Les setmanes de confinament poden deixar
cert pòsit de nostàlgia a la retina, o als músculs més sensibles de les cames o
del cor. Els danys col·laterals del virus són encara difícils d’avaluar. Però
els seus, a partir d’avui, onze anys atresoren la il·lusió necessària per ser
immunes a la tristesa, fins i tot aquest matí que ha començat amb una pluja
tova, de principis d’abril.
El sol s’obre pas, i els moixons s’escolten
amb més força, sobrevolant els carrers solitaris, incrèduls encara davant tanta
llibertat.
Ja ha vist un capítol de les seves sèries
preferides, ara una de bombers, ara una altra de policies (és un quasi homenet
d’acció, ell), i comenta la jugada amb algun dels seus amics per Fortnite -la
tecnologia té el poder de llimar distàncies.
I de sobte, el silenci es trenca. Sirenes de
fons que s’atansen. No és estrany, viuen prop d’una de les artèries principals
de la ciutat, i sovint se n’escolten passar, com un udol que ens alerta dels
perill, o de les emocionants aventures que s’inventa.
Sempre aguaita a la finestra per veure si
passen els bombers o una ambulància, però avui són sa mare i son pare qui
l’animen a sortir al balcó, mentre la gosseta borda excitada.
I passa una moto de la Policia Local, i tres
cotxes fent anar les sirenes, I no passen de llarg, no van a cap emergència;
s’aturen davant de casa. I baixen tots, i el gos que sempre li crida l’atenció
quan el veu pel carrer. I el saluden amb els braços, i ell es posa nerviós, i
el fan saltar, mentre l’aplaudeixen amb els braços ben enlaire i li canten la
cançó d’aniversari, i s’envien petons que pugen a baixen, des d’una distància
molt humana. I surten veïns als balcons, i tothom somriu, i algú plora.
“Aquest aniversari, mai l’oblidaré”, dirà
després. Mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada