Aquesta és la meva participació a la roda poètica proposada des de Personatges itinerants, a partir d'un poema de Miquel Martí i Pol.
S’amaga el sol del vespre
mentre el teu braç, a recer del meu,
busca el tacte dels anys.
El desig de carícies, que tant hem sadollat,
ens farà companyia encara,
tot i l’escalfor que s’allunya,
tot i la llum que escapa.
mentre el teu braç, a recer del meu,
busca el tacte dels anys.
El desig de carícies, que tant hem sadollat,
ens farà companyia encara,
tot i l’escalfor que s’allunya,
tot i la llum que escapa.
10 comentaris:
Pero encara ens queda el caliu
dels petons de les llagrimes i dels somriures,del teu somriure.
Estimat Amic: He tingut dificultats amb el traductor. Vaig intentar diverses vegades deixar un missatge sense èxit.
M'encanten les teves lletres!
Et deixo una abraçada!
Hola Jesús. Aquest poema és molt bonic, d'una sensibilitat i qualitat literàries sublims.
Salutacions cordials.
Que poema más bonito y gráfico,esa imagen del sol que se pierde y la noche que comienza,que romantico,me encanta.
Te dejo mi saludo,que tengas buen día.
GRàcies per la benvinguda i el comentari!
És un vers simplement preciós. Tafegeixo a favorits. Salut i lletra :)
preciós,
acollidor
Hola jesus!
que hermoso poema amigo! y la pic acompaña muy bien el texto!
petonets molt fort desde Argentina!
Aquest vers “busca el tacte dels anys” m’ha fet esbossar tendresa. El trobo sublim jesús m., per tot el que comporta al darrere.
S'amaga el sol al capvespre:
Dos cadires albiren el firmament,
l'aigua és una venedora de sal infinita,
la nit una empresària naixent que ofereix dolçors de lluna,
la mar una comunió d'amants invisibles,
l'arena una catifa que du a l'immortalitat de l'inabastable,
el sol un capità de l'estiu
que dirigeix l'orquestra magnificent de la sorra.
El moment una confusió de colors que pinta un deu marí, i que deixa sense veu de llum les sirenes de cançons tan dignes, com la imatge on s'intercanvien els tons de la celístia.
El sol i les sirenes s'alliten a somiar, la lluna enlluerna i els amants són poetitzats perquè tot té el color impossible de la millor de les màgies.
Tot plegat la parella del poema de Martí i Pol.
L'amor dels amants del poeta és una botella del millor vi, que millora amb els anys, pels aditius de tendresa i profunditat uniformement creixent que du l'amor vertader.
A. Guiu.
Jesús, ets contista però aquest poema t'ha sortit preciós. Posar paraules als sentiments és molt difícil, ho sé, i tu ho has fet tan bé... Gràcies, m'encanta!
Publica un comentari a l'entrada