Desdefinicions (shortir)

Shortir. Sortir de casa sense anar lluny; a 1 km com a màxim.

Xarxes degustació

De tant en tant m'agrada recollir petites perles que trobo per les xarxes i que m'agrada recomanar.
.
I sense que serveixi de precedent, em ve de gust començar, tot i que en sigui organitzador, recordant el recital virtual de lletres de cançons de Georgie Dadd: diLLUMs Dann al forn.
.
Apunt reflexiu i emotiu a facebook de Francesc Sabater Margalef des del seu confinament a Tarragona, sobre el seu poble, Ginestar, i les segones residències .
.
La divertida idea de l'actor Martí Peraferrer Vayreda a facebook, un dietari fotogràfic casolà, amb en Tartalius, un personatge amb qui comparteix confinament i moltes vivències quotidianes que recull en un àlbum fotogràfic, tot i que és més divertit seguir els seus apunts diaris.
.
Els poemes diaris que Jordi Blanch comparteix a twitter .
.
Revisionar el programa Històries de Catalunya, de TV·
.
Pau Lleixà, de l'Ajuntament de La Ràpita explica una història a partir de títols de llibres.

El nedador

Aquests dies de confinament estic mirant bastant de cinema. M’agrada descobrir pel·lícules que desconeixia, d’altres que n’havia sentit parlar, i recrear-me en clàssics del meu gust. Avui em motiva parlar d’El nedador, amb Burt Lancaster d’enorme protagonista, basada en un conte de John Cheever, que va retratar com ningú la societat nord-americana de bona part del segle XX.

Des de que sóc un xiquet, que tinc debilitat per Burt Lancaster (llavors, en la meva innocència infantil, l’anomenava Burlan Caster). Era un dels meus actors favorits. Em magnetitzava l’energia, l’entusiasme amb què es movia, el seu somriure marca de la casa, l’habilitat gimnàstica que demostrava en moltes escenes (va arribar a treballar en un circ) a les seves pel·lícules d’aventures i acció, com ara la inoblidable  El halcón y la flecha (en castellà, és clar, l’únic idioma en què miràvem el cinema de petits).

A aquell xiquet que em sentia poca cosa, tímid i poruc, suposo que em transmetia optimisme i vitalitat, i una forma d’encarar la vida plena de força i gosadia.

Després, de gran, he descobert altres versions del seu treball interpretatiu, amb personatges madurs, o vells, abocats al dubte, la incertesa o el fracàs. I la meva admiració s’ha incrementat.

El nedador és especial, parca de condiments, amb un Burt Lancaster madur, de físic encara envejable per la seva edat. Durant tota la pel·lícula només llueix un cenyit banyador, i pretén tornar a casa nedant, de piscina en piscina de totes les cases, xalets o mansions, dels seus amics i coneguts, de classe alta de la ciutat. L’aigua, l’element líquid on es troba còmode, aïllat del present, submergit al passat. A poc a poc, anirem descobrint que quelcom de tràgic ha passat a la seva vida i que ell, cada cop més confús, no arriba a admetre, o nega obsessivament.

Inicia el seu itinerari pletòric de força i entusiasme (el Burt Lancaster que admirava de petit), però a mesura que avança, descalç, li entra fred al cos, coixeja, i se’l veu caminar d’esquena, allunyant-se feixuc per una sendera encatifada de fulles entre el bosc i, si m’ho permeteu, a mig camí de la incertesa (el meu Burt Lancaster d’ara, perdedor, que m’entendreix). La pluja amara el final.

El primer nanoconte

Un dels gèneres que millor em defineix, si és que es tracta d'un gènere i no d'un vici, és el nanoconte. La seva extrema brevetat, i normalment la improvisació amb què els escric, s'ajusten a la meva manera d'escriure.
Em va costar alliberar-me de l'obligació que m'autoimposava d'escriure contes més llargs, i assumir la meva aposta, o la meva penitència, cap a la brevetat.
Primer vaig acceptar que escrivia microcontes, però això dels nanocontes va arribar quasi sense voler.
I quin va ser el meu primer nanoconte?
No acabo d'estar segur de quina és la resposta.
El primer nanoconte que vaig escriure de forma conscient, fou l'any 2008, animat pel repte d'un grup de blocaires que tenien un blog anomenat Hespéria, que van convocar un concurs de relats breus de ciència ficció de menys de 140 caràcters. Aquesta iniciativa va despertar la meva curiositat i era un repte que, juganer de mena com soc, no podia deixar passar. I vaig tenir la sort de guanyar el concurs i la corresponent corona d'heli sòlid, amb aquest nanconte que després inclouria al recull I un cop de vent els despentina (Cossetània Edicions 2011):

L’androide mossega el gelat amb passió fingida. Un regalim de nata rellisca comissura avall, i fa malbé circuits d’importància decisiva. 
.
Però de fet, anteriorment, ja n'havia escrit un altre, tot i que de forma inconscient.
Uns anys abans, a l'arxiu on anotava idees que tenia per a escriure contes, hi havia un parell de frases que rellegia i rellegia a l'espera de trobar com desenvolupar la idea i escriure'n un conte. Però no me'n sortia, no sabia com continuar. Després de l'experiència amb els nanocontes de ciència ficció el 2008, em vaig adonar que no podia continuar la idea, perquè el conte ja estava escrit, de manera que el vaig donar per finalitzat sense modificar ni una coma del text de la idea, i el vaig incloure al recull Una sortida digna (Cossetània, 2009):
.
Un xiquet plora mentre el seguici avança. Però no és de la família; el cotxe de la funerària  li ha rebentat la pilota. 
.
Per tant, quin és el meu primer nanoconte? No ho sé, decidiu vosaltres mateixos.

A mig camí de la incertesa, per Sant Jordi a la Biblioteca de Tortosa

A la pàgina de facebook de la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, durant tot el dia de Sant Jordi, es van passar vídeos d'un centenar d'escriptors i escriptores amb novetats per a aquesta Diada que, en circumstàncies normals, haurien passat pel programa de ràdio Tortosa que realitzen des de fa anys.
S'agraeix l'entusiasme i l'esforç per donar-nos visibilitat des del confinament.
En aquest enllaç podeu veure el meu vídeo on llegeixo un dels contes del llibre A mig camí de la incertesa.

All the jazz

Nous fragments de guió De pel·lícula, aquest cop de All the jazz (Comença l'espectacle):
.
-Creus en l'amor?
-Crec en dir t'estimo; t'ajuda a concentrar-te.
-Però tu ho dius contínuament.
-Sí, ho dic sovint.
-Quan?
-Quan dona resultat.

Clausura de la Setmana Cultural de Tivenys

Avui a les 6 de la tarda, tinc l'honor de clausurar la primera edició de la Setmana cultural de Tivenys, aprofitant l'ocasió que ens dona el confinament, i desitjant que no sigui l'última.
Ho podeu seguir a la seva pàgina de facebook.

Els meus llibres a Onada Edicions

Onada Edicions, en motiu del Sant Jordi confinat que tots hem patit, ha tingut la iniciativa Llibres des de casa, per tal de difondre vídeos on els seus autors parlem dels nostres llibres amb l'editorial.
Jo parla dels meus llibres No és la derrota, sinó el vent, i de La vida darrere de l'aparador.
Els vídeos de la resta d'autors, en aquesta llista de reproducció.

A mig camí de la incertesa, a Tarragona Ràdio

A Tarragona Ràdio, el dia de Sant Jordi confinat, fent una breu explicació del meu llibre  A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions), juntament amb altres companys i companyes.

Explica'ns un conte

Helena Bonals, una de les lectores que fa temps tinc el goig de tenir, ha escollit un dels meus nanocontes per a participar a instagram a la iniciativa Explica'ns un conte de la Biblioteca Santa Tecla de l'Hospitalet
Ho podeu veure en aquest enllaç.

Contes que viatgen a l'Argentina. Revista aji

Des d'ahir, dia de Sant Jordi encara al continent americà, col·laboro amb la revista cultural argentina aji.
Començo amb la traducció de dos contes del meu primer llibre Tens un racó dalt del món.

http://www.revistaaji.com/dos-cuentos/
Gràcies a la Fàtima Beltrán, a qui vaig conèixer per la seva novel·la Bienalados, per suggerir la meva col·laboració. 

Ernest Redó recomana A mig camí de la incertesa

L'Ateneu Calero ha donat l'opotunitat de recomanar llibres en aquest Sant Jordi confinat, i agraeixo l'amic, mestre, músic i escriptor Ernest Redó, que hagi recomanat  A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions)

A la Biblioteca de Móra d'Ebre

Participant a la iniciativa de la Biblioteca de Móra d'Ebre, amb altres escriptors confinats, parlant del meu llibre A mig camí de la incertesa.

Recordant Sant Jordis

Fotografies d'altres sant jordis que enguany no podrem fer.

reducció química de la vida

Durant aquest període de confinament, tan ple d'incerteses, d'improvisació i d'emocions, les xarxes socials bullen d'activitat, i els grups de whatsapp, de vegades, es tornen frenètics, i l'allau d'informacions, desinformacions, opinions, invencions, etc, amenaça amb sepultar-nos, oblidant l'oportunitat d'aturar-nos en silenci, sense fer res, reflexionant o simplement badar.

A banda de l'allau de missatges que ens arriben al mòbil, s'agraeix alguna conversa per telèfon, per l'antic sistema de parlar sense haver de veure's, i conversar una mica a la deriva, però captant , amb els ulls tancats si cal, les emocions que hi ha darrera de cada modulació de la veu.

Així ha estat la conversa amb l'escriptor i amic Francesc Valls-Calçada, amb qui havia de presentar aquest abril el meu nou llibre A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions) a Cornudella i a Tarragona.

No passa res, ja en portem unes quantes de presentacions, i les que vindran.

Li demano permís per a compartir una frase amb què ha descrit el llibre: "reducció química de la vida: res és allò que sembla, però sembla allò que és".

Me la quedo.

Cuideu-vos.

A mig camí de la incertesa, proposta de la llibreria La 2 de Viladrich

A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions), entre les tres propostes de Sant Jordi de la llibreria La 2 de Viladrich, juntament amb el poemari Deix, de Valer Gisbert, i la biografia de Zoraida Burgos, escrita per Montse Castellà.

A mig camí de la incertesa, a la Casa de les Lletres de Tarragona

Gràcies a la iniciativa de Casa de les Lletres, de l'Ajuntament de Tarragona, uns quants escriptores i escriptores hem pogut parlar dels nostres llibres en aquest Sant Jordi confinat.
Aquí el meu vídeo on presento A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions)

Resum novetats ebrenques per Sant Jordi

Ja fa uns quants any que amb Gustau Moreno repasso a Canal 21 Ebre les novetats ebrenques abans de Sant Jordi.
Enguany no podíem deixar de fer-ho, tot i tractar-se d'un Sant Jordi atípic i confinat.
Reitero les meves disculpes pels oblits o i pels llibres que no hem pogut comentar per manca de temps, ja que intento fer una llista exhaustiva que vaig realitzant al llarg de tot l'any.
Que passeu un bon Sant Jordi, malgrat tot.

Àngel Burgas a Tens un racó dalt del món

Àngel Burgas ens visita aquesta  setmana a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre. 
Fem un breu repàs a la seva llarga trajectòria especialitzat en literatura juvenil, amb tres llibres: L'anticlub, un llibre clau a la seva carrera, Kamal i els alfabetistes, on mostra la seva visió de l'humor, Ohio, el seu llibre juvenil més recent, una distopia.
Després ens centrem en el seu llibre més recent, adreçat a públic adult, Els dies del Rainbow, amb un local nocturn dels anys 80 com a rerefons, però amb la dificultat d'estar ubicat a un poble petit, inspirat en el Broadway de Jesús (durant el programa sovint confondrem els dos noms). Més comentaris sobre el llibre i la lectura d'un fragment en aquest enllaç. 
Abans, l'il·lustrador Ignasi Blanch ens recomanar cinc llibres recents il·lustrats per alumnes seus:
Lota la Catxalota, del col·lectiu Rosa Sardina; Tantes dites, tantes rimes, de Fran Nuño i Jan Barceló; Ningú com jo, d'Ignacio Chao i Eva Sánchez; Núvols al cap, d'Elena Val; i Nico et Ouistiti, de Nadine Brun-Cosme i Anna Aparicio Català
I les seccions De pel·lícula, Cites literàries i Nanopoemes

El programa s’emet el 22 i 29 d'abril, a les 21 hores, i en diverses repeticions durant dos setmanes.

També es podrà veure properament en aquesta llista de Youtube

Una història contada amb llibres

Pau Lleixà, tècnic de cultura de l'Ajuntament de La Ràpita, ens explica una història a partir de títols de llibres, la majoria ebrencs, especialment rapitencs, entre els quals tinc el goig de veure encara saltar el meu El vertigen del trapezista.
Gràcies

Gerard Vergés: res no val tant com un instant d'amor

Recital virtual de textos de Gerard Vergés, de temàtica amorosa, el dia de Sant Jordi, el sisè aniversari de la seva mort.

Fa tres anys que diLLUMs d'arts al Forn organitza aquest recital, que tenia lloc a l'espai Gerard Vergés del parc Teodor Gonzàlez de Tortosa, però que enguany haurà de ser virtual, i amb la participació d'una cinquantena de persones vinculades al món cultural ebrenc en la seva majoria, però també d'arreu dels Països Catalans.

Es podrà veure a les diverses xarxes socials dels diLLUMs d'arts al forn, facebook, twitter, youtube, i al blog dillums.blogspot.com
.
Se'n fan ressò a Canal 21 Ebre

Coia Valls llegeix A mig camí de la incertesa

Participant a la iniciativa de la llibreria Bassa de Móra d'Ebre, tinc el plaer d'escoltar Coia Valls llegint un dels contes de A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions).
Es tracta del relat Encara que no recordin la música, un dels més antics (escrits el 2005), i dels pocs basats estrictament en un fet real, en un objecte real: una fotografia que m'agradava molt dels meus sogres, del seu viatge per Itàlia el 1975, i on no estan davant cap monument, ni atents al fotògraf per a sortir bé, sinó naturals, ballant.

Sant Jordi confinat amb Òmnium Ebre

El dia 22 d'abril, a les 7 de la tarda, participaré en una nova conversa en viu a Instagram, gràcies a la iniciativa d'Òmnium Cultural Terres de l'Ebre, Sant Jordi Confinat, per parlar del meu llibre A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions)
Ho podreu seguir a les pàgines d'instagram @OmniumEbre i @jesusmtibau

Per no perdre'm les molles

Ja podeu veure el vídeo de la presentació del meu llibre Per no perdre'm les molles, que vaig fer a Instagram, a iniciativa de la web Llibres d'autor, on podeu aconseguir aquest dietaris, un dels meus llibres que més estimo, i que mostren el tipus de literatura que més m'agrada fer últimament.

Conversa en viu a Instagram amb Martí Gironell

Ahir a les 7 de la tarda vaig gaudir la primera conversa en viu a Instagram, amb Martí Gironell.
Hem parlat del meu llibre A mig camí de la incertesa, però com a excusa per parlar del fet d'escriure, de tots aquells camins que ens hi porten , de tot allò que ens transmet la literatura.
Ha estat una fantàstica experiència.
La podeu veure al history de l'instagram de Martí Gironell.

Llegir Joan Cid i Mulet

Com tantes altres activitats, s'ha hagut d'ajornar la Fira Literària Joan Cid i Mulet, que aquests dies havia de tenir lloc a Jesús.
Avui hauríem de dur a terme la trobada esmorzar de cada any al voltant de Sant Jordi, organitzada pels diLLUMs d'arts al forn, i després les presentacions de llibres a la Fira...
Per això, us animo a participar a la iniciativa de l'EMD de Jesús de llegir Joan Cid i MUlet aquests dies, i penjar un fragment a les xarxes, amb el hastag #FiraCidiMulet
Us deixo amb una lectura del seu llibre Destins, de ja fa uns anys

AVUI, presentació a Instagram de A mig camí de la incertesa

El 17 d'abril, a les 19 hores, presentació el meu llibre A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions), en directe a les pàgines d'Instagram de Martí Grironell i meva
@Martigironellg
@Jesusmtibau
.
Moltes gràcies a l'amic escriptor Martí Gironell per la seva proposta, i per l'article que ja ha dedicat al llibre a L'illa dels llibres.
Encetaré aquest format de presentacions que, n'estic segur, a partir d'ara sovintejarà a les nostres xarxes.
Ja vaig presentar el llibre en solitari en vídeo a youtube, i en directe a facebook i a twitter , però mantenir una conversa amb Martí serà, sense cap dubte, molt més enriquidor.

DE L'EMOCIÓ DE LES PARAULES I DEL SEU SEXISME

Un nou article a La Marfanta:

DE L'EMOCIÓ DE LES PARAULES I DEL SEU SEXISME

.

Per a un escriptor, les paraules són molt importants, ho he comentat infinitat de vegades, i vull fer una reflexió sobre un parell de matisos al seu voltant.

En primer lloc, les paraules són un bagul màgic on hi anem desant al llarg dels segles i dels anys, de forma col·lectiva i de forma personal, tota una sèrie d’emocions, records i sensacions que les fan úniques. No existeixen els sinònims perfectes, sinó significats més o menys aproximats. Si escric la paraula “cireres”, us evocarà l’hort del vostre padrí, o una tarda plena de sol en què en menjàveu a grapats, furtivament i entre riures, amb els vostres amics (i amigues). Aquesta màgia fa que cada paraula esdevingui interruptor de mil històries i que els nanocontes expressin molt en una sola línia. Com a escriptor, no puc fer altre que intentar tractar amb la màxima cura i estima cadascuna de les paraules que he heretat.

En segon lloc, les paraules tenen gènere, i durant milers d’anys la nostra societat ha desenvolupat un llenguatge masclista molt integrat en el nostre subconscient. Ja està molt estesa la necessitat de posar-hi remei, i que el nostre discurs sigui socialment just i tracti amb igualtat les dones i els homes. Crec fermament en aquesta tasca, i la procuro tenir present en tot moment.

Però aquestes dues idees, mantenir com un tresor les emocions que acumulen les paraules i les frases, i donar la visibilitat que els pertoca a les dones, comporta certa dificultat, i es fa difícil mantenir l’equilibri.

Poso dos exemples.

Primer. Aquestes setmanes de la pandèmia del corona virus es parla repetidament de la tasca de “metges i infermeres”, i aquest binomi s’utilitza amb molta freqüència, essent d’una discriminació evident i inacceptable, on es posa en aparent pla de superioritat l’home envers la dona. Possibles solucions: metgesses, metges, infermeres i infermers; o, personal sanitari. Cap de les dues m’acaba de fer el pes, tot i que en cas d’un text oficial o periodístic resulta molt millor, i més real i just, que l’inicial; però en un text literari es trobaria fora de lloc. Les paraules “metge” i “infermera”, corresponents a unes feines molt específiques i transcendentals, porten una càrrega emotiva molt forta al seu interior, associada a moments decisius de les nostres vides, i canviar aquestes paraules per “personal mèdic”, fa que es perdi un volum d’emoció molt important.

Segon. Al Telenotícies de TV3 parlen de conflictes causats per la custòdia dels fills (i filles), i de les disputes entre els seus progenitors. Un cop més, “pare” i “mare” són dues de les paraules amb una major càrrega emotiva del nostre vocabulari, i que siguin substituïdes per “progenitors”  ho trobo d’una deshumanitat esfereïdora.

En resum, el meu conflicte intern entre aquestes dues visions de les paraules no troba una solució que em plagui, a banda de la soporífera duplicitat de gèneres (pares i mares, metges i metgesses...), o l’ús de deshumanitzats conceptes (personal sanitari, progenitors...).

S’accepten propostes.

Recomanacions des del confinament

Gràcies de nou a Martí Gironell per recomanar A mig camí de la incertesa, dins de la iniciativa de Biblioteques de Girona "Recomanacions des del confinament"

Presentació A mig camí de la incertesa, a Instagram

El 17 d'abril, a les 19 hores, presentació el meu llibre A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions), en directe a les pàgines d'Instagram de Martí Grironell i meva
@Martigironellg
@Jesusmtibau
.
Moltes gràcies a l'amic escriptor Martí Gironell per la seva proposta, i per l'article que ja ha dedicat al llibre a L'illa dels llibres.
Encetaré aquest format de presentacions que, n'estic segur, a partir d'ara sovintejarà a les nostres xarxes.
Ja vaig presentar el llibre en solitari en vídeo a youtube, i en directe a facebook i a twitter , però mantenir una conversa amb Martí serà, sense cap dubte, molt més enriquidor.

Recital poètic de lletres de cançons de Georgie Dann; diLLUMs Dann al Forn

Ja podeu veure aquest recital poètic irònic de lletres de cançons de Georgie Dann, en aquest ENLLAÇ. 
On? A les xarxes socials dels diLLUMs d'arts al Forn; blog, a facebook, a youtube, a twitter.

Qui organitza?

el col·lectiu diLLUMs d’arts al forn, que ens trobem el primer dilluns de cada mes al Forn de la Canonja de Tortosa, i que organitzem diversitat d’actes culturals durant l’any.

Com surt la idea?

Fa uns pocs mesos, sense motiu aparent, ens ve al cap la tonada d’una cançó de Georgie Dann. Aquest fet sobrenatural podria haver passat desapercebut, però ens va fer adonar que ja fa uns quants anys que no apareix la típic cançó de l’estiu d’aquest cantant francès, o no en som prou conscients. I aprofundint més en aquest pensament, d’aparença banal i innecessària, ens vam adonar que des de que no ens acompanyen les seves cançons, el món se n’ha anat a la merda. Potser hi ha una causa efecte?

I?

Com som juganers de mena, pensem: i no estaria bé fer un recital de les lletres de les ves cançons?

Per què?

Primer. Riurem molt.

Segon. No tan sols ens agrada organitzar actes aparentment seriosos i d’homenatge a gent important i estimada. També xalem fent activitats on la disbauxa és l’ingredient principal.

Tercer. Per a riure’ns de nosaltres mateixos, per a demostrar que no pretenem ser elitistes, ni que ens considerem res de l’altre món.

Quart. Demostrar que la poesia, que l’art, no sols és un contingut profund i una forma bella, sinó també una l’actitud. Juguem a mirar el món des d’una altra perspectiva.

Per què ara?

Fa setmanes que buscàvem el lloc físic ideal per al recital. Ara, colpits pel corona virus i el confinament, i veient com s’ajornen tota mena d’activitats, hem cregut oportú fer el recital de forma virtual, per tal que ajudi, en part, a fer més lleuger aquest parèntesi vital, amb un somriure.

Qui ha participat fins ara?
A més de Ricardo Gascón amb el missatge institucional, Rafael Ricote en el muntatge, i Josep Boldó al cartell, participen: 

Ernest Redó, Jesús M. Tibau, Xavier Miró, Àngel Martí, Lluís Martín Santos, Montse Boldú, Tomàs Camacho, Pilar Garriga, Pili Ibáñez, Eduardo Margaretto, Màrius Pont, Baltasar Casanova.

Pot participar més gent?

I tant. Tothom que vulgui participar, es pot posar en contacte amb nosaltres a numenEbre@gmail.com.
Podeu veure les actuacions individuals en aquesta llista de reproducció, inclosos els que s'han afegit més tard, com Enric Franch i Montse Cateura, amb Koumbó

Recordant Manuel Pérez Bonfill

A iniciativa d'Emigdi Subirats i de la Biblioteca deCampredó, durant el període de confinament a causa del covid-19, recordem Manuel Pérez Bonfill. 

En el meu cas, parlo d'algun  record personal i llegeixo un fragment del llibre Abusos del ritual.

Quan Clint dispara amb la mirada

Quan Clint dispara amb la mirada,

sé que amaga al tens silenci

tot el temps que veu perdut.

I no es vana l’amenaça,

i sí és un crim malbaratar els anys.

Faig recompte amb molta cura

de tot allò que el gel atura

quan Clint dispara amb la mirada.

.
Versos improvisats, inspirats per un dibuix de Pedro Alférez

El viatge de la Bruna, del Pirineu al Delta de l'Ebre, de Montse Pallarès Curto, amb il·lustracions de Cinta Ramos Pallarès

El viatge de la Bruna, del Pirineu al Delta de l'Ebre, de Montse Pallarès Curto, amb il·lustracions de Cinta Ramos Pallarès

La Bruna, que fins ara sempre havia viscut entre les muntanyes dels Pirineus, viatja al Delta de l'Ebre amb el pares i la seva gossa. Serà un viatge agredolç perquè, si bé allà hi trobarà un gran escalf humà i hi viurà una aventura inoblidable, també coneixerà una realitat que no la deixarà indiferent.

.

Presentació, el 17 d'abril a la Biblioteca Mercè Lleixà de Roquetes)

diLLUMs d'arts al forn, trobada d'abril en confinament

En aquesta època que ens toca viure de confinament, de tenir que mantenir distàncies de seguretat amb gent que ens ve de gust abraçar, besar, compartir tertúlia, riures, etc, la gent dels diLLUMs d'arts al Forn no podem dur a terme la nostra trobada del primer dilluns de cada mes, al Forn de la Canonja.

Aquesta pena no és res comparada amb el dolor de recorda que aquesta trobada ja serà impossible amb la nostra estimada Montse Esteve.

Confinats dins de les nostres cases, amarats de tots aquests sentiments, em buscat la forma d'estar junts d'alguna manera, a través d'aquest vídeo, editat per Rafael Ricote.

Gràcies a tothom. Aviat, de nou petons i abraçades.

https://www.youtube.com/watch?v=i2NXfbhEl48

Des d'una distància molt humana

Les setmanes de confinament poden deixar cert pòsit de nostàlgia a la retina, o als músculs més sensibles de les cames o del cor. Els danys col·laterals del virus són encara difícils d’avaluar. Però els seus, a partir d’avui, onze anys atresoren la il·lusió necessària per ser immunes a la tristesa, fins i tot aquest matí que ha començat amb una pluja tova, de principis d’abril.

El sol s’obre pas, i els moixons s’escolten amb més força, sobrevolant els carrers solitaris, incrèduls encara davant tanta llibertat.

Ja ha vist un capítol de les seves sèries preferides, ara una de bombers, ara una altra de policies (és un quasi homenet d’acció, ell), i comenta la jugada amb algun dels seus amics per Fortnite -la tecnologia té el poder de llimar distàncies.

I de sobte, el silenci es trenca. Sirenes de fons que s’atansen. No és estrany, viuen prop d’una de les artèries principals de la ciutat, i sovint se n’escolten passar, com un udol que ens alerta dels perill, o de les emocionants aventures que s’inventa.

Sempre aguaita a la finestra per veure si passen els bombers o una ambulància, però avui són sa mare i son pare qui l’animen a sortir al balcó, mentre la gosseta borda excitada.

I passa una moto de la Policia Local, i tres cotxes fent anar les sirenes, I no passen de llarg, no van a cap emergència; s’aturen davant de casa. I baixen tots, i el gos que sempre li crida l’atenció quan el veu pel carrer. I el saluden amb els braços, i ell es posa nerviós, i el fan saltar, mentre l’aplaudeixen amb els braços ben enlaire i li canten la cançó d’aniversari, i s’envien petons que pugen a baixen, des d’una distància molt humana. I surten veïns als balcons, i tothom somriu, i algú plora.

“Aquest aniversari, mai l’oblidaré”, dirà després. Mai.

Ernest Redó a Tens un racó dalt del món

Ernest Redó ens visita aquesta  setmana a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre. Mestre, compositor i cantant de la banda de rock Obscens, i escriptor, amb ell recordarem el seu primer llibre, la novel·la Per si obres la porta, però sobretot comentarem el recull de contes que acaba de publicar, Continuem?, amb fotografies de Carles Carreras i Parera.
Aquest llibre, amb contes breus, microcontes, nanocontes, i poesies, ens mostra situacions d'aparent quotidianitat que de cop i volta esclaten (com els seus protagonistes) i prenen un rumb que, com a mínim, no és l'habitual. 
Tendresa, sarcasme, crítica social i política, temes d'actualitat i temes de sempre.
Abans, Mercè Gonzàlez, estudiant de Móra d'Ebre que l'any passat va guanyar el primer premi de Catalunya d'un conegut concurs de joves talents d'una coneguda marca de refrescos, ens parlarà d'aquest relat i del primer llibre que la va marcar com a lectora, Els pilars de la terra, de Ken Follet.
I les seccions De pel·lícula, Cites literàries i Nanopoemes

El programa s’emet el 8 i 15 d'abril, a les 21 hores, i en diverses repeticions durant dos setmanes.

També es podrà veure properament en aquesta llista de Youtube

Presentació a Llibres d'autor

Demà 8 d'abril, a les 19 hores, presentació del meu llibre Per no perdre'm les 
molles, a través d'un vídeo a la pàgina d'Instagram de Llibres d'autor @llibresdautor
A través de la seva web podeu adquirir els meus poemari La pluja ha vessat milions de núvols abans, i el meu dietari Per no perdre'm les molles.
Aquest dietari és un dels meus llibres que més estimo, una mena de petit espectacle de la vida quotidiana i senzilla, però carregada d'emocions.
També es podran veure presentacions d'altres autors com Jesús Serrano, Andreu Alenyà, Àngel Martí i Ramon Masdeu.