26 de juliol 2008

I més propostes al 65è joc literari

El dia 16 de juliol vaig proposar-vos la creació de textos breus al 65è joc literari amb gàrgoles com a protagonistes. Ja vaig mostrar algunes de les propostes dissabte passat. Ara n'arriben més, com els dels blocaires Striper , Bajoqueta , He omplert la banyer ad'aigua freda i els següents:
Sempre aquí dalt, fent el badoc, entomant la pluja. Bé, això quan n’hi ha, que últimament tinc la boca ben eixuta i se m’està ressecant el verdet de la gargamella. Però millor això que no pas aquells aiguats de tardor, que no pares de perbocar en tot el dia, quin ofec! I això no és res: encara me’n recordo com si fos ara quan, fa un parell d’anys, uns brètols van pujar dalt la teulada i hi van pixar tota la litronada de cervesa que s’havien fotut entre cap i coll, i ves per on els vaig haver de rajar jo... La mare que els va parir! I els meus dos companys, anar rient. Bé, sempre riuen ells. Jo més aviat faig ganyotes. Ja ho té això de ser una estàtua grotesca de pedra calcària... I jo em pregunto: què hi hem vingut a fer, al món? Dalt la paret com un estaquirot, servint de suport a pardals, tudons i orenetes, i de tant en tant algun gavinot refetet... M’amoïnen les esquerdes que m’han sortit últimament. Em dec estar fent vell... Encara sort que, de tant en tant, t’hi pots posar bé quan des de baix del carrer et fan una foto els turistes. Ja ni m’enlluernen els flaixos, m’estic quedant sense vista... I a qui collons li demanes unes ulleres, d’aquí dalt estant? Vida de merda...
Enric Fontvila
Una plaça desitjada.

Per fi, avui han sortit els resultats. Desprès de tant d’estudiar, finalment he guanyat la plaça. Com a gàrgola he treballat a molts de llocs, moltes ciutats boniques però mai havia tingut una plaça fixa – o sigui, la jubilació assegurada com diuen o, més ben dit, diem, els funcionaris.
Fa una pila d’anys vaig estar a Paris, la ciutat de l’amor. De l’amor no ho sé, jo l’únic que recordo son els dies i dies grisos, empassant els fums dels cotxes i veient com totes les noies anaven darrera d’aquell desgraciat. Ai, com li anava de bé, el Quasimodo. Causar una mica de pena per aquí, uns plors per allí, i de seguida les noies li queien com a la pluja que em queia damunt meu.
No, ja n’hi ha prou, ara estaré millor. M’ha tocat un lloc al sud de Catalunya, es diu Tortosa. És veu que la catedral està de meravella, és de les més modernes que s’han fet. Un helicòpter pot aterrar a la teulada! Fins i tot fa un parell d’anys van enderrocar les escales de l’entrada – corre el rumor de que volen instal·lar-hi un ascensor! Això pinta bé!
Brian Cutts
Qüestió de latituds

Les nostres homòlogues del nord tenen treball tot l’any amb una intensitat força regular. Però aquí, les que treballem a la Mediterrània, podem estar sense feina mesos i, de cop i volta , no poder donar a l’abast. Tan fa que ens hagin fet semblants d’aspecte: lletges o aterridores. No és que allà siguin més capquadrades, racionals i planificadores. No és que nosaltres siguem pura improvisació, arrauxades i temperamentals. És que ja ho diuen, en aquest país nostre la pluja no sap ploure. I les gàrgoles doncs, en patim els efectes, com tot allò que, en major o menor mesura, depengui de les precipitacions. És una senzilla qüestió de latituds.
Jaume Bech
Mai sabré com vaig poder escapar, però tan se val. Feia temps que el neguit m'empenyia a desempallegar-me del lligam que em retenia enclavada al mur de la catedral.
La notícia al diari deia: "Una gàrgola de 70 quilos cau des d'una l'alçada de 30 metres" i que una causa possible fou que els excrements de colom havien provocat esquerdes per on l' aigua es filtrà. Millor així, vaig pensar, perquè el suïcidi en aquest lloc està castigat i l'eutanàsia és impossible entre les gàrgoles, i jo havia pres la determinació de viure com cal o morir.
Era conscient de que m'havien creat per desaiguar la teulada i per ser la imatge preciosa, immòbil i silenciosa que protegís dels dimonis al seu déu. Però la vida se'm feia absurda allà dalt i ja no suportava, mentre plorava cor endins, que em miressin i em fessin fotografies sense poder-m'hi negar,.
Sense adonar-me, una nit de somnis bellugadissos, vaig caure al buit estavellant-me sobre aquelles llambordes on durant anys havia fixat la mirada. Vaig trencar-me en mil bocins.
Abans m'arribava l'olor del clavegueram i de la pol·lució però ara m'arriba la de l'alè dels que em besen d'amagat o em passen les grapes pels pits, perquè una gran part de mi segueix atrapada dins la immortalitat del museu del bisbat.
Però aquell matí, els primers turistes que passaren es posaren un tros de mi a la butxaca.
Ara gaudeixo de la visió dels llocs on he anat a parar.
Montse Assens

1 comentari:

Striper ha dit...

Es un plaer participar a les teves propostes.