Un nou article a La Marfanta:
DE L'EMOCIÓ DE LES PARAULES I DEL SEU SEXISME
.
Per a un escriptor, les paraules són molt importants, ho he comentat infinitat
de vegades, i vull fer una reflexió sobre un parell de matisos al seu voltant.
En primer lloc, les paraules són un bagul màgic on hi anem desant al llarg
dels segles i dels anys, de forma col·lectiva i de forma personal, tota una
sèrie d’emocions, records i sensacions que les fan úniques. No existeixen els
sinònims perfectes, sinó significats més o menys aproximats. Si escric la paraula
“cireres”, us evocarà l’hort del vostre padrí, o una tarda plena de sol en què
en menjàveu a grapats, furtivament i entre riures, amb els vostres amics (i
amigues). Aquesta màgia fa que cada paraula esdevingui interruptor de mil
històries i que els nanocontes expressin molt en una sola línia. Com a
escriptor, no puc fer altre que intentar tractar amb la màxima cura i estima
cadascuna de les paraules que he heretat.
En segon lloc, les paraules tenen gènere, i durant milers d’anys la nostra
societat ha desenvolupat un llenguatge masclista molt integrat en el nostre
subconscient. Ja està molt estesa la necessitat de posar-hi remei, i que el
nostre discurs sigui socialment just i tracti amb igualtat les dones i els
homes. Crec fermament en aquesta tasca, i la procuro tenir present en tot
moment.
Però aquestes dues idees, mantenir com un tresor les emocions que acumulen
les paraules i les frases, i donar la visibilitat que els pertoca a les dones,
comporta certa dificultat, i es fa difícil mantenir l’equilibri.
Poso dos exemples.
Primer. Aquestes setmanes de la pandèmia del corona virus es parla
repetidament de la tasca de “metges i infermeres”, i aquest binomi s’utilitza
amb molta freqüència, essent d’una discriminació evident i inacceptable, on es
posa en aparent pla de superioritat l’home envers la dona. Possibles solucions:
metgesses, metges, infermeres i infermers; o, personal sanitari. Cap de les
dues m’acaba de fer el pes, tot i que en cas d’un text oficial o periodístic resulta
molt millor, i més real i just, que l’inicial; però en un text literari es
trobaria fora de lloc. Les paraules “metge” i “infermera”, corresponents a unes
feines molt específiques i transcendentals, porten una càrrega emotiva molt
forta al seu interior, associada a moments decisius de les nostres vides, i
canviar aquestes paraules per “personal mèdic”, fa que es perdi un volum
d’emoció molt important.
Segon. Al Telenotícies de TV3 parlen de conflictes causats per la custòdia
dels fills (i filles), i de les disputes entre els seus progenitors. Un cop
més, “pare” i “mare” són dues de les paraules amb una major càrrega emotiva del
nostre vocabulari, i que siguin substituïdes per “progenitors” ho trobo d’una deshumanitat esfereïdora.
En resum, el meu conflicte intern entre aquestes dues visions de les
paraules no troba una solució que em plagui, a banda de la soporífera
duplicitat de gèneres (pares i mares, metges i metgesses...), o l’ús de
deshumanitzats conceptes (personal sanitari, progenitors...).
S’accepten propostes.
1 comentari:
Crec que són dos casos molt diferents. Les metgesses si que són injustament tractades perquè quan es parla de metges en general ho associes clarament al sexe masculí, perquè per tradició n'hi havia més o pel que sigui, i el mateix passa amb els infermers. Per tant de justicia és nombrar-los a tots. Però pare i mare és una altra cosa. I pare o mare en té tothom (salvo excepcions) i sempre han estat paritaris i per tant aquí si que l'emoció és la que dona poder a la paraula.
A banda d'aixó i a banda de que m'hagi sabut explicar bé o no, penso que està bé intentar millorar el llenguatge masclista que encara aflora en la majoria dels textos, però a vegades no cal morir en l'intent, a vegades potser no cal. Ha de ser pluja fina i anar calant poc a poc.
Publica un comentari a l'entrada