Agraït per la iniciativa del mestre Carles Castellà,
de fer llegir El vertigen del trapezista al seu alumnat, el passat 28 d'abril acudeixo a l’Institut
de Camarles. M’agrada que el trapezista no hagi parat del tot, que es mantingui
viu, inquiet, amb capacitat de sorprendre, fins i tot a mi mateix. Anar a
parlar d’un llibre teu, escrit ja fa uns quants anys, és bona excusa per
rellegir-lo, per recuperar sensacions, per remoure emocions estancades al
solatge del record.
Per fer la xerrada envaïm el gimnàs, provisionalment.
Els alumnes m’esperen asseguts en banquets, amarats d’una adolescència que els
fa creure invencibles, o fràgils, o tot alhora. Així, tots junts, es fan forts
els uns als altres. Carles Castellà fa una breu introducció, i jo també comento
alguna cosa abans de donar-los la paraula, i llavors sorgeixen les vergonyes,
les inseguretats. Són durs per fora, tendres per dins. Però a poc a poc s’alcen
braços, alguns amb insistència; altres, segur, pensen en les seves coses;
pluralitat d’horitzons tan diversos com la vida.
Deixo uns quants exemplars de Postres de músic de
regal, i m’obsequien amb productes de la terra (arròs i oli); intentem
alimentar-nos mútuament.Al Carles, a més, li dec un dels primers comentaris que es van fer sobre els meus llibres, concretament Postres de músic, allà l'any 2006.
Gràcies per la teua disponibilitat, per la teua visita, per este article... i pels teus llibres!
ResponElimina