Retrobar l'ànima, d'Esteve Miralles

Retrobar l'ànima, d'Esteve Miralles

Premi Marian Vayreda

Editorial Empúries, 2012

Sinopsi

Fa dies que vaig enllestir la lectura d’aquest llibre i m’he donat un temps per pensar-lo.

No és un llibre religiós, com algú podria pensar en llegir el títol. Tampoc és un llibre dels anomenats d’autoajuda (encara que, probablement, a l’autor l’ha ajudat haver-lo escrit). Es presenta com un “dietari narratiu” que Miralles comença a la Toscana (part I), segueix a Barcelona (part II), i que acaba en un tercer espai intangible anomenat Ànima (part III).

L’autor, un home que ha arribat a la quarantena i que treballa en el sector de la cultura (es dedica a l’ensenyament en una facultat de comunicació, ha treballat escrivint i traduint teatre, ha publicat una novel·la,…), sent la necessitat de reflexionar i de “retrobar l’ànima” perquè “vivim un temps en què totes les experiències sensibles semblen caramels que t’arriben llepats”.

Aquest desig de Retrobar l’ànima, íntim, però també confrontat respecte els altres, passa necessàriament per la reflexió i la discussió que l’autor mantindrà amb diferents filòsofs, però també passa per l’experiència vital, a vegades dolorosa, que el portarà a intentar definir l’ànima en una concepció moderna, lluny de les concepcions tradicionalment dualistes.

L’ànima, tal com l’entén Esteve Miralles, serveix per a moltes coses: per a viure el present, per a saber afrontar el dolor amb enteresa, per a ser lliure i responsable, per a defensar-se dels abusos del poder, per a ser delicat amb els altres … I no és un ens en sí, sinó que cal deixar-la créixer: “s’ha de cultivar”. L’ànima serà descrita o definida a partir de la pàgina 219 en 101 aforismes. Són tants, que hom pot triar, reflexionar, trobar contradiccions i debatre amb l’autor, com quan en l’aforisme 91 diu que “No cal definir què és l’ànima”.

Aquesta indagació interior va acompanyada i s’alimenta de les circumstàncies materials, culturals, professionals i vitals de l’autor, i sobretot, per l’experiència dolorosa de la mort prematura del company d’estudis, escriptor i amic David Vilaseca, i també la d’algun familiar estimat. Els de la seva generació, joves que han arribat a la maduresa i que formen part del món de la cultura s’hi podran sentir identificats.

No és un llibre de lectura ràpida ni fàcil. És un llibre per recollir idees, per obrir debats. Per rumiar.