16 de febrer 2020

Els dies del Rainbow, d'Àngel Burgas


Els dies del Rainbow, d'Àngel Burgas
Brau Edicions
Sinopsi
Un assassinat de fa temps, uns personatges molt diferents entre ells i un bar, el Rainbow, són els nuclis d'interès d'aquesta novel·la que ens explica, des del present i des del passat, que tot no és sempre allò que sembla.
Comentari
Desrpés de dècades amarades de gris, de prohibicions, d’inhibicions, de moralitat castradora, arriben un anys on tot sembla possible, amb ànsies de llibertat aparent i de llibertinatge, d’obertura al món i a tota classe d’idees i d’excessos. Aquesta època que ara es veu amb certa nostàlgia, no fou tan alliberadora com llavors semblava i ara comprovem, amb certa frustració, que el món no ha canviat tant, i que Peter Pan ha contractat una hipoteca. Aquell passat, per a la nostra generació, no és altra cosa que el país de la joventut.
Aquesta eclosió de llibertat i d’una nova manera de veure el món, més oberta, es va materialitzar en una fauna i uns ambients bàsicament urbans. Voler traslladar aquesta “moguda” a un poble petit, era una tasca reservada a ments agosadares o, per què no dir-ho, potser inconscients. Va durar el que va durar, com el Rainbow (“una acadèmia de vida sentimental”, com diu el llibre, o aquell parèntesi que tots necessitem per a creure’ns vius), o com sigui que es digui el local que va brotar al vostre poble, fins que va tancar les portes, però no les finestres, que romanen obertes al nostre record i a la nostra manera d’entendre la vida, almenys quan ens deixem arrossegar pel jove que vam ser, i que volem creure que encara viu dins nostre.
Però el llibre, perfectament traçat per l’Àngel Burgas, parla d’un crim que es va cometre, que sempre és un bon condiment per a una novel·la, però sobretot, sobretot, de moltes més coses: d’aquesta gent que viu contra corrent per la vida, dels perdedors que noten, cadascun dels seus dies, com la societat els colpeja amb crueltat sovint, i amb magninimitat altres vegades. I parla de la por als hòmens del sac i a tot allò de desconegut que, sospitem, amaguen els altres, i dels prejudicis, i també, de l’amor.
En alguns moments em recorda dos obres mestres, Lolita, de Nabokov, i Frankenstein, de Mary Shelley, no em pregunteu per què.       

Cap comentari: