Quan et trobes en aquesta etapa de la vida en què
comences a deixar de ser petit i avances, de forma inevitable, cap a l’edat
adulta, et diuen (t’alerten) que t’estàs fent gran, que t’has de convertir en
un home, que certes llicències que t’eren permeses de xiquet, certes febleses,
han de passar a la història, a la teva història, que has de madurar; com si
madurar tingués quelcom a veure amb tornar-se més dur per assumir dignament les
responsabilitats que et pertoquen, els compromisos, les obligacions.
Jo confesso que sempre he estat de maduresa lenta, que
he arribat a cadascuna de les etapes de la vida amb una mica de retard respecte
els meus coetanis. Hi ha hagut èpoques en què això em preocupava, quan a
companys de classe els sortien pèls de la barba, i a mi no; quan explicaven els
primers acudits verds que a mi no em feien gràcia i més aviat m’intimidaven.
Madurar; quina tasca més feixuga se m’afigurava
llavors, no sabia si en seria capaç. Però si ens cenyim al món de la fruita,
madurar no representa tornar-se dur, sinó tou.
Passats els cinquanta, m’emociono amb més facilitat
que mai, i enceto il·lusions cada dia, i em “sento bullir la sang”, com deia el
Serrat.
Amb els anys em faig tou, més tou encara, i si fos una
fruita, no sé quina fruita seria, alguna sucosa i dolça, espero. Quan en un
futur, llunyà si pot ser, la meva carn es faci malbé, vull creure que restarà
una llavore, rere meu, la llavor del xiquet que no es resigna a crèixer del tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada