19 de juliol 2008

Propostes al 65è joc literari

Aquest passat dimecres vaig proposar-vos la creació de textos breus al 65è joc literari amb gàrgoles com a protagonistes. Podeu llegir els textos que m'han arribat a diversos blogs com Biblioaprenent, Transparència , Cap a la A, Núria o en aquest post:

LA BRUIXA, LES GÀRGOLES I JO
Segurament pensareu: Què hi tindrà a veure aquest paio amb una bruixa i unes gàrgoles? Si ho voleu saber, continueu llegint.
A finals dels setanta, quan enderrocaren les cases adossades a la façana de la catedral, entre Sant Felip Neri i Costa dels Capellans, les vaig descobrir. Eren unes figures grotesques penjades a l’alçada del teulat. Semblaven humanes, però eren petites alades. Ben mirades feien por perquè duien la boca oberta i el gest era agressiu. Un amic més il·lustrat em va assabentar que eren gàrgoles. Uns personatges mitològics que, antigament quan es construïen esglésies i catedrals, se situaven als teulats per desaiguar quan plovia. No tinc constància de la simbologia, però vaig quedar satisfet en saber-ne la utilitat.
El 1997, a la Festa del Renaixement em vaig vestir de frare. Uns rosaris i un sant crist respectable em donaven aire de venerabilitat. A la plaça es van fer diversos actes i un d’ells el protagonitzaren una bruixa i quatre gàrgoles. Els “animalons” amb una gran agilitat trepaven per les façanes fent tombarelles entre el nombrós públic.. De sobte, la bruixa es fixà amb mi i s’espantà molt. Jo, com un frare de veritat, vaig traure el sant crist gros i la vaig amenaçar. Les gàrgoles van xisclar esparverades mentre la bruixa fugia com si se li calés foc a les calces. L’endemà vaig veure l’escena a la televisió local; el paper de frare em quedà prou bé.

Josep Cid

En Jaumet era un bon nen, educat, bon estudiant... però era la prova més evident de la falsedat d'aquella dita que diu que la cara és l'espill de l'ànima, perquè era lleig, gairebé deforme. Des que tenia us de raó, i començà a notar el rebuig que provocava a la gent a causa del seu aspecte, s'havia anat tancant en ell mateix. No tenia amics, bé... un amic sí que tenia. Un amic una mica especial. Resulta que, quan es morí el seu pare, ell i la mare van haver de mudar-se a un minúscul piset construït a les golfes d'un bloc de pisos. Des de la finestra de la seva habitació gairebé podia tocar la gàrgola del campanar. Representava el cap d'un personatge indefinit; no es podria dir si era home, dona o bé alguna bèstia ja extingida. El cas és que mirava fixament cap a la finestra, i en Jaumet li explicava com se sentia, com voldria ser, les burles que havia d'aguantar...
Un dia, en sortir de casa, es trobà amb en Ramon, el nen més fatxenda de la classe que començà a riure's de la seva cara. Tot d'una, una pedra caigué al bell mig del cap d'en Ramon, que caigué estabornit. Els tècnics municipals van concloure que aquella pedra s'havia després de la façana. Però en Jaumet sabia molt bé el què havia passat. I des d'aquell dia, li semblà que la gàrgola havia canviat la posició dels llavis per regalar-li un somriure.

Ricard Bertran

Benvolguda clientela,

Tinc el goig de fer-vos saber –per primera vegada en tants segles de relació- que aquest estiu penjaré el cartellet de “Tancat per vacances”.

D’enguany no passa. Fa temps que hi barrino i finalment m’he decidit. Ja sabeu que la meva feina és un no parar : tot el dia aquí exposada, al punt de mira de tothom. Abans, els viatgers i visitants em dibuixaven en quaderns. Més tard em començaren a retratar, primer amb unes màquines immenses que duien faldilles, després amb unes més petites amb rodets … Ara, -¿digitals, en diuen d’aquests estris?- he arribat a un punt d’estrés. Això de ser l’única amb forma humana de la catedral dóna un protagonisme que angoixa.

A més, enguany, per Corpus vaig fer-me un tip de llançar pedres sobre la processó. Em faig gran i comença a fallar-me la punteria. Hores d’ara, em calen veritables esforços per encertar a la closca d’algun canonge !

Marxo. Me’n vaig a veure les cosines de Tortosa, que fa tants anys que m’inviten a la Festa del Renaixement. Allí, les gàrgoles també cobren vida però tota la ciutat és un festival. Me’n vaig a carregar les piles, em convé una temporada de desconnexió. Jo, que vaig de convidada, espero no m’hi facin treballar …

Tornaré a finals d’estiu. No farà tanta calor, no hi haurà tants turistes i podré continuar prestant-vos els meus serveis amb la qualitat i dedicació de sempre.

Atentament,

La Bruixa de la Catedral de Girona.

Josep Maria Sansalvador

3 comentaris:

Striper ha dit...

Jo tinc el meu en marxa.

núria ha dit...

Hauries de mirat-te l'enllaç del bilioaprenent.

menta fresca ha dit...

ei, quina pasada de relats! ja m'agradaria saber-ne de fer, ja.
M'ha agradat especialment el del nen lleig...