Fa uns dies, en sortir de
la feina, em vaig creuar amb dues parelles de vellets, que passaven cadascun
pels dos costats d’un dels pilars dels porxos de l’Ajuntament. Els vaig haver
de mirar dues vegades, perquè semblava que, enlloc d’un pilar, hi hagués un
mirall. Tots quatre caminaven al mateix ritme lent, gairebé al mateix pas, amb
el mateix posat encorbat pels anys, de la mateixa estatura ells, de la mateixa
estatura elles. M’aturo i comprovo que van els quatre junts, a passejar, cada
parella agafada de les mans, per a ajudar-se a no caure. Veig com s’allunyen
-xic, xica, xic, xica- , i intueixo que parlen de les seves coses. Em vénen
ganes de seguir-los, només un moment, per a tastar les seves paraules, però me
n’estic, i reprenc el meu propi camí.
el final d'una memòria
Fa 3 hores
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada