17 de setembre 2010

Desolació

Quan la llum no és prou per fer viva una cambra,
quan assegut a la cadira només resta
l'implacable oblit.
.Text inspirat en una foto de Tere Balañà.

13 comentaris:

Pere ha dit...

Em fas pensar en la terrible solitud de la vellesa ...

Bon dia Jesús M.

sànset i utnoa ha dit...

sempre podem fer un bon forat a la paret!

*Sànset*

Anònim ha dit...

Potser menyspreem l'oblit. A qui no li agradaria llevar-se de tant en tant determinats pensaments del seu cap? Poder començar de nou, certament.

Perquè potser és el NO oblit el que ens fa veure la cambra tan fosca.


Salut,
Effy.

rosana ha dit...

Imagino a algú segut a la cadira de la foto, mirant cap al no res, és un poc trist

Deric ha dit...

veig que les fotos ens inspiren de forma similar i diferent a l'hora

novesflors ha dit...

Quina foto tan impactant.

Ada ha dit...

... aleshores allò que falta és una persona que òmpliga aquesta cambra de llum i energia.

Pakiba ha dit...

Me imspira solitud i silenci.
Es aixo el que ens fa veure la cambra fosca?

Pilar ha dit...

Em fa pensar en tantes persones...Massa pel meu gust.

Magda ha dit...

Magnífiques aquestes fotos de la Tere que evoquen tantes coses i obren portes a moltes imaginacions.

Rafel ha dit...

D'acord amb l'Ada. Calen persones que omplin de vida el rebost.

Anònim ha dit...

Quan això succeeix, cal sostindre alguna il·lusió, una música, una cançó... quelcom petit que ens aporti una mínima felicitat que ens permeti sobreviure.
Tot i que sovint, és difícil no llençar la tovallola.

PD: et vaig seguint, però cada dia tinc menys temps i no puc comentar tot el que voldria.

Molts petons gran Tibau!

Sandra D,Roig ha dit...

realment bell, una combinació perfecta.
Demà no puc venir, però sé que serà fantàtic.
una abraçada