Aixecar el cap de l'accelerador

Amb el proper mes d’octubre al davant, m’adono que, de moment,  hi ha deu activitats literàries on  participo, coordino o organitzo amb més o menys percentatge.

Això és símptoma d’una gran activitat que no para de créixer, i que comporta una inversió de temps i d’energia força important que, també cal dir-ho, m’aporta importants dosis de felicitat.

No em queixo, fa anys que un grup de persones hem creat a Tortosa en concret, i a les Terres de l’Ebre, en general, una dinàmica cultural de col·laboració i, sobretot, d’estima, de valor incalculable que atresoro com un dels meus grans actius.

Però té un preu, perquè l’energia i el temps no és infinita, i sempre va en detriment d’alguna cosa o altra, com ara tenir cura de les meves pròpies activitats literàries i personal, o d’allò que necessito tant com disposar de temps i tranquil·litat per a escriure.

Aquest apunt no és altra cosa que una reflexió en veu alta, un recordatori a mi mateix que potser cal, no frenar, però sí aixecar el cap de l’accelerador. No és el primer cop que em faig a mi mateix aquesta reflexió, o que la comparteixo en converses amb bons amics i amigues que es troben en situacions similars d’efervescència organitzativa lúdica i cultural, i que ja formen part del meu paisatge emocional.

Si m’ho repeteixo per escrit, i així de forma pública, potser em faré cas, o probablement no, i d’aquí deu minuts m’il·lusioni en organitzar alguna o altra petita aventura, contradint-me com el simple, estrany, i complex ésser humà que soc.

Però ho intentaré. Disculpeu que alguna vegada, a partir d’ara, digui que no.