Avui fa 10 anys que es presentava el recull de contes I un cop de vent els despentina (Cossetània Edicions). El meu 6è llibre, i ara en porto 16 de publicats, i molts més d'escrits.
Podeu veure la crònica d'aquella presentació en aquest enllaç.
Passen els anys, i faria il·lusió creure que els llibres, almenys, queden.
Expulsat de la taula de negociació un intèrpret de llenguatge de signes per aixecar el dit que no tocava.
Més frases per a la secció De pel·lícula. Aquest cop de No country for old men, dels germans Coen:
.
No pots detenir el que vindrà. Les coses no esperen ningú; això és vanitat.
.
-He tingut dos somnis.
-Has somiat alguna cosa interessant?
-Sempre és interessant per a qui somia.
Lo panilló de Gandesa, de Marc Jornet Niella i
Àngels Cid Fornós
10è llibre de la col·lecció de la Cabreta. Explica
una tradició única al nostre voltant, la d'anar a buscar un berenar format per
un pa petit i rodó, castanyes, mandarines, embotit i panellets a casa els
padrins o iaios, per la festa de Tots Sants, el primer de novembre.
En aquesta ocasió, hi ha un personatge dolent que
vol impedir la celebració de la festa, un tal Coco Llarguerut. Se'n sortirà?
Perquè no vol que se celebri la festa? Una nova aventura per conèixer les
nostres tradicions i fets històrics!
Som cors amb peus al segle XX que esperàvem amb il·lusió de
canvi l'arribada del mític 2000 i del nou mil·leni. La nostra carta de desitjos
era llarga. Però els Reis d'Orient són un conte bonic, i el segle XXI ha estat
una decepció, una macabra reiteració de vicis.
Josep Igual, a l'inici del seu dietari Quaderns deltaics,
fou visionari.
Trobarem a faltar la teva lucidesa, amic.
L’Ot, el dron i el lladre de la motxilla, de M. Àngels Bogunyà i Jaume Bosch
Baula Edicions
L’inici d’una gran aventura
Es diu Ot. No ha aclucat
l’ull en tota la nit. És el seu aniversari!
Espera el regal; l’espera amb candeletes perquè l’ha demanat moltes vegades.
Sap què és, l’agafa...
La capsa és molt grossa.
—No pesa gens! —fa tot parat.
És estrany. Desfà la llaçada. En treu la tapa. Però no hi ha res a dins!
És una broma?
No, no és cap broma, aquesta capsa «buida» serà l’inici de tota una gran
aventura!
L'Ateneu Calero impulsa La ruta poètica de La Cala, que es pot seguir a diferents punts de L'Ametlla de Mar.
Tinc la satisfacció que hagin seleccionat obra meva a la ruta.
Les poesies recitades a la Ruta Poètica són d’autors de les Terres de l’Ebre com Gerard Vergés, Zoraida Burgos, Anneta Martí, Àngel Martí, Montse Pallarés, Josep Lleixà, Manel Brull, Miquel Reverté, Ramon Margalef, Conxita Jiménez, Àngels Puente, Manuel Pérez Bonfill, Tomàs Camacho, Ester Berenguer, Montse Boldú, Emigdi Subirats, Maria Brull, Isabel Labòria, Sílvia Panisello, Jesús M. Tibau, Jon Gras, Joan Callau, Mateu Alanya, Carme López, Eduardo Margaretto, Albert Guíu, Pilar Cabrera i Fe Ferrer.
La literatura catalana de dol, especialment l'ebrenca, amb la mort de Josep Igual. Enyorat amic, admirat escriptor, trobaré a faltar la teva conversa intel·ligent, lúcida, àcida, irònica, de mamífer a trapezista, com sempre ens dèiem entre nosaltres.
Ens feia gràcia que sovint ens confonguessin. Ens estimàvem la literatura breu. la brevetat, de vegades, té una crueltat infinita.
A canal 21 Ebre em donen l'oportunitat de dir unes paraules prèvies a la reemissió dels programes on el vam tindre de convidat.
Foto de Coia Valls
La setmana passada accepto la invitació del CPNL-CNL Terres de l'Ebre, de recitar un poema que hagi estat musicat, en motiu del Dia mundial de la poesia. Escullo Maig d'amor, de Gerard Vergés, musicat per Jesús Fusté i per Riu en so.
Aquest dijous, en directe a instagram, conversa amb Fàtica Beltran Curto sobre el seu llibre Canción bajo el agau, i el que surti.
Dos homes aturats a la via verda. Sento que un comenta: "Als àtics, sempre hi ha històries".
Però no parlen d'històries apassionades, dramàtiques o vitals; simplement, problemes de gotelleres.
En Bernabé viatja a la fi del món, de Gilles Bizouerne i Béatrice Rodríguez
Baula Edicions
Tingues cura del planeta amb en Bernabé
En Bernabé és un teixó
aventurer i conscienciat amb la cura del planeta. Les seves grans amigues, la
tortuga Constança i la talp Clara, sempre són amb ell per acompanyar-lo i
donar-li suport.
En Bernabé ha decidit sortir del seu cau i viatjar fins a la fi del món. Pel
camí coneixerà la tortuga Constança i la talp Clara, dues amigues valentes amb
qui compartirà aquesta aventura.
Com l'hora blava, de Joan Callau
Pagès Editors, 2021
Al llarg dels 49 poemes que componen el llibre, es va
teixint un discurs introspectiu i intens, tant a la cerca de la pròpia essència
salvada de les trencadisses, com de tornada d'aquest interior de si mateix a
través d'una percepció de l'altre, encara inexistent i alhora gairebé palpable,
a través de la màgia de ressorgir i de reconstruir-se.
Com l'hora blava tanca el corpus poètic format juntament amb L'avís
de l'àngel (Pagès Editors, 2014), en què hi ha un despertar del
que és tan sols sobreviure, i L'arbre que som (Pagès Editors, 2018), en què agafa força i s'arrela
aquesta vida que vol ser i emprèn el camí cap a una altra primavera.
Quan pot esperar la batalla,
quan rellisquen el segons del joc.
Inspirat per una pintura de Matisse, extreta d'un compte de twitter dedicar a aquest pintor
Si voleu llegir carícies literàries cada dia, us podeu fer mecenes a la meva pàgina de L'Aixeta, per dos euros mensuals.
Si voleu llegir carícies literàries cada dia, us podeu fer mecenes a la meva pàgina de L'Aixeta, per dos euros mensuals.
La Hora Negra - Hores En Blanc
Xavi Ristol - Sebastià Juan Arbó /
Club Editor, 2021
Hi ha obres que fan embogir el seu autor. L'atrapen i no en
surt mai més. A Sebastià Juan Arbó li va passar. Set vegades va reescriure el
mateix llibre i s'hi va perdre en dues llengües. Xavi Ristol ha anat a
buscar-lo.
Amb textos d'autoria diversa, escrits en català i en
castellà, ofereix als lectors les dues versions últimes d'una novel·la que no
va parar de canviar de títol i de llengua: 'Notes d'un estudiant que va morir
boig', 'Hores en blanc', 'La hora negra'. Un homenatge al "work in
progress" o al "nunca acabar" com a mètode i condició de
l'artista sota censura.
Amb el suport de Lo Pati.
Les closques, de Laia Viñas
Premi Documenta 2020
L’Altra Editorial, 2021
Sinopsi
«Al pare li faltava mig pulmó. L’hi havien tret en un hospital enmig de
les muntanyes, perquè li creixien arbrets a dins que arrelaven i no el deixaven
respirar. Llavors l’Arnau tenia vuit anys i una bicicleta acabada d’estrenar, i
les cames tan curtes que no li arribaven als pedals. I un vespre el sol que es
ponia li va cegar els ulls grisos i el manillar li va fer el boig, i era culpa
de les pedretes del camí que s’encastaven a les rodes i les feien ballar i
l’Arnau va acabar aterrant sobre la grava.»
L’Arnau es retroba amb la seva filla després d’anys sense tenir-hi
contacte. Se l’emporta al seu pis del barri de Gràcia i allà hi comencen una
vida junts, que al principi és estranya i nova. Mentre espiem com s’acostumen
l’un a l’altre, resseguim la infantesa d’aquest pare recent estrenat, que no es
desplega a Barcelona sinó al Delta de l’Ebre, un indret on el món gira a una
velocitat diferent. Entre marees tranquil·les i cases blanques com ampolles de
llet, l’Arnau s’anirà fent gran i descobrirem per què fuig, i de qui.
De la novel·la Les closques de Laia Viñas, el jurat vol
destacar-ne la maduresa literària i la complexitat narrativa, sorprenents en
una escriptora tan jove, l’elaboració estilística i la boníssima construcció
dels personatges, així com l’ambició i la qualitat de la llengua.
Estella, la fada del delta, de Carme Franc Rius
Il·lustracions de Júlio Aliau
La història d'Estella, la fada del Delta, l'encarregada
de guiar als reis mags cap al Delta de l'Ebre des d'una estella de fusta.
El jardí d'en Julivert.
Els arbres s'enamoren, i Els arbres també fan caca, de Sébastien Pérez i Annelore Parot
Si voleu llegir carícies literàries cada dia, us podeu fer mecenes a la meva pàgina de L'Aixeta, per dos euros mensuals.
Moltes gràcies a Ana Rivera Magaña pel seu article d'ahir al Diari de Tarragona sobre A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions), el meu recull de contes que va sortir fa un any i que tot just vaig poder arribar a presentar un cop.
Gràcies per mantenir-lo viu.
Es pot llegir en aquest enllaç.
Pocs autors m'han influït tant com Josep Maria Espinàs, sobretot els seus viatges a peu, que he rellegit quasi tots. La seva mirada atenta a les petites coses, als gestos, assaborir agraït tot allò que el camí li posa al davant, la badoqueria activa de la que sempre en treu fruit.
Avui, a La Marfanta, UNA DE COPES, un article d'opinió al voltant de la Copa de la Reina
Estrella de mar, de Vicent Sanz
Onada Edicions, 2021
Sinopsi
S'ha acabat el darrer curs d'ESO i l'Arnau està
disposat a viure totes les possibilitats de l'estiu encara que a casa les coses
s'estiguin complicant. Ell i els seus amics ho tenen tot organitzat per
passar-s'ho de meravella just quan arriben les festes. L'Arnau està fent molts
descobriments, també l'amor, però hi ha forces que arrosseguen tant o més,
perquè són molt difícils de controlar. La vida el portarà a lluitar contra les
circumstàncies per un tresor en forma d'estrella de mar i a descobrir que només
la voluntat de sortir endavant i la sort et valen per a viure.
Canción bajo el agua, de Fàtima Beltran
Un amor mágico, un sueño sin espejos y dos amigos separados por una
desafortunada bala.
Una
saga familiar repleta de seres de buen corazón en busca de un mundo que se les
escapa.
En
mayo de 1939 el oficial Eladio Ferlosio regresa a su pequeño pueblo perdido en
las montañas mineras con la vana ilusión de que la guerra recién terminada haya
respetado a su familia, a sus paisanos y a Eleonora Cardenal, la hija de un
médico que llegó al pueblo huyendo de la gripe española, y a la que ama desde
que era poco más que un niño. El reclutamiento obligatorio lo había sacado a la
fuerza de su tierra cuando entre sus planes lo último que cabía era ser
soldado.
En
febrero de 1935 Teodoro Sacristán también vuelve a su pueblo tras haber
abandonado el seminario. No quiere ser cura, sino pintor, para poder reflejar
los colores intensos de la vida. Pero, como Eladio, acabará siendo soldado,
como tantos otros que nunca quisieron ser tales.
Las
vidas vividas –y no vividas– de Eladio y Teodoro se entrecruzan con maestría en
esta novela llena de ese realismo mágico que construye personajes inolvidables,
como un pastor de una sola oveja, un fantasma insidioso, un ingeniero cobarde,
una amada impedida, una beata y sus treinta y siete santos o un agapornis
lujurioso; que se detiene en el color y la alegría con la misma maestría que en
el dolor y la muerte para señalar, una vez más, la insensatez de la guerra.
Dietari ebrenc d’un bipolar, d’Albert Fabà
A «Dietari ebrenc d’un bipolar», l’autor detalla amb precisió
l’evolució dels cicles emotius associats a la malaltia bipolar que pateix,
entre el maig del 2018 i el juliol del 2020. Cicles d’eufòria, però també de
tristor, són els propis d’aquesta síndrome que, des del punt de vista tècnic,
s’anomena «maniacodepressiva».
Però el dietari és, sobretot, un llibre ebrenc.
L’autor, nascut a Tortosa, encara que ara viu a Barcelona, fa un repàs
exhaustiu dels paisatges ebrencs. Les planes inacabables, els horitzons
llunyans, els pobles allargassats, els paisatges deltaics. Els tarongerars i
les hortes que voregen el riu. Les barrancades pregones de les aspres contrades
del Port. L’estesa d’oliveres a les planes situades entre la vall de l’Ebre i
els primers contraforts calcaris. O la serenor paisatgística de les terres
altes.
Hi trobareu, a més, alguns dels seus records
infantils i juvenils, i també els de la guerra civil del seu pare. Així mateix,
es fa un recorregut literari per clàssics universals com «Guerra i pau»,
Shakespeare, «Camí de sirga», «El Decameró» o «El quadern gris», que són
lectures que s’esdevenen en ple confinament. I és que el dietari es pot
interpretar també com un recull dels sentiments que es produeixen en plena
reclusió, ja que acaba, precisament, en el moment que l’autor torna cap a
Tortosa per cuidar la seva mare, després de quatre mesos sense poder-ho fer.
Camí de la Mussara, de Glòria Llobet
Aquesta novel·la ens endinsa en una galeria de personatges diversos, les vides dels quals s'entrellacen dia a dia. Cada una de les cases ens mostra, nu, el seu interior i la intimitat de les persones que l'habiten. Com pensen, què fan, què diuen, com es relacionen, quins són els seus somnis, on han anat a parar les seves il·lusions... Es desplega als nostres ulls un ventall ampli d'individualitats que fan bategar a diferents ritmes la vida del carrer de la Mussara.
Glòria Llobet, amb la seva narrativa sempre àgil i directa, ens ofereix una visió polièdrica i realista de la societat. Endinsar-nos en les emocions que viuen els seus personatges ens aporta un xic més de coneixement dels éssers humans que ens envolten.
És una escriptora versàtil que ha escrit tant novel·la infantil i juvenil com per a adults. Entre d'altres, ha obtingut el Premi Enric Valor de novel·la juvenil, El Joanot Martorell de narrativa, el Premi Pere Calders de Literatura Catalana, el Premi Ciutat de Mollerussa de novel·la breu i el Premi Pollença de Narrativa.
Cicle novel·lístic de Sebastià Juan Arbó, de Pep Carcellé
Onada Edicions, 2021
L'anàlisi de les tres novel les de Sebastià Juan Arbó (Entre la tierra y el mar, La tempestad i La masia) no és sinó un estudi de relació que presenta mostres de gradació, tant en fets com en personatges; estructura, d'altra banda, que permet observar connexió, continuïtat, evolució, progressió i regressió en tot aquest segon cicle de novel les de l'Ebre.
A l'ombra de les raons, de Raimond Aguiló
XXVI Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell
Quan un amic poeta et dedica una poesia, juntament a l'amic Ricardo Gascón, i a Numen, potser.
L’Ajuntament aviat iniciarà les obres de renovació de l’àrea de jocs infantils del parc municipal Teodor Gonzàlez. Substituirà els vells, malmesos i amortitzats, per altres de nous, i afegirà una nova àrea.
S’emportaran aquests gronxadors i tobogans que tant estimo.
Ja fa uns pocs anys que no els usem diàriament. Els tinc fotografiats des de tots els angles, amb el nostre fill pujant, el nostre fill baixant, el nostre fill rient...
Prenc nota mental de vindre una d’aquestes tardes amb ell i fer-nos un selfie de comiat.
Alguns han perdut color, d’altres, alguna de les barres. En un s’hi deixà un tros de dent de llet una tarda. No va plorar aquell dia.
Vells i estimats jocs de colors vius.
L'amic Rafael Ricote ha penjat aquesta fotografia a facebook, on es veu un cor pintat a les escales del pont, davant l'església del Roser, a Tortosa.
L'amic Ricardo Gascón, provocador de mena, suggereix que la foto mereix un conte.
Ricote recull la idea i escriu un relat al seu blog.
I jo no em puc mantenir impertèrrit davant d'un repte així.
Era un cor a la gallega; mai sabies si pujava o baixava. Que s'acabés trencant era qüestió de temps. Tenia un to de roig als llavis que sempre enyoraré.
Lluny dequalsevol altre lloc, de Fèlix Edo
Onada edicions, 2021
Sinopsi
Castelló de la Plana, dècada del 2010. Joan ha
deixat la seua vida de professor, ha tallat amb els orígens familiars i s’ha
convertit en un vagabund desencantat que sobreviu amb treballs ocasionals, fent
de pescador o de temporer. D’aquesta manera, uneix el seu destí al dels
marginats de la societat, mentre que viu la vida com un solitari, víctima d’un
aïllament que no s’acaba d’entendre. El seu contrapés és Mamadou, un immigrant
de Gàmbia que ha travessat deserts i oceans fugint de la misèria i que està decidit
a millorar el seu futur. Tots dos, malgrat tindre posicions vitals molt
diferents, estableixen una forta amistat.
Amb
una estructura molt simple construïda a partir de seqüències curtes, Lluny
de qualsevol altre lloc es presenta com un croquis desordenat del que
és una ciutat en els temps postindustrials i líquids de la globalització, en
els quals, però, els vells fantasmes de l’autoritarisme i de la repressió
continuen molt presents. Alhora, en l’exploració de l’existència en les seues
formes més rudes hi ha una clara voluntat de destil·lar cert lirisme, algun
valor que compense la innegable futilitat que tot ho envolta. Aquest ideal pren
cos de manera deliberada en l’intent del protagonista de reviure l’extingida
vida rural dels seus avantpassats, cosa que suposa una pensada extravagant però
vàlida com qualsevol altra.
Rampa de pujada al Pont Roig, sovint transitada per gent que passeja o fa esport. Quan començo la baixada, em creuo amb un pare i el seu fill d’uns vuit anys, tots dos en bicicleta. El xiquet, al límit de l’esforç, intenta finalitzar amb èxit una pedalada més. Son pare l’anima al darrere, sense oferir-li cap mena d’impuls que no sigui emocional. A manca d’un parell de metres per a arribar dalt de la rampa, el xiquet posa un peu al terra, i la bicicleta cau cap a un costat. Son pare l’aplaudeix sense deixar d’animar-lo, li diu que quasi ho aconsegueix.
Segur que ho aconsegueixen aviat; només depèn d’ells i, en certa manera, ja ho han aconseguit.
