Des d'una distància molt humana

Les setmanes de confinament poden deixar cert pòsit de nostàlgia a la retina, o als músculs més sensibles de les cames o del cor. Els danys col·laterals del virus són encara difícils d’avaluar. Però els seus, a partir d’avui, onze anys atresoren la il·lusió necessària per ser immunes a la tristesa, fins i tot aquest matí que ha començat amb una pluja tova, de principis d’abril.

El sol s’obre pas, i els moixons s’escolten amb més força, sobrevolant els carrers solitaris, incrèduls encara davant tanta llibertat.

Ja ha vist un capítol de les seves sèries preferides, ara una de bombers, ara una altra de policies (és un quasi homenet d’acció, ell), i comenta la jugada amb algun dels seus amics per Fortnite -la tecnologia té el poder de llimar distàncies.

I de sobte, el silenci es trenca. Sirenes de fons que s’atansen. No és estrany, viuen prop d’una de les artèries principals de la ciutat, i sovint se n’escolten passar, com un udol que ens alerta dels perill, o de les emocionants aventures que s’inventa.

Sempre aguaita a la finestra per veure si passen els bombers o una ambulància, però avui són sa mare i son pare qui l’animen a sortir al balcó, mentre la gosseta borda excitada.

I passa una moto de la Policia Local, i tres cotxes fent anar les sirenes, I no passen de llarg, no van a cap emergència; s’aturen davant de casa. I baixen tots, i el gos que sempre li crida l’atenció quan el veu pel carrer. I el saluden amb els braços, i ell es posa nerviós, i el fan saltar, mentre l’aplaudeixen amb els braços ben enlaire i li canten la cançó d’aniversari, i s’envien petons que pugen a baixen, des d’una distància molt humana. I surten veïns als balcons, i tothom somriu, i algú plora.

“Aquest aniversari, mai l’oblidaré”, dirà després. Mai.