28 de setembre 2010

Trepitges aparentment segur


Trepitges aparentment segur, i cada cinc rajoles t'assegures que vinc darrere. Gires el cap, somrius, i jo et segueixo.

14 comentaris:

Pakiba ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Pakiba ha dit...

Quina sensació més maca per aquet "bailet"

Rita ha dit...

Quanta tendresa desprenen aquestes paraules... :-)

Anònim ha dit...

Molt bonic Jesus.

novesflors ha dit...

Quin gaudi, aquestes edats on tot són noves descobertes i nous reptes superats.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Aquesta fotografia és correspon a una que tinc de la meva filla petita (ara té 30 anys!) fent les primeres passes al passadís de casa.
És un moment d'emoció indescriptible.

Galionar ha dit...

D'aquí a pocs mesos reviuré un moment com el que tan bé ens dibuixes, i des del nou estadi recent estrenat de iaia ja me'n moro de ganes.

Vida ha dit...

Ostres, això també ens passa a alguns adults. Potser només als que tenim l'ànima encara en bolquers...

Rafel ha dit...

Ai, que et porta per on ell vol...

Joan Guasch ha dit...

Els que ja hem passat aquesta etapa revivim, amb les teves paraules, aquelles emocions tan arrecerades. Després en vénen més, d'emocions perquè hi ha un dia que comences a ser pare i ja no ho pots deixar de ser mai.

Cèlia ha dit...

Saps què? I quan acaben de fer 21, d'alguna manera també ho fan... i sempre som, invariablement, al darrere.

Missis ha dit...

Preciós!

Eutrapèlia ha dit...

M'ha agradat molt les sensacions que hi descrius.

Eutrapèlia ha dit...

Jo me l'imagino gran, quan ja pugui llegir tot el que li va dedicar son pare i passi com a la cançó que Gavaldà va dedicar a son fill al penúltim CD, que una mica vergonyós ensenyi a la xicota les paraules tendres que el pare li va dedicar.