Primer pas, tot i que tendre, cap a la independència. El nostre xiquet que aviat farà dos anys, mentre pujava les escales del tobogan, ens ha fet gestos inequívocs que ens allunyessim, que ho volia fer tot sol. Se'ns fa gran la criatura. Que n'aprengui el país.
Doncs potser sí que el planter és el futur!
ResponEliminaGestos inequívocs!
ResponEliminaAquesta és la clau. El teu xiquet ho sap millor que nosaltres. Nosaltres com a país, si fem algun gest de tant ne tant acostuma a ser equívoc i confós i sovint contradictori.
Vindrem a prendre apunts.
L'independència és el natural en la vida física i en la vida mental, la dependència no... el vostre xiquet va bé i a bona hora!
ResponEliminaCaram, què valent!! :-))
ResponEliminaA veure si n'aprenem ;-)
I les coses no faran més que empitjorar a partir d'ara! La independència és bonica, però els pares patim...
ResponEliminaEl vostre xiquet for president !!!
ResponEliminaCom s'ha de fer! La independència es pren, no es demana!
ResponEliminaSort que el jovent ho veu clar! ;-)
No pot ser que sempre m'ho miri pel costat polític. Les paraules no haurien de tenir amo. Felicitats pel xic.
ResponEliminaEl vostre xiquet arribará llum, ja sap el que vol !!!!
ResponEliminaEse niño tiene todo lo que necesia para batir sus alas: mucho amor,protección y los mejores principios.
ResponEliminaNunca será un depredador social,ni intelectual.
Será LIBRE!
Haurem de dir que també ho volem fer tot sols... ja comencem a fer-nos grans!
ResponEliminaBona metàfora.
ResponEliminaD'això.... on és el tobogan?
Fa anys que pugem els graons, però quan menys ens ho esperem... LA BAIXADA!
ResponEliminaSalut i tobogan!
Jaume