Terres de l'Ebre, de Sebastià Juan Arbó

M’agradaria tenir la capacitat de poder-vos transmetre les emocions que desperta Terres de l’Ebre, de Sebastià Juan Arbó. Aquesta novel·la que dóna nom a tot un territori està centrada geogràficament al delta de l’Ebre, a la Ribera, i narra la història de tres generacions de pagesos, la història d’aquest paratge únic i la seva relació d’amor-odi amb els ésser humans que l’han domesticat (o a la inversa?).
Arbó ens situa amb mestria d’una epopeia senzilla, dramàtica, tensa i silent. Els silencis amaren tota l’obra, silencis entre els protagonistes que són un crit de desesperació de vegades, un signe d’exclamació callat i resignat, silencis acompanyats de mirades d’amor i de dolor, silenci trencat pels cops d’aixada tossuts i infinits.
Terres de l’Ebre és un drama, solcat per alguns episodis de violència difícils d’oblidar, violència acumulada per anys de dolor que esclata com un crit d’auxili, violència autodestructiva, violència que, d’una manera o altra, fa mal a qui la rep i a qui l’allibera. Tothom que llegeixi el llibre recordarà sempre l’episodi del maltractament d’una mula.
La soledat on cauen presoners alguns dels personatges és una cadena perpètua.
La mort també és molt present al llibre, com a part irrenunciable del cicle vital, la mort com a injustícia suprema, com a trànsit al no-res. Perquè tot el drama que representa la vida, tot el dolor i treball i desesperació, no té cap sortida, no té premi en un més enllà.
Potser caldria buscar un culpable a tot plegat, i potser l’amo de les terres, l’amo que abusa del treball dels pagesos, podria ser-ne un bon candidat. O potser també el temps, el temps traïdor que tant dóna sol i pluja com tempestes i riuades. Però és inútil buscar culpables; simplement la vida és així.
Però no tot és drama en la novel·la, també hi ha moments en què l’esperança sembla possible, descripcions bellíssimes del paisatge, evocacions de les festes i tradicions de la zona, i moments d’una tendresa aclaparadora, com l’ànsia amb què el vell Joan espera l’arribada del seu fill Joanet, la companyia silenciosa del qual és prou per a fer-lo sentir feliç enmig del drama de la vida.
Hi ha molts moments preciosos al llibre que voldria compartir, però m’estimo més que els descobriu per vosaltres mateixos, tot i que no sé si me’n podré estar de fer-ho en un altre apunt.

Per a saber més del llibre, us convido a llegir l'article d'Emili Rosales.
Em moro de ganes de comentar la novel·la al Club de Lectura de Tortosa el 27 de setembre; esteu convidats. A més, l'autor serà l'objecte de comentari del proper programa de Tens un racó dalt del món, aquest dimecres a les 21.00, a Canal 21.