Els germans petits sovint vivim com un fet natural l'existència d'un germà gran que assumeixi les responsabilitats, prenem com un dret de naixement que algú vetlli per nosaltres, i sovint no pensem d'agrair-ho.
Aquesta reflexió m'ha vingut al cap després de llegir i veure un apunt al facebook relacionat amb el llibre Las raíces cósmicas de la vida, de Josep Maria Trigo, on explica molt gràficament com el nostre germà gran Júpiter protegeix el nostre planeta. Potser li hauríem d'agrair quan el veiem brillar al cel.
I aicò em recorda també un conte de Sergi Pàmies, del recull La gran novel·la sobre Barcelona, que vaig penjar fa temps a Youtube:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada