06 d’abril 2020

diLLUMs de confinament



Aquest dilluns és primer dilluns de mes. Ens tocaria la trobada dels diLLUMs d’arts al forn que ha tingut lloc ininterrompudament des de fa quatre anys i mig.
Potser, tot i no poder-nos trobar físicament, ens sentirem més units que mai, per l’afecte, per l’obligada distància, i pel dol de la nostra estimada amiga, Montserrat Esteve.
Aquest diLLUMs potser estarem amb la llum a mitges, i la recordarem un cop més, els qui la coneixien de fa molts anys, els qui la van descobrir a les nostres trobades, la seva humanitat, el seu tarannà ple d’afecte, de tolerància, de solidaritat, el seu somriure amable.
L’anterior trobada, fa tot just un mes, ens explicava els actes en motiu del 75è aniversari de la UNESCO, amb la presència del seu estimat i admirat Federico Mayor Zaragoza, i on havíem de col·laborar des dels diLLUMs.
Tinc gravada la nostra última conversa per whatsapp del 10 de març, en què em deia que caldria ajornar els actes. L’últim que em va escriure fou “parlar amb Federico”, i jo, “seguim en contacte”. En llegir això, no em vaig poder estar d’escriure-li un últim missatge dient-li el molt que la trobarem a faltar i agraint-li el seu exemple. Potser és un missatge absurd que ningú no llegirà, però les emocions no entenen de lògica, i no s’ha de menysprear el poder curatiu de la paraula escrita.
Fa mesos que li donàvem voltes a una recital poètic en to humorístic, crec que original i que potser farà parlar. Davant l’estat de confinament en què ens trobem immersos, vam decidir fer-lo virtual, i ja el teníem punt de fer públic. No ens veiem en cor ara mateix, però amb el to lúdic del nostre col·lectiu, i la necessitat de posar una mica de mel a aquests dies amargs, crec que no hauríem de tardar gaire.
Aquest dilluns no hi ha sopar dels diLLUMs, però trobarem la manera d’estar junts, sense la gent del Forn de la Canonja movent taules, cadires i plats fins a l’últim moment, sense els poemes que recitarem, ni la música, potser de Pedrell que ens preparia Sisco, ni les fotos que triaria Rafael, sense Ricardo estant a tot arreu, sense l’escalfor del cremat d’Agustí, sense els regals que sortegem, ni els somriures i abraçades que regalem a mans plenes de LLUM.