Relats i guitarra a Vinebre.

En poc més d’un any, tercer cop que vaig a Vinebre. Primer, l’agost de 2015, a recollir el XXXIII Premi de Narrativa Ribera d’Ebre, después, a presentar la novel·la guanyadora, El nostre pitjor enemic, i aquest dissabte, per fer un recital de relats acompanyat de la guitarra d’Albino Tena.

Dissabte a la tarda quedem a casa seva. Carrega al maleter del meu cotxe la seva guitarra, altaveus, micròfons cablejat… i va afegint coses, tot per si de cas; és un professional molt meticulós que estima la feina ben feta. Jaqueta fina o gruixuda? Les dues, per si de cas. Jo porto impresos els textos escollits, uns pocs llibres, i un bolígraf que després em deixaré.

Durant el trajecte, riu amunt, aire condicionat molt suau i amena conversa sobre les nostres coses.

I arribem a casa Don Joan, un edifici renaixentista recuperat fa poc, que vaig descobrir la meva darrera visita a Vinebre, i on havia de llegir els meus contes, sí o sí.

Ja ens esperen, l’alcaldessa, la regidora de Cultura, i personal de l’Ajuntament. Tot està a punt, el tracte és dolç, amable, agraït, i el pati està pintat de colors càlids, t’abraça.

Fem proves de so fins que a l’Albino li sembla perfecte; vol que el públic ho escolti bé, vol xalar.

I comencem el recital, contes amb Cornudella i el Montsant de rerefons, inspirats en els meus passejos per Tortosa, relats amb tendresa i humor, nanocontes, fragments de vida. Llegeixo en braços de la guitarra, al ritme de les notes, esperant de vegades que Albino acabi un acord; és com una dansa.

Després, ens regalen felicitacions i agraïments, confessen alguna llàgrima que ha estat a punt de vessar. I vi del poble, dolç, és clar, i coc amb xocolate al mig.

Em demanen que signi exemplars dels meus llibres, i no trobo el bolígraf que havia portat. Albino, eficient, em deixa el seu, i a l’hora de marxar vol que me’l quedi, de record.

Una dona em diu que quan et quedes vídua, al poble d’adopten. Sí, Vinebre es veu un poble acollidor que diu Vine. Però nosaltres ara marxem, no del tot.