15 d’agost 2009

Participacions al 121è joc literari

El dia 12 d'agost us vaig proposar el 121è joc literari, en què héu d'escriure un text basat en una imatge. En aquest post recolliré totes les participacions:
Tomàs Camacho, El bosc dels somnis, CD poesia/versus, Friccions, Gel de ducha II, Antaviana, Sempre en surada, Daniel Turon, La Cerdanya des de can Fanga, Un que passava, Compartirem misteris i desigs, De res, massa, The daily avalanche, Antoni Fortuño, Vui8ena, El racó de l'skorbuto, Si dubto és que sóc, Mots emblocats, Passeig de sant Joan, Marta Pérez Sierra, Col·lecció de moments, Ara mateix, Llum de dona, Cròniques de sota el mugró, Mortadel·la casolana, Ricderiure, Xarel_10, Khalina, La mirandolina,


L’animaló, etern enemic del ca, ha trobat la jeia, cosa ben difícil, en una mena de replà, lluny de tot gos, que forma part d’una construcció enderrocada. En la imatge es complementa la natura amb la cultura. L’animaló ressuscita una construcció morta, podria simbolitzar el retorn del passat, que permet de reviure en el fet que fa servir un antic esglaó. Segurament es tracta d’una migdiada. Entre el descans de l’animal i la paret que descansa, és una imatge molt estiuenca.
Autora: Helena Bonals
.
UN ANIMAL LLIURE
Dormia sobre una biga travessera del tronat de casa. Un lloc inaccessible per qualsevol que no tingués l’agilitat d’ell. Teníem, també, un gos a qui jo preferia perquè era dòcil i em demostrava afecte movent la cua i rentant-me mitja cara amb un cop de llengua. Ell no. D’afecte no en donava, més aviat, quan en volia, se l’agafava, gairebé, sense demanar-lo. S’arrimava i refregava el seu cos per les cames fins que li posaves la mà al llom. Llavors aixecava la cua per tal de prolongar la carícia fins al final de l’extremitat. Tot i no ser l’afectuós que jo hagués desitjat, l’admirava. Era net i polit. Mai no va deixar rastre de les seues necessitats fisiològiques i sobretot: era lliure. No es venia, com el gos, per un bol de pinso. Si no li deixaves menjar se’l buscava. Ni tan sols el demanava. Com tot gran caçador era silenciós i tenia la virtut de la paciència. Era capaç d’esperar-se dies sencers al costat d’un forat on s’havia amagat un ratolí fins que sortia i l’empaitava. Resumin: era l’animal que més estimava malgrat no haver-ho reconegut mai. Potser perquè mai no va ser meu.
Autor: Josep Cid
.
En indrets impensables
ni en els teus somnis
i cerques la bonança
tot seduint silencis
girant l'esquena al món.
Autora: Paqui Franco
.
Era dòcil però juganer i entemaliat, com un gos...però no era un gos. Ronronejava quan li feies pessigolles i es passava hores i hores a la seva falda.Era el millor amic d´aquell home, com si hagués estat un gos...però no era un gos.Quan aquell home va morir, ell va deixar de jugar, de ronronejar, de fer entremalia-dures. Senzillament jeia deixat anar en aquells bocins d´escales, vora la vella paret, cansat d´estar sol, cansat de viure, talment com hagués fet un gos... però no era un gos.
Autora: Carme Macià
.
Les migdiades de l’estiu
La iaia Amparin ja ha recollit la taula, ha posat la vaixella a assecar i ha fet fosc el menjador, són d’aquelles rutines que encara es fan als pobles i com no als de pescadors.
Quan sento per fi el dringar de les cortines de casa seva sé que ja ve a portar-me les espinetes de cada dia, em guarda totes les raspes, budellets i escates del “ranxet” que li ha tocat avui a l’oncle Quimo.
Com sempre baixo del meu amagatall, pentino els meus bigotis i em llepo el musell, però no m’oblido mai de fer-li una passadeta entremig de les cames a la iaia Amparin, sé que li agrada molt, troba en el meu pel les carícies que fa anys que no li regala ningú....però no puc resistir, cada dia em llenço com una bèstia famolenca a trobar la meva recompensa a la fidelitat i comprensió.
Després entre miols i estirades de potes torno al meu racó de les escales a trobar el son de la dolça migdiada.

Autora: Alba Panisello
.
Mentre dormito aquí, ajagut damunt d'aquesta roca, enyoro altres temps. Enyoro quan, de petit, la mestressa de la casa sortia amb l'olla plena i ens reuníem tots els que rondàvem pel poble per aconseguir-ne un mos. Hauríeu d'haver vist la meva mare, ensenyant les dents i bufant als mascles, nomès perquè jo, mentrestant, poguès alimentar-me. Aleshores aquesta roca eren les escales d'entrada a la casa. Aquí al poble, la gent passejava tranquila pels carrerons, i tothom acostumava a perdre una mica del seu temps acaronant-me el llom, fent-me saber que bonic que era, tot i portar el pèl brut i greixòs de les hores passades sota els tractors. Els nens jugàven al "palomato" a la plaça del poble, amb els pantalons curts i els genolls pelats, com diu una bonica cançó. Sovint es trobaven al replà de l'esglèsia, on berenaven plegats, i desprès jugàven a agafar-nos la cua. Encara avui penso en el nen que cada dia em deixava entrar a casa seva per aquesta mateixa escala, d'amagat, ja entrada la foscor, sense que la mare ho veiès. Jo m'adormia als peus del llit, fet una pilota, ronronejant. Ara dormo aquí, enyorant aquells temps, somiant amb el passat, imaginant que el nen baixarà les escales en qualsevol moment.
122è joc literari: (Imatge adjunta).
Autor: Adam Hospital

4 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Tots estan molt rebé.

Puc dir els meus preferits, suposo.
Ferran, jmsansalvador i Josep Cid!

Parlar del cabdell de llana per fer esment a un gat, és ben trobat.

Espero poder repetir.

Arlequí ha dit...

Moltes gràcies per donar-nos motius per escriure i participar en jocs literaris creatius!

Una abraçada.

Elvira FR ha dit...

Jesús t'he enviat l'enllaç amb la meva participació per si de cas te'l poso aquí també: http://sidubtosoc.blogspot.com/2009/08/participacio-en-el-121e-joc-literari.html

mas de mi que de... lirio ha dit...

Inspiración mediante...
¿se puede participar en lengua castellana?
Es que soy argentina ¿vio?

Besos desde mi alma.