nosaltres, i els altres

Un amic escriptor es lamenta que no acaba de concretar dos presentacions de llibres. “Ja et direm alguna cosa”; i aquesta cosa no arriba mai.

Llegeixo el seu lament de forma solidària i amb tendresa. Ja tinc certa experiencia, i són molts els projectes (alguns molt poc comuns) que he proposat els últims anys. Quan demano col·laboracions, aquestes es reben amb diferents nivells d’entusiasme. Amb els anys he après que no puc demanar als altres que posin el mateix entusiasme que jo en el meus projectes. Tothom té les seves prioritats, les seves passions, i així ha de ser. Per això, quan proposo a algú que participi en algun projecte i no respon amb un entusiasme similar al meu, prefereixo deixar-ho córrer; segurament no sortiria bé.

Assumir aquest fet et salvarà de moltes frustracions.

I això val per a la literatura i per a la vida. Sovint jutgem les accions o inaccions dels altres en funció de la nostra manera d’entendre la vida, segons els nostres paràmetres. Si un company de feina passa pel nostre costat i no ens saluda, pensem que és antipàtic, o orgullos; i no valorem que potser té dificultats per a les relacions socials, que és tímid, que demana, a silenciosos crits, que algú li digui alguna cosa.

Intentar posar-se en la pell de l’altre és un bon exercici per a un escriptor i, sobretot, per a una persona.