13 de juliol 2008

Partida, de Vicent Sanz

La nostra generació va néixer molt després de la guerra civil, tot i això, la seva ona expansiva va ser tan gran que ens ha arribat a esquitxar a nosaltres, d'una manera o altra, en forma de sensacions i records que han passat d'una generació a l'altra. Cada família té una novel·la pendent per a escriure, com els protagonistes d'aquest llibre, que no sé si són autèntics, però ho podrien haver estat.

L'acció passa a Traiguera, però podem imaginar-la a qualsevol altre poble. Una família viu sota la pressió del bàndol guanyador de la guerra, sense llibertat de moviments, comdemnats físicament i moralment a certa forma de reclusió i persecució al seu propi poble. Alguns, com l'oncle de la protagonista, fins i tot, van patir la presó, i en tornar j ano li quedaven forces:

"Al poc temps d'arribar un altre cop a casa li van arribar a proposar d'exiliar-se, però la seua consciència, esmicolada, terroritzada fins a la bestialització, no va passar de considerar una possible fugida com un aopció morta en la tenebra del seu futur. A més d'esguerrat físicament i moralment, ja no podia considerar-se jove."

Amàlia té l'oportunitat d'escapar, després de rebre una misteriosa carta del seu pare des de l'exili, però la seva fugida pot posar en perill la resta de la família, i hauria de renunciar a l'amor.
Com diu la contracoberta del llibre: "una història de passions i disputes en un temps esquinçat."

2 comentaris:

Striper ha dit...

Com dius malgrat ser una generacio ja llunyana de la guerra civil els records i consequencies encara estaven reflectides a moltes families.

Vicent Sanz ha dit...

És ben bé això que dius. Al meu entendre els plantejaments inicials de l'època que vivim hi tenen molt a veure. L'herència del franquisme va ser inicialment l'oblit i el silenci. No poddem parlar de record perquè, com dius, no tenim records d'una època que no vam viure. Però tampoc no podem deixar de fer-ne la nostra pròpia lectura, perquè no crec que el silenci i l'oblit siguen la nostra opció.
En aquest sentit, la Mequinensa colgada per l'embassament que tan bé narra Jesús Moncada és la paràbola perfecta d'aquest procés històric. I justament la seua narrativa opera en el sentit d'expressar, reproduint els mecanismes del record, una lectura d'aquell temps. En això, la narrativa ebrenca té prou tema per tractar. Perquè potser el que la política no va saber, no va poder i no va voler solucionar quan tocava, s'està solucionant per la via literària.
La qüestió és abolir el silenci.