L'any passat vaig participar a l'estrena del certamen UN-I-VERS, L'Ebre un riu de poesia, que va tenir lloc a Benifallet.
I aquesta setmana, del 5 al 7 de juliol, arriba la segona edició, on també tindré el goig de participar, amb la presentació del llibre d'il·lustracions d'Amat Pellejà, La nova Rússia de Sergei Eisenstein, on he posat les poesies que acompanyen cada imatge, i que tindrà lloc dissabte 6 de juliol, a les 5 de la tarda.
Més informació en aquest enllaç
Quan era petit i pintàvem un dibuix, per a la cara i les mans agafàvem el llapis que dèiem de "color carn", que no faltava a cap estoig o plumier. En aquells anys seixanta i setanta no imaginàvem altre color de pell que aquell, tirant a rosadet tendre, perquè al nostre panorama humà habitual de poble era raríssim trobar-nos altres pigments que ens semblaven exòtics.
La qüestió és que imagino que "color carn" no és el seu nom correcte. Em podeu ajudar? No és per a mi, sinó per a resoldre el dubte del xiquet que encara soc.
Davant meu, a la vorera, una dona gran avança lentament. Arrossega una mica els peus, recolzada en un caminador. Al costat, molt a prop, al mateix ritme, l’acompanya una noia jove, amb la mirada al mòbil que duu a les mans, que no li impedeix estar atenta a veure què passa, quan la dona s’atura. El caminador s’ha enganxat amb una fulla; sembla un entrebanc massa minúscul per a impedir que avanci, però la mesura dels obstacles és relativa. La noia s’acotxa, aparta la fulla de sota la roda, i continuen endavant, tot just quan em poso a la seva alçada per a avançar-les, i escolto que la dona diu, en to de lament: “Se acabó lo que se daba”.
Matí malenconiós, amb pluja, baixada de temperatures, fulles caigudes al passeig vora el riu. Tot i que avui comença l’estiu, fa dia de tardor. Amb aquest esperit reflexiono sobre el pas del temps, el meu. Fa anys que em sento a la tardor de la vida, i lluny de la exaltació festiva, sorollosa i càlida de l’estiu, cerco la serenor dels capvespres, rumio mentre torno a casa venint de la feina.
I si la vida fos un any, a quin mes exacte de la tardor em trobo? Octubre? És un mes que m’agrada força, de bons records.
Com que a més de les lletres, també m’agraden els números, em poso a fer càlculs mentals. Estimo una esperança de vida de 96 anys; no perquè cregui amb certesa que hi arribaré –faré el possible per passar-los amb escreix-, sinó perquè és un múltiple de dotze. En aquest cas, vuit anys de vida real equivaldrien a un mes, en aquest teòric calendari anual. Com que estic a punt d’arribar als seixanta, això voldria dir... que he viscut set mesos i mig!!! Em sorprén el resultat. De veure’m ja a l’octubre, resulta que em trobo a mitjans d’agost! Està a punt de començar la festa major del meu poble!
Somric sol davant d’aquesta troballa, quan arribo al meu nou barri, quan veig les finestres de la meva nova casa, aquest dia malenconiós, fresc i ple d’esperança.
CONVERSES AGAFADES AL VOL
Un
noi li diu a un altre:"Continua sense tocar-me la loteria. Potser no hi
jugo prou".
La probabilitat diu que té raó, i potser hauria de posar més ous al cistell de l'atzar. O potser diversificar els ous posant-los a altres cistelles de la il·lusió.
Ahir, convidat per Joel Santamaria, participo a un dinar literari de l'Associació Literària del Camp de Tarragona Associació Literària del Camp de Tarragona, al restaurant Les Coques de Tarragona. Allí em trobo amb vells amics com Conxita Jiménez, Francesc Valls Calçada, i Josep Lleixà "Fifo", i coincideixo amb Jordi Manzanares, Adrià Gil, Àngel Casas.
A l'inici Joel Santamaria fa un resum de la meva trajectòria literària, incidint sobretot en el llibre Postres de músic, que continua guanyant amics i fent parlar, dos dècades després d'haver-lo escrit.
Jo els parlo de la meva evolució, dels diferents gèneres que ara m'atrauen més, com el dietarisme, i els llegeixo algun conte inèdit.
Segur que teixirem més llaços entre Tarragona i les Terres de l'Ebre.
Un dels últims
dies que vaig viure a la nostra anterior casa, vaig alliberar un llibre a la
mateixa porta del carrer.
Ara que ha passat
més d'un mes, m'escriuen una parella de germans de 7 i 11 anys que el van
trobar. M'expliquen que els ha agradat i que ahir el deixarien al mateix lloc,
perquè el trobin altres persones.
Llibres que
emprenen viatges, llibres que es resisteixen a abandonar del tot la seua casa,
cases que es mantenen més endins del record.
Per a acabar-ho d'arrodonir, aquest era un dels llibres (dels molts llibres) que li va cagar el trió al nostre fill o, més concretament, que li va deixar a la porta de casa quan se'n va anar fa uns anys. Ai, la màgia!!!
La nova Rússia de Sergei Eisenstein, un llibre a mitges on Amat Pellejà ha fet 38 il·lustracions al carbó inspirades en la pel·lícula La línia general, i jo m'he inspirat en les il·lustracions per a escriure versos, de forma lliure, sense tenir en compte el context de l'obra d'Eisenstein. No es tracta d'un poemari il·lustrat, sinó d'un llibre d'il·lustracions poetitzat. Un repte prioratí, fet passar per les rússies.
Dimecres participo a la presentació a la Biblioteca de Tortosa del poemari AMb l'eix trencat el sud em crida, de Rosa Queral, amb fotografies de Maria José Piorno.
Podeu trobar informació a la conversa que vam mantenir a Tens un racó dalt del mónTens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre, i escoltar escoltar un dels poemes
Espero a la cua
de la caixa del supermercat. Davant meu una parella gran, d’accent tortosí. Més
endavant encara, ja passant els productes per mans de la caixera, una família
marroquí. Són quatre o cinc. El més petit, d’uns dos anys, assegut en una
cadireta, mira fixament l’home gran, alt, prim, de cabells blancs. De fet, es
miren mútuament, i endevino un somriure d’estranya complicitat, que s’encomana
a son pare. No es diuen res, però la comunicació s’ha establert saltant diversos
obstacles que a algun adult els semblarien insalvables. En un moment
determinat, quan els somriures es fa més intensos, el xiquet l’assenyala amb el
dit, i l’home gran sembla estar a punt d’adreçar-li una carícia a la galta amb
el dit, que no s’acaba de materialitzar. És curiosa la forma en què als crios
petits els crida l’atenció una persona determinada d’un grup, que els cau simpàtic
sense cap motiu aparent, però amb una decisió que rarament falla.
Un cop posats en
bosses els productes que cadascú s’endurà a casa seva, potser no tornaran a
coincidir mai més, potser no deixarà petjada aquest breu contacte. O sí.
.JPG)
Avui fa vint anys de la primera Fira del Llibre Ebrenc de Móra d'Ebre, i allí estava jo, molt inexpert encara, amb el meu primer llibre Tens un racó dalt del món, i l'Editorial Montflorit.
Dos dècades després, amb més llibres al bagatge, centenars d'amistats com a tresor, alguna pèrdua com la de Víctor Canicio que llavors m'acompanyava, segueixo al costat de la Fira, any rere any.
Continuarà.
Quatre dones grans venen cap a mi a la vorera caminant en paral·lel, una al costat de l’altra.
Avancen com un grup homogeni, i sembla que tinguin un objectiu clar, però el
seu pas és lent, molt lent. La tarda és serena, borda un gos llunyà. Sembla la
seqüència d’un film de l’oest en què el director empra la càmera lenta per a dotar-la
de dramatisme. Com que no van a cavall, i vesteixen amb roba discreta, no puc
deduir si són dels bons o dels dolents. Tinc la temptació de girar-me a
comprovar si en direcció contrària s’atansa un altre grup, cap a l’enfrontament
final, però un noi amb patinet elèctric trenca l’encanteri.
Taula de picnic en un parc
públic, parada amb elements característics d’una festa d’aniversari infantil:
plats i gots de plàstic, llepolies diverses, algun coc que sembla casolà, i un
globus daurat en forma de sis que sura a l’aire presidint la imatge. Pares i
mares joves, xiquets i xiquetes d’edats diverses, sempre menors de deu anys, al
voltant de la taula, amenitzada amb música de “reguetón”.
Quan torno a passar de
tornada, al cap d’un quart d’hora, vora la taula ja només queden els adults
parlant entre ells. El globus jau desinflat al terra, i el sis només s’endevina.
La canalla és uns metres més enllà, enfilats a l’àrea de jocs, fent la festa a
la seva manera, empesos per l’energia habitual, i alguna dosi extra –un dia és
un dia- de begudes ensucrades.
Bernat Navarro Porter visita Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre per a parlar-nos de la seva primera novel·la La número 25 (Cossetània Edicions,Cossetània Edicions, 2024), amb què va guanyar el premi Sebastià Juan Arbó 2023.
En podeu escoltar un fragment en aquest enllaç en aquest enllaç
Gustau Moreno recomana la novel·la gràfica Cuatro poetas en guerra, de Ian Gibson i Quique Palomo.
I més coses com el nanoconte final.
El programa es podrà veure en directe el 4 de juny a les 22 hores, i posteriorment a Youtube en aquesta llista.
I ara també a 21Ràdio.cat
