Festins d'amor i altres àpats

L'escriptor prioratí Agustí Masip m'ha ofert la possibilitat d'escriure el pròleg del seu nou llibre de poemes Festins d'amor i altres àpats, del qual us en faré uns tastet properament. Ara conformeu-vos amb el senzill pròleg.

.

Passat el brogit de la joventut, la rauxa sorollosa i tempestuosa de la passió, resta l’amor pausat per la soledat, el silenci amb qui s’aprèn a conviure amb calma sàvia de cor madur. El camí no s’atura, tot i el pas feixuc del caminant, i les paraules es tornen fidels companyes, amigues íntimes del jo profund, confidents i conselleres, refugi i mirall.
El poeta apedaça els plecs freds del llit amb paraules, i potser naufraga en l’intent d’inventar el mot escaient, que trenqui la fragilitat d’uns polsosos dits.
Però l’amor no en sap de fronteres del temps i, quan torna, impetuós, s’escampa pels paisatges que habitem, s’esmuny entre cossos molls, sorolla boscos i baranes, i el poeta no es resisteix al convit del seu festí.
Possiblement, la poesia és la forma més difícil de literatura, on costa més arribar a un grau d’excel·lència que sigui acceptat de forma unànime; però, malgrat tot, és gairebé sempre la forma més directa, ràpida i necessària interiorment en què la majoria de les persones ens endinsem en la literatura per primer cop. El poeta creix amb la paraula, però no cal traçar mots per ser poeta. Poeta és una manera d’entendre la vida, d’escoltar-la, de mirar-la, d’assaborir-la, de buscar per damunt de tot dos ingredients bàsics que ens fan humans: la bellesa i l’emoció. Dos ingredients que es troben als àpats d’aquest festí de l’amor.