D’ON PROVÉ LA PARAULA MADURAR?

Quan et trobes en aquesta etapa de la vida en què comences a deixar de ser petit i avances, de forma inevitable, cap a l’edat adulta, et diuen (t’alerten) que t’estàs fent gran, que t’has de convertir en un home, que certes llicències que t’eren permeses de xiquet, certes febleses, han de passar a la història, a la teva història, que has de madurar; com si madurar tingués quelcom a veure amb tornar-se més dur per assumir dignament les responsabilitats que et pertoquen, els compromisos, les obligacions.

Jo confesso que sempre he estat de maduresa lenta, que he arribat a cadascuna de les etapes de la vida amb una mica de retard respecte els meus coetanis. Hi ha hagut èpoques en què això em preocupava, quan a companys de classe els sortien pèls de la barba, i a mi no; quan explicaven els primers acudits verds que a mi no em feien gràcia i més aviat m’intimidaven.

Madurar; quina tasca més feixuga se m’afigurava llavors, no sabia si en seria capaç. Però si ens cenyim al món de la fruita, madurar no representa tornar-se dur, sinó tou.

Passats els cinquanta, m’emociono amb més facilitat que mai, i enceto il·lusions cada dia, i em “sento bullir la sang”, com deia el Serrat.

Amb els anys em faig tou, més tou encara, i si fos una fruita, no sé quina fruita seria, alguna sucosa i dolça, espero. Quan en un futur, llunyà si pot ser, la meva carn es faci malbé, vull creure que restarà una llavore, rere meu, la llavor del xiquet que no es resigna a crèixer del tot.