07 de setembre 2010

Escala cap al cel

Més precari és l'equilibri a cada esglaó que m'atansa a un cel pintat que cau. Però no puc deixar de pujar.

Text inspirat en un dibuix de Jordi Solano. Al seu blog en trobareu altres versions.

7 comentaris:

montse ha dit...

Vivint com vivim en precaris equilibris,busquem una escala per ascendir.

romanidemata ha dit...

estas mooooolt metafòric!
de totes maneres es poetic :)

salut

Filadora ha dit...

M'agrada. És l'abisme, que ens crida!!! :)

Nat ha dit...

Com a l'anterior entrada, trobo que la unió imatge i paraules es excel.lent. Que segueixi pujant, segur que trobarà quelcom que valgui la pena haver fet l'esforç de pujar...

Beatriu Mar ha dit...

maUn pas darrere d'un altre, no cal mirar a baix, sempre endavant. A cada esglaó un nou repte, el cel a vegades camina, potser haurem de subjectar l'escala. Des d'allà dalt la vista és magnífica.
Molt bonic

Pakiba ha dit...

Val la pena segui pujan, sempre amunt.

Rafel ha dit...

Talment com la condició humana.
Què fer davant d'una muntanya? Doncs pujar-la