Besòs Mar, de Lluís Bosch

Ja fa  unes setmanes em vaig fer ressò de la publicació del nou llibre de Lluís Bosch, Besós Mar, i, en començar a llegir-lo, de seguida en vaig penjar a Youtube la lectura d’un fragment, com podeu veure en aquest apunt.

Però ara em plau fer-n eun comentari més personal. El llibre viu sota l’etiqueta de gènere negre, perquè un policia està investigant un assassinat, però en el fons hi batega una gran novel·la psicològica. Us confesso que cada cop m’interessen menys les trames dels llibres, tot i que agraeixo que estiguin ben lligades, que siguin seductores, però el que m’atrapa és la capacitat d’emocionar-me en cada fragment, d’admirar la bellesa d’una descripció, de deixar-me seduir per la mà d’un escriptor que em mostri amb maestria els paisatges, els mobles, els gestos, les sensacions. Trobo més plaer en una comparació ben trobada que en un misteri ben entortolligat. I tot això ho trobo Besós mar. L’autor és capaç de fer-nos sentir empatia per un personatge que es troba a anys llum de nosaltres, almenys quant a gustos i ideologies, pero no en les pors i anhels que compartim tots els éssers humans. El llibre ens parla del desarrelament i enyor que pateix algú que viu lluny del seu lloc de naixement, i lluny del passat, perquè els estralls del pas del temps també són presents a la novel·la. Tot canvia sota els peus del protagonista, tot es defà, i les culpes d’errors passats acudeixen a cobrar el deute. 

El 28 d'octubre, parlaré amb Lluís Bosch al programa Tens unracó dalt dle món de Canal 21, i 

Per a acabar, no em puc estar de transcriure algun fragment:

 .

La tela (que amaga el cadáver)  respirava amb asma i feia una remor com d’animal enorme i agònic.

.

L’inspector Arsenio Crespo va mirar de nou els núvols que transcorrien darrere els vidres a una distancia imposible de calcular. Els núvols floten a milers de metres de nosaltres. Podrien ser dos mil com també podrien ser deu mil. Va imaginar que les boles de cotó fluíx s’unien tot d’una i en formaven una de sola, però que aquesta era negra. De color de plom i densitat de pedra. Es va imaginar com la massa fosca es recargolava, prenia la forma d’un remolí i tot seguit escopia llampecs d’una fúria prodigiosa, mai no vista, capaços d’encendre l’aire de la tarda, d’incendiar l’atmosfera del planeta.

.

Du un gotet de vi pinçat amb els dits tal com una aranya duria una mosca que ha atrapat a la teranyina.

 .

Damunt de la taula hi havia un retall d’hule seragrafiat amb la foto d’uns còdols de riu. Al damunt, un gerro de vidra acollia un pom de flors de mimosa que s’havia assecat dies, setmanes enrere. Damunt de l’hule hi reposava el pol·len mort, una lleu aurèola de pols groga damunt de la qual es dipositaven petits filaments de les flors en descomposició.

.

La por que sent no l’havia sentida mai i no ha après a transitar aquest espai desconegut. Potser és la por que sent qualsevol quan es fa vell i ha adquirit aquell caràcter temorenc dels ancians que als nens els resulta divertit i als adolescents ridícul. Quan era petit li agradava contemplar les tempestes, i com més llamps i trons millor, com més aigua millor. Ara, en canvi, cada cop que veu núvols negres per damunt dels edificis tem que l’aiguat no se li endugui res.

 .

Els records poden ser falsos —va pensar—, perquè els records es desfan com la sal dintre el mar, com els núvols de l’estiu es fonen en un migdia de canícula. Com les deixalles es desintegres a la depuradora.