Sense clemència

Són uns anys setanta, encara joves, dels primers, encara en blanc i negre al record, gràcies a una càmera que pagà en escreix els seus serveis, i que només jubilà la dictadura d’una tecnologia que s’obre pas a cops de colze, i davant la qual només ens resta altra cosa que adorar. Als nostres humils viatges de famíla fèiem poques fotografies, res comparable als viatges d’ara. S’estudiava detingudament l’objecte a fotografiar des de diversos àngles, es consultava quantes en faltaven al rodet. Aquell viatge a Saragossa, sobretot, ferem moltes fotos des de dalt del Pilar, suposo, perquè es veu l’Ebre des d’una bona alçària, els ponts, i ara puc pintar l’aigua del color que més m’agradi, marronosa de fang, blava, o ataronjada de capvespre, segons com vulgui imaginar el record. A les fotos surto amb mon germà, més gran, pam i mig més alt, cabells, camisa i pantalons anys al més pur estil setanta. I jo, amb els ulls mig enlluernats pel sol que ens toca de cara. Recordo que a les pedres d’aquell mirador hi havia pintats noms de parelles. Potser encara hi són, o el temps els ha esborrat, sense clemència.