18 de setembre 2010

Participacions al 173è joc literari

Dimecres passat us vaig proposar el joc literari de tipus creatiu de cada mes, el 173è joc literari , on havíeu d'escriure un text inspirat en una cançó d'Albert Pla. El termini per a participar i optar al premi del mes acaba el 5 d'octubre, i en aquest post aniré recollint totes les participacions: Lisebe, Vicent Sanz, Tomàs Camacho, Andreu Palatsí, MacAbeu, La meva perdició, Fons d'armari, Si dubto sóc, La Cerdanya des de can Fanga, Fede Cortés, Fent camí, Josep Maria Sansalvador, Ric de riure, Bruixeta, Carme Rosanas, Rebaixes,
I fora de concurs per la seva extensió Viciclisme , Mortadel·la casolana,
.
Fa molt, molt temps, una dotzena de nois i noies van anar al Montseny. En arribar al refugi, la mestra va passar llista: Joan, Lídia, Fina, Marta, Fidel, Gerard, Joana, Roser, Cristina, Albert, Ramon i Laura. Tots hi eren, cap s’havia perdut pel camí. Arribà l’hora de sopar, i en obrir les carmanyoles, sorpresa: tots duien truita! La senyoreta, i el conserge -que també hi havia anat- els hi havien preparat al matí, abans de marxar. Dotze truites, d’una dotzena d’ous, d’una dotzena de gallines, ben especials.
A l’escola hi tenien un corral i els nois i noies tenien cura d’aquella dotzena d’animals. Així, sabien com menjaven, com dormien, com creixien, com ponien els ous. Un dia, fins i tot, els hi van posar música –d’un tal Pla- , i les gallines els hi ho van agrair.
Aquella nit, allà al Montseny, en Joan, la Lídia, la Fina, la Marta, en Fidel, en Gerard, la Joana, la Roser, la Cristina, l’Albert, en Ramon i la Laura, van somiar. Una dotzena de somnis, dificils d'explicar.

Autor: Jaume Bech
.
Hi ha un nen que somia un somni que somiaven els seus avis, i que aquest somni també el somien els seus pares, que el somia de dia i de nit, i que l’explica als seus fills perquè el cultivin i el somïin, fins que arribi el dia en què “el somni es torna en realitat” i poguem somiar en altres coses, que no haguem de somiar més com trepitgen la nostra llengua, com insulten la nostra cultura, com manipulen la nostra política, com menyspreen els nostres sentiments i, com molt bé diu en Mohamed Jordi: “que no se’ns pixin a la cara i ens diguin que plou”.
Autor: Roger Vives

.
Vaig baixar les escales de casa, i a poc a poc, vaig anar caminant per la vorera, amb aquella sensació estranya d’un matí suau de tardor, mentre les fulles dels plataners anaven deixant-se portar per l’oreig de la brisa que arribava de llevant. La sensació de frescor que em feia envoltar amb una bufanda de llana que potser feia una vintena d’anys que vaig comprar en una sortida de cap de setmana amb els amics de la infància es va anar fent gran, i va arribar a les profunditats del meu cor. Aquella sensació estranya em va fer adonar que potser feia una vintena d’anys d’aquells dies de joventut. Poc a poc, vaig anar caminant, i a mesura que m’anava adreçant a la feina i m’allunyava de la meva barriada, l’aire incrementava l’embat sobre els meus cabells. I jo m’abraçava a la jaqueta, tot intentant que la fredor no s’arraconés dins del meu cor. Feia temps que no pensava en el temps, en els anys, en el pas del temps. En aquell moment, vaig ser conscient que els dies de somiatruites eren molt lluny, i vaig entendre, per fi, que m’havia fet gran.
Autora: Rosa Mas
.
Big bang…He d'abstreure'm d'aquesta xerrameca avorrida…4000 milions d'anys… cucs, organismes unicel·lulars…. He d'abstreure'm ara mateix. Ja! Surto per la finestra. Volo. Passo per damunt dels arbres, acompanyo estols d'ocells…. trilobits, amfibis…Ep, compte, que gairebé topo amb una torre elèctrica! Ara veig la piscina municipal des de 100 metres d'alçada. Que petita! I amb el que cansa nedar de banda a banda!... dinosaures… simis…. Enfilaré cap al camí de la Casota. És ple de fang de tant com va ploure ahir… Homo sapiens…. mètodes de datació… Doncs saps què? Ara em llenço al toll més gran. Vull esquitxar tot el voltant. Que quedi tacat de gotes de fang. Com si hi hagués hagut un crim de Jack l'esbudellador… carboni 14… Ooooh! Quin goig que fa! Que bé!…. ep, ha dit alguna cosa d'examen? Potser que torni ja. Perquè no m'interessa res del que explica aquesta bruixa?
Autora: Núria González
.
I aquest cop compto amb la participació especial d'alumnes de l'Escola Rocabruna: Luz Maria, Iris, Natàlia, Marina,
.
Havia una vegada una escola que es deia l’escola dels somiatruites, on hi anaven els xiquets i xiquetes somiatruites, perquè resulta que als nens ens agraden els jocs, la prehistòria i l’art, però l’escola no tenia diners suficients per poder somiar prou, però gràcies a l’Albert Pla i la seva bonica canço que els seus somnis es van fer realitat. Hi havia una cosa que no es podia fer realitat. Poder tindre molts diners per continuar somiant i poder divertirnos, per això cal que somien tots junts un món més amable, que totes les persones siguin resposables i més treballadores i amb més diversió.
Autor: Kenneth
.
Hi havia una vegada una escola perduda que era pels nens i nenes somiatruites, una escola que estava perduda a on no només estudien els nens i nenes somiatruites.
L’escola era molt i molt gran i molt alta però abans anaven molts nens
En canvi ara l’escola està perduda i no arriben ni nens ni nenes perquè no hi ha somnis i l’escola s’està quedant tota plena de pols i a més les cadires i les taules estan totes tirades pel terra. Una escola trista i freda, un món trist i fred.
I a l´ escola ningú anava perquè ningú somiava.
Autor: Òscar
.
És una escola que sols hi van els somiatruites i somien coses maravelloses i alguns nens somien moltes i moltes hores però no és dolent que es quedin adormits per que somien que es munten en un robot autobús i que se’n van volant a altre planeta de l’univers. i se’n van d´univers en univers, de galàxia en galàxia i de planeta en planeta. També somien que lluiten amb un alienígena i que el robot autobús es converteix en un robot gegant que lluita amb l’ alienígena . Però no sempre viu adormit, de vegades els agrada llegir contes amb moltes històries, o jugar al pati ple de somriures i pilotes per passar-se-la els uns als altres.
Autor: Miquel
.
Era una escola al mig de la muntanya on per la nit hi havien llops, una escola on només estudien els nens, és l’escola del somiatruites, a l’escola del somiatruites només estudien els nens que somien truites, una escola molt gran i amb molts nens,
I al jardí hi ha cadires amb taules i gronxadors i tobogans, també hi ha boscos i animals
També hi ha mar i es pot banyar i per esmorzar sempre porten entrepà de truita,
Hi ha ocells de tota mena, els llops per la nit canten sota la lluna plena
També hi ha llits per tots els nens de l’escola i també hi han llits pels professors.
També hi ha, menjador perquè es quedin a dinar truites. No és molt gran, hi ha
finestres perquè entri aire, hi ha moltes muntanyes al voltant, totes verdes amb vaques i pastors.
Autor: Ivan
.

2 comentaris:

Rafel ha dit...

Ja ho tenim. Dedicat a una mestra somiatruites valenciana.

La cerdanya des de Can Fanga

Cèlia ha dit...

Des de Rocabruna hem participat amb molt de gust!