El pintor d'ombres, d'Esteban Martín

En aquesta novel·la, El pintor d'ombres, Esteban Martín ha tingut la valentia de posar dins del mateix sac (la Barcelona de finals del s. XIX) a tres personatges que possiblement han estat els millors del món en el seu àmbit d'actuació: Picasso, Sherlock Holmes i Jack l'Esbudellador (intueixo que l'Esteban és admirador dels dos primers; ja li preguntaré si també del tercer). Aquest repte o gosadia podria haver sortit malament, podria haver resultat un collage de difícil digestió, però l'Esteban se n'ha sortit amb molt bona nota, i les traduccions a diversos idiomes en són la prova. El pintor d'ombres se'ns presenta com una novel·la amena, amb un ritme a la justa mesura, que provoca al lector/a les ànsies de seguir, una novel·la amb crims que cal resoldre, amb amor, passió i ideals.

L'obra consta de dues parts. En la primera, un jove Picasso, que ja destaca com el gran pintor del futur, cerca el seu camí, el destí que el lliga als més necessitats i oprimits, i es veu immers en uns abominables crims que el presenten com a màxim sospitós.

A la segona part, el narrador és, ni més ni menys, que el Doctor Watson (o més ben dit, la persona que va inspirar a Doyle per a crear el personatge), ja que les autoritats de Barcelona han contractat a Holmes per a resoldre el misteri dels terribles assassinats de prostitutes.

Prefereixo no comentar més l'argument, i us passo a descriure altres detalls que ens mostra el llibre, com la necessitat d'alçar-se en veu dels oprimits, com l'obsessió de cercar un llenguatge nou per a pintar el món que arriba, com l'esperança trencada que el futur sigui més esperançador, com la intuïció de l'arribada, un segle després, de l'arribada de la teleescombraria, com la terrible realitat que la injustícia i la justícia no són iguals per a tothom.

Si a La clau Gaudí, escrita juntament amb Andreu Carranza, l'obra arquitectònica de Gaudí era la font d'innspiració de la trama, en aquest cas ja no mirarem amb els mateixos ulls un quadre tan decisiu per a la història de l'art com Les senyoretes d'Avinyó.

Us deixo amb algunes frases del llibre:

"Jo no penso, pinto"

"-És mort?

- Molt pitjor que això, ha deixat de pintar."

.

"-T'estimo.

- Però, què dius? Com Ho saps? Has estimat algú alguna vegada?

- No, per això ho sé."