Són uns anys
setanta, encara joves, dels primers, encara en blanc i negre al record, gràcies
a una càmera que pagà en escreix els seus serveis, i que només jubilà la
dictadura d’una tecnologia que s’obre pas a cops de colze, i davant la qual només
ens resta altra cosa que adorar. Als nostres humils viatges de famíla fèiem
poques fotografies, res comparable als viatges d’ara. S’estudiava detingudament
l’objecte a fotografiar des de diversos àngles, es consultava quantes en
faltaven al rodet. Aquell viatge a Saragossa, sobretot, ferem moltes fotos des
de dalt del Pilar, suposo, perquè es veu l’Ebre des d’una bona alçària, els ponts,
i ara puc pintar l’aigua del color que més m’agradi, marronosa de fang, blava,
o ataronjada de capvespre, segons com vulgui imaginar el record. A les fotos
surto amb mon germà, més gran, pam i mig més alt, cabells, camisa i pantalons
anys al més pur estil setanta. I jo, amb els ulls mig enlluernats pel sol que
ens toca de cara. Recordo que a les pedres d’aquell mirador hi havia pintats
noms de parelles. Potser encara hi són, o el temps els ha esborrat, sense clemència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada