25 de juliol 2025

Caminar sol

 

Tarda de juliol, hora de treure la gosseta. Vaig pel carrer, badant per a variar, passejant la mirada per tot allò que m’envolta sense buscar res de concret. A uns cinquanta metres veig mon fill. Camina sol, amb pas decidit. Per la seva trajectòria dedueixo que torna a casa. Deu vindre de fer un cafè amb un amic, una de les seves principals distraccions aquest estiu post ESO. Me’ls imagino tots dos a la terrassa d’un bar, parlant de les seves coses, sentint-se joves homes que miren el futur –sovint és un futur proper, de plans de cap de setmana, però també més enllà.

Si el crido, em sentiria fàcilment, i acabaríem de fer el camí de tornada junts, però em recreo observant el seu pas: em crea una sensació estranya, una barreja d’il·lusió i goig pel que vindrà, i d’enyorança del que atresoro al record.

Ja fa anys que va sol per Tortosa, però no tants que el portava de la mà i parlàvem d’història, d’economia, de política, de futbol... de la vida.

La gosseta decideix que s’atura a fer les seves coses. En pocs minuts ens trobarem a casa, aquest vespre de juliol.

La mundana comèdia, de Pasqual Mas


 La mundana comèdia (El Toll, 2022) és el segon llibre que llegeixo de Pasqual Mas. El primer fou un poemari, i en aquesta novel·la he xalat de valent. Pasqual desplega tot un repertori d'una una forma d'entendre i de mirar la vida molt valenciana, si em permeteu el clixé, que recorda altres autors, cineastes... artistes en general, del país Valencià. 

A través del protagonista, un periodista que es guanya la vida com pot jugant a dos bandes, fent filigranes amb les obligacions de la feina i els seus ideals, que en té, fa un repàs àcid, sarcàstic, irònic... divertit sempre, a tota la societat general, no es deixa ningú, i tot personatge secundari que li passa per davant rep d'una manera o altra, però molt especialment el periodisme i la política. I el món empresarial. I la construcció...  (és que no para). Una gimnàstica literària intel·ligent i amena on ens hi podem veure reflectits.

Us deixo uns pocs fragments i una lectura:


Sovint els periodistes som com els soldats, persones honorables que serveixen una empresa indigna.

 Al treball érem esclaus d’un llenguatge escaldat amb sublimat, una mena de cossi de paraules desinfectades que significaven exactament el que volien significar i res d’afegit.

 Mane qui mane, al costats dels diners, que l’ombra és més fresca.

  No sé com serà el bloqueig que afecta els escriptors; el dels periodistes, ho puc ben assegurar, se’t cura a hòsties.


24 de juliol 2025

les campanes

 Per la vora del riu, veig un home gran que porta de la mà un xiquet; iaio i net, suposo. Escolto que el vell diu: “Ara hi ha altaveus, i altres mitjans de comunicació; però abans les campanes tocaven per a això”. Aquella forma tan humana i tradicional de traslladar a la nova generació les restes de mons que han desaparegut, a través de la paraula oral i l’estima. Potser el xiquet ho recordi sempre, o només a mitges, i només es quedi amb el record que el iaio li explicava coses, la sensació d’una mà dins de l’altra, el to de veu, que no és poca cosa.

Aquestes converses que agafo al vol sempre són casuals, mai buscades, mai interfereixo, és una mena de norma que tinc, però en aquest cas confesso que he fet una lleugera trampa, ja que en veure de lluny aquesta parella, que m’ha atret de seguida, he modificat una mica la meva trajectòria per poder passar al seu costat, i escoltar la mena de regal que estava segur de rebre. 

19 de juliol 2025

La grande bellezza (2013)

 


Hi ha pel·lícules bones, dolentes, entretingudes, emocionants, emotives, divertides, misteriores... I hi ha pel·lícules que són un allau d’imatges, que s’interroguen sobre l’ànima humana i et fan partícip de les preguntes, pel·lícules que cada vegada que les veus, hipnotitzat, t’agraden més i més, i hi descobreixes matisos nous. Obres com La grande bellezza (2013) de Sorrentino, que et porten del bracet per un món antic i nou alhora, que et parlen de carn i de l’esperit, dels grans projectes vitals (sovint inabastats o  inabastables) i de les petites coses, d’il·lusions i desil·lusions, i tot ambientat en una gran bellesa, una barreja que poca gent com els italians saben cuinar, apassionats, humans, terrenals i divins.

Potser és una pel·lícula que cal mirar a partir de certa edat, amb un bagatge al darrere, o damunt, d’ideals partits, de derrotes i records emotius. Comença amb la celebració del 65è aniversari del protagonista, i jo, que m’acosto a aquesta xifra, puc intuir, i fins i tot compartir, algunes de les seves sensacions i reflexions. A més, és escriptor, d’una sola novel·la publicada a la seva joventut, i després periodista d’èxit, amo i senyor de la nit romana, i ara ja cansat de la frivolitat, de la buidor de tot plegat, o començant a assumir-la, a acceptar-la amb certa resignació.

La pel·lícula em recorda, amb molts matisos, a 8 ½, però lluny del blanc i negre de l’obra mestra de Fellini -de genis italians va la cosa- La grande bellezza és un torrent de color, i un homenatge a la ciutat eterna.

Hi ha pel·lícules que esdevenen clàssics amb una rotunditat que aclapara.

 Us deixo uns detalls del guió:

 
A la meva edat, una dona bella no és suficient.
---
-La família és una cosa bonica.
-Cert, però jo no estic feta per a coses boniques.
--
-Què et passa?
-Em sento vell.
-Jove no ets.
--
-Ets un misògin.
-Tinc més ambició; sóc misàntrop.
--
-Coneixes molta gent!
-Conec a tothom.
-Això deu ser font de felicitat.
-Més aviat d’infelicitat.
-T'han decebut?
-Jo he decebut.
---
Són magnífiques les congues que fem a les nostres festes; les millors de tota Roma. Són bones perquè no van enlloc.
---
- Estefania, tu i jo hem fet mai l'amor?
-No.
-Això és una gran injustícia. Sort que encara tenim alguna cosa bonica per fer.
---
-Per què em dius Jeppino? Des de que era petit que ningú em deia així.
-Perquè un amic té el deure de fer-te sentir com un xiquet alguna vegada.
---
(El protagonista s’adreça a un cardenal durant un banquet)
-Fa uns dies, en una boda, vaig tenir la necessitat de fer-li preguntes sobre la fe, sobre la profunditat de l’esperitualitat, però vostè es va distreure.
-Doncs faci-les ara.
-No, ja no tindria sentit; seria una desil·lusió per a mi descobrir que vostè, en realitat, no té cap resposta.
-- 
El descobriment més gran que vaig fer pocs dies després de complir 65 anys és que no podia perdre el temps fent coses que no vull fer.

02 de juliol 2025

Sota la pell hi ha canr encara, a l'UN-I-VERS de Benifallet



Aquest dissabte 5 de juliol al matí, estaré a la tercera edició del certamen UNI-I-VERS de Benifallet presentant Sota la pell hi ha carn encara (Linx Edicions 2024 )