el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris, nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades. Porta'm al teu comerç, entitat, associació, reunió familiar o d'amics... Parlaré de què és per mi la passió d'escriure, el joc. Us llegiré textos, en farem a mitges, xalarem si també t'agrada la literatura. Més informació a jesusmtibau@gmail.com
Més precari és l'equilibri a cada esglaó que m'atansa a un cel pintat que cau. Però no puc deixar de pujar.
7 comentaris:
Vivint com vivim en precaris equilibris,busquem una escala per ascendir.
estas mooooolt metafòric!
de totes maneres es poetic :)
salut
M'agrada. És l'abisme, que ens crida!!! :)
Com a l'anterior entrada, trobo que la unió imatge i paraules es excel.lent. Que segueixi pujant, segur que trobarà quelcom que valgui la pena haver fet l'esforç de pujar...
maUn pas darrere d'un altre, no cal mirar a baix, sempre endavant. A cada esglaó un nou repte, el cel a vegades camina, potser haurem de subjectar l'escala. Des d'allà dalt la vista és magnífica.
Molt bonic
Val la pena segui pujan, sempre amunt.
Talment com la condició humana.
Què fer davant d'una muntanya? Doncs pujar-la
Publica un comentari a l'entrada