquesta estratègia per a tota una novel·la no és fàcil, i Jordi, amb el seu ofici i sentit de l’humor, se’n surt.

Es tracta d’un ascensor instal·lat a Barcelona el 1918, a l’estil modernista de l’època, i a través de la seva mirada, oïda, i altres habilitats que haureu de descobrir, ens narra gran part de la història del nostre món del segle XX, així, en general, i en concret del nostre país, i del petit ecosistema que representa l’edifici on ell puja i baixa segons li demanen, o escull ell fent ús d’una llibertat que s’atorga ell mateix

Durant la presentació destaco algunes de les moltes facetes de la personalitat d’aquest aparell, i l’autor ens va dient amb les que se sent identificat, que en són moltes: orgullós, feminista, irònic, tolerant, antitabac, sensible, sorneguer, justicier, venjatiu , esquerranós, ateu, idealista, decebut, xafarder, malfiat, trapella, nostàlgic, revolucionari, digne, memòria, solidari, empàtic, màgic, tendre, compassiu, i, sobretot, humà.

Endolcim l’acte amb l’actuació musical de Genis Ferri a la bateria i Pedro Alférez a la guitarra i la veu, que interpreta dues cançons seves: una amb lletra de Rosalia de Castro, i una altra que em dedica, perquè sap que m’agrada molt, Les dames del passeig de Gràcia, amb lletra de Josep Carner, que podeu escoltar en aquest enllaç.

Música, literatura, història, vida, emocions, somriures, amistat..., estones agradables i enriquidores que passem, amb l’excusa dels llibres.

Aquella desesperança que torna

Aquella desesperança que torna, implacable, com un batec negre i sord.

 Inspirat en una pobra d'Agustí Forner

poder amb la tecnologia inalàmbrica

 

Gestió amb companyia telefònica per a resoldre una incidència. Dubtes inicials, possibles dificultats de resolució immediata, però no, Murphy fa vacances i em confirmen que s’ha pogut solucionar amb facilitat, i afegeixen un “gràcies a Déu”. Potser sí que Déu té alguna mena de poder amb la tecnologia sense fil.

Dracs, llegendes catalanes amb passió de foc, de Joan de Déu Prats

 

Dracs, llegendes catalanes amb passió de foc, de Joan de Déu Prats

Cossetània Edicions, 2022

Il·lustracions de Carles Arbat

El drac és un símbol de Catalunya. Si us hi fixeu, en trobareu un munt de representacions en edificis, forges i escultures. El drac representa les forces de la natura, però, potser pel seu aspecte terrible, va quedar identificat amb el mal, una de les cares del dimoni. El drac prové de la serp i ja se sap que la serp va ser la primera criatura que va temptar els pares de la humanitat. En aquest llibre hem recollit les llegendes més sucoses de dracs, lluerts, víbries, basiliscs, fardatxos, marracos i serps gegants del país, noms diferents amb els quals és conegut aquest ésser mític. Des del drac Lledó, que custodiava les pomes de la immortalitat, fins al drac que s’enfrontà a Sant Jordi, aquesta poderosa força primigènia ens ha acompanyat en la història del país. Els dracs inquieten i atemoreixen perquè volen, van coberts d’escates i tenen alè de foc. No és estrany, doncs, que quan es desenterraven ossades de dinosaures, es pensés que fossin dragons. Però no s’ha d’oblidar que personifiquen les forces de la Mare Terra i, en aquest sentit, són protectors i custodis. També protegeixen tresors i tombes d’herois. I són emblema de la nostra cultura. Una divisa que portaven els reis en els elms. I una insígnia que llueix bellament, a hores d’ara, l’escut de la Generalitat valenciana.

Ruta literària de L'espectacle de la vida

 Aquest dissabte, si el temps ho permet, ruta literària de L'espectacle de la vida, el meu dietari  coeditat per Ganzell Edicions i Editorial Petròpolis.

A iniciativa de Juan Carlos Borrego, que té la intenció de realitzar diverses rutes literàries per les Terres de l'Ebre, aquest dissabte passejarem per Tortosa i llegiré i comentaré alguns dels fragments del llibre, al lloc on van ser viscuts. Serà una ruta per a practicar el saludable hàbit de mirar. 

Acabarem al Forn de la Canonja, a l'hora del vermut.