el seus ossos contra els meus

Cada migdia, sempre que puc, em regalo després de dinar un balsàmic oasi estirat al sofà, protegit d’una prima manteta, amb soroll de fons de la televisió. No necessito gaire, tot just vint minuts per fer-li creure al cos que m’he adormit, que el dia torna a començar. Però els cap de setmana la relaxació és més difícil. Sovint em poso de costat al sofà, amb els genolls doblegats, i creo un espai que mon fill, de sis anys, bateja com el seu niu. “No et moguis”, li demano sense gaire fe que la petició assoleixi l’èxit. Noto els seus colzes a l’esquena, els genolls a la cuixa, els peuets imparables que imaginen bateries de colors. No m’adormiré gens, ho sé. I sé el molt que enyoraré el seus ossos contra els meus d’aquí uns anys, i somric d’amagat, perquè no s’adoni que estic despert.