Cada migdia, sempre que puc, em regalo després
de dinar un balsàmic oasi estirat al sofà, protegit d’una prima manteta, amb
soroll de fons de la televisió. No necessito gaire, tot just vint minuts per
fer-li creure al cos que m’he adormit, que el dia torna a començar. Però els
cap de setmana la relaxació és més difícil. Sovint em poso de costat al sofà,
amb els genolls doblegats, i creo un espai que mon fill, de sis anys, bateja
com el seu niu. “No et moguis”, li demano sense gaire fe que la petició
assoleixi l’èxit. Noto els seus colzes a l’esquena, els genolls a la cuixa, els
peuets imparables que imaginen bateries de colors. No m’adormiré gens, ho sé. I
sé el molt que enyoraré el seus ossos contra els meus d’aquí uns anys, i somric
d’amagat, perquè no s’adoni que estic despert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada