Aquest dimectres vaig proposar el
177è joc literari, el de tipus creatiu de cada mes, amb el qual podreu aconseguir punts per al sorteig del
premi del mes: un nou lot sis llibres dedicats pels seus autors. En aquest post recullo totes les participacions:
Friccions,
Si dubto sóc,
Descric,
Viciclisme, garbí24,
ricderiure,
Francesc Mompó,
Andreu Palatsí,
Assumpta,
Rafel Casas,
Isabel Barriel,
McAbeu,
Glorieta,
Calaix de sastre,
Mortadel·la Casolana,
Josep M. Sansalvador,
Bruixeta,
A encesa de llum,
Carme Rosanas,
Cap a la A,
Lisebe,
Fons d'armari,
Jordi Pinyol,
Vicent Sanz,
Rosella,
Fent camí,
.
Una nit ja a la matinada, vaig viatjar al país suís, a la capital,volia anar acompanyat, al final, vaig anar-hi sol, tot caminant vaigparlar amb una ciutadana i li vaig dir: Sap d'algun lloc on caminar tranquil?
La noia va dir, sí... cap allà hi ha un bonic riu, on hi tinc una cadira on hi passo tota la tarda .... hi arribo ... al cap d'un instant hi arriba la Llúcia,la noia... i diu ... al riu li passa alguna cosa... l'han capgirat i tot brut...i la cadira l'han tirat a l'aigua han passat un matí ... i l'ha posat molt bonic.... ara ja parlo amb la noia...
A la vida hi hagut massa dictadors, tots malvats i malcarats. Cap niun fóu bo, un, passava tota la jornada manant d'aquí allà, amunt iavall, Francisco Franco inagurant pantans d'un país, poca cosa bona illuitant contra l'idioma català jo vull dir-ho tot amb la nostraparla, la catalana, no amb l'hispànica tampoc. Au tots a parlar i no“hablar”.Visca catalunya i visca la parla CATALANA.
La noia plora d'amor i goigs, Autor: Albert Cortacans.I va arribar l’hora. Rumiar una mica, mig tombada a vora l’aigua mirant la calma dubtosa. Vaig iniciar un camí amb l’ull posat a la llarga nit on la por havia nidat dins i vaig somiar aturar la sotragada i la pròpia intimidació.
La por, mala companya al camí. Vaig tancar la mirada, i vaig assaborir la tranquil·litat i la calma. Vaig allunyar uns conjunts d’oracions tristos i obscurs, amagats al fons d’una tina humida i romàtica, i vaig jurar no tornar-hi.
Durant la tarda vaig visualitzar una nova part al propi món. I vull dir, afortunada, si vaig gaudir a fons la visió. Vaig agafar la nova amiga, la mà a ulls clucs. A la fi, havia trobat la força dins i així passar pàgina.
Un instant, i ja no fou igual. Punt i canvi, va marcar un futur, i junt amb mi la consolidació i la força familiar. Fou una nova sortida d’un sol i d’una nova vida.Autora: Rosa Mas
.
Quan noi, omplia folis, pintava somnis amb un llapis...No havia tornat a l'ofici.... Singular i bonica ocupació: Pintor, fotògraf... narrador...Arribar, ara a la página virtual amb il.lusió... Company! Quina grata companya... d'aquí al món, món inflat, madur, ric... com paraula? Amb símbols... Això, això símbols d'amistat i lúdics. D'això parla, oi?Has provocat, sí i motivat al joc. Tinc.... tinc il.lusió d'anar a jugar, pintar la paraula... Nou amb això?
Nou amb la paraula catalana, no tinc por, tinc gana... parlar, comunicar amb català...D'aquí l'angoixa... Pintar fulls blancs, omplir nous colors, d'amistat, solidaritat, igualtat, clar!!! Possibilitat d'això? Això podria, allà? La paraula: joc, la clau. Sí, jugar la tasca...jo joc català? Camí camins, suo, vaig arribar a cims... Somni sí, llavors, joc amb paraula catalana no domino la paraula, la volta, a poc a poc. Sóc, doncs visitant i habitant... Gaudir: la tasca, com l'amor si arriba a bon port... Jugar com ara... Sí, company oportú, m'animo a dir-ho company d'angoixa i jocs, llavors!
L'ajuda motiva, un nou pas...Col·locar cadira com cura i art. Domino això? Continuo jugant i arribo a poc a poc. No m'avanço amb ràpida dansa...Quina paradoxa! la cadira: motivadora, nous jocs, nova paraula filada. Xarxa i símbol, significat i compromís. Solidaritat: així construït camins. No dormo, no vull amagar algarabia, ni atabalar tampoc al públic. Dormir o no dormir, apropiat si van junt la cadira? La cadira, al fang ... Ara a continuar ... al camí crida la narració i la fotografia ...
Autor: Javier Aciar Serrano, argentí que fa l'esforç d'escriure en català..Aparto la taula i corro cap al mar. Tinc por, molta por. Un soroll fort m’ha angoixat. La cadira, antiga i corcada, ha anat a parar a l’aigua. Una forta bufada ho ha transportat tot d’una banda a l’altra, suposo. L’illa, diminuta i solitària, s’ha transtornat a causa d’un ridícul huracà. Tota la brutícia ha caigut a la sorra i al mar. Vull tornar a la normalitat aviat i, a poc a poc, apilo i aparto la runa amb calma; no hi ha ningú allí i jo tinc una obligació. Tots, cinc o sis companys, van fugir l’any passat. No puc tancar ulls i abandonar la zona. Agafo troncs, plàstics i molts fusts podrits. Crido fort, amb ràbia. Jo tinc sort. Sóc viu, aquí, a l’illa. Moc ràpid cap i cos i miro al voltant. La casa, amb murs sòlids, ha aguantat.
Autora: Mònica Sales
.
Com un cavall continuant amb una pota, ara, amb l'altra pota a continuació, surant obstinada davant allò catastròfic, qui sap si algú (qui mira la fotografia i transcriu això) no vol acabar tan aviat amb una cadira d'abans, amb tants anys d'història. Cal aguantar la tromba, i la pau, tornar a omplir l'habitació il·luminada amb flors, s'ho val tot. Una cadira amb ànima, com no ho són tants mobiliaris actuals. No sobta pas la sort d'allò bonic, quan hi ha justícia al fat. Visca la fusta suradora, visca la cadira rústica tota la vida.
Autora: Helena Bonals
.
Saps? M'agrada l'aigua. M'agrada moltíssim. Tocar-la, notar-la... mullar-m'hi, ficar-m'hi, banyar-m'hi, capbussar-m'hi, nua o amb banyador.La trobo acollidora, còmoda, hospitalària. Torno al passat, suposo, quan surava dins la panxa fosca.No faig massa d'inusual. Suro i faig la morta mirant amunt, o amb ulls clucs. L'oïda disposada, m'arriba informació: la barca, l'onada, l'avió, fullam mormolant o brogit humà. Jo no faig fàstics: riu, pluja, mar, llac... tant li fa. Tant sigui calmada com moguda, ona xica o ona gran, amunt o avall.Això sí: important la qualitat! Nítida, incolora, inodora i insípida, si us plau! No suporto la brutícia al voltant. L'artificial vull dir. No m'importa si hi ha una alga, una canya, una fulla, o fang, rocs o còdols a dojo. No obstant, m'agafa fàstic si miro l'aigua i clisso olis, plàstics o similars. Tan sols vull fruir la valuosa i líquida substància dins la natura. Ara puc. D'aquí força anys, qui sap? Caldrà anar a la piscina o a un spa?Salut!
Autora: Núria Gonzàlez
.
QUI HO HAURIA DIT!
La tardor xucla la pluja d’un núvol color plata, panxut. Baixa l’aigua cap avall, no la para la muntanya, ni la branca ara brossa, ni la cadira marró i atrotinada . La iaia la mira i somriu: tants anys i l’aigua l’ha colgat! Qui ho hauria dit! N’haurà de buscar una altra...
Brama l’aigua brava i un llamp com tisora folla dansa un ball amb llum i so. La humitat s’agafa aquí i allà. Santa Bàrbara, para l’aiguat ja! La pluja cau i cau i arriba al riu. Tot arriba al riu. I la iaia mira a l’infinit i al cap li arriba una altra tardor i pluja amb sabor infantil i bassals i cargols i una iaia cridant: cap a casa! amb la tronada no s’hi juga! si la mama ho sap...!
A la fi la pluja s’afina i una llàgrima s’aboca a la mirada arrugada, com un riu, amarga i dolça alhora.
Autora: Mª Lluïsa Gascon
.
- Ui, Cinta, quin sospir!!... Imagino quina cara fas! - Va dir Agustí.
- no t’ho pots figurar!! Quins trons, quina pluja! una riada mai vista! - Li narrava a Agustí a l’auricular.
No pots imaginar quin caos causa al cor mirar la confusió produïda ... tota una provocació! Ai, Santa Rita, quina aflicció!!
- vols dir? No li fas massa atribució a tot això?
- i ara! Tu no has pogut albirar la cadira flotant a l’aigua! no ha arribat tota sola allà, afigura’t com ho assaboria... un panorama dins a casa! guaitant al balcó gran... al nord, la platja, al sud, l’hort. No sabia cap on mirar. Corria amunt i avall, dubtant, no sabia on posar la mirada, tot s’inundava al voltant...
... i al final, quan la lluna saludava amb un gran somriu va arribar una gran calma. Llavors, vaig dormir amb frisança fins notar un sol agut, viu, fascinant. Quina màgia iniciar un dia així!! Malgrat tot podia alçar la vista i assaborir un caliu a tota la cambra. Vaig sortir al jardí i vaig rumiar: tot ha sigut un malson. La cadira ja no sura a l’aigua, i l’argila continua als bancals, l’hort fa molt goig. I doncs?? No ho puc aclarir!
Autora: Maria Perelló
.
S'abraçava a l'aigua amb una única finalitat: procurar oblidar la vida disfrutada al llarg d'anys i anys; passant tot formosa i altiva a la cort, donant pau i alivi al gran duc quan s'hi posava a guaitar passar la pluja vora la muntanya.
Plora amb ràbia, doncs la humitat la fa inflar, li dol cada clau oxidat com qui nota un punyal a l'ànima, i cada pota, tova i podrida... la tortura no la pot aguantar i nota un nus a la gola, un buit baixar cap avall; cansada d'un mai-parar amb honor i humiltat, i ara; casi no pot surar, oblidada contra sa voluntat lluny d'una sola paraula d'ànim.
Tants anys trabada, al fang; on somiava amb il·lusió a cada soroll: una riuada, una catarata, un salt ràpid cap un món imaginari on acabar contra la una roca; on tornaria a posar la pròpia fusta a la soca on havia nascut.
La vida allarga la oportunitat d'admirar un final amb nostàlgia: Quan la pluja passi damunt la muntanya, trobarà la mort abraçada a l'aigua.
Autor: Sergi Jornet
.
L’ona arriba tranquila a la platja. Un noi mira la dona nua, torrant son cos al sol. L’ombra daurada cau damunt la sorra i lo transporta molt lluny, al lloc amagat a la muntanya on vivia sa iaia: Mas Damià.
La iaia acollia tota la familia: son marit, sa filla i son cunyat. A la iaia no li agradava dormir sola i si no dormia amb son marit cridava a son cunyat. Al iaio no li agradava son cunyat: li fotia mà a la iaia d’amagat.
Al Mas hi havia una carrasca. La iaia hi pujava quan no volia sopar. Sa filla li va dir: "ja baixaràs". Lo iaio no volia dinar amb son cunyat i marxava amb los gorrinos: " fan millor companyia", solia dir.
Un dia una puça va picar a la iaia i la iaia va xiular. Tota la casa s’atabalà. "Salta, mata-la!" va dir-li son cunyat. Al corral cantava lo gall i la gallina picava un cuc trobat.
La iaia un dia va morir i van marxar la rialla i son cunyat. Ara la blavosa tardor cau con una llosa xopant la casa, la tomba, lo iaio, sa filla i tots los animals.
Autora: Ofídia Drugs
.
CRIM
Avui com ahir, la cadira rau dins l’aigua. Una patrulla la va trobar anit flotant panxa avall. No udolava ni s’agitava. Immòbil total. Llavors no van gosar tocar-la i ara tampoc ho faran pas. Tan sols van comunicar la troballa a un magistrat afí. Qui sap si l’assassí algun cop tornarà al lloc criminal. Cap diari no li confiarà ni un racó diminut. La cadira s’anirà dissipant dins l’oblit continu, sòlid i total. I la fusta s’acabarà podrint davant la mirada passavolant d’algú. Força assassinats, d’una forma natural, no són mai atribuïts a cap individu. Ningú no plora, ni purga tampoc. Quina injustícia! Pobra cadira!
Autora: Montse Urpinell