Quan dic Van Gogh, vull dir Vincent, i Theo

Tothom coneix Van Gogh, i quan dic Van Gogh, vull dir Vincent. La seva pintura es reconeix a distància, la passió, el color, la llum, la follia... Tothom coneix també la seva història, més o menys, l’angoixa, la pobresa, la follia... Molts envegen un talent incomprès al seu dia, únic, irrepetible, i el seu rostre, torturat, es passeja pels llibres d’història; autoretrat de la recerca humana d’un mateix. Els seus quadres baten rècords milionaris a les subhastes, cosa que al meu cor li desperta certa angúnia; no sé si ell n’hauria estat feliç, o si abans preferiria haver-los cremat tots.

Però ningú no enveja l’altre Van Gogh, el Theo, son germà, l’exitós marxant d’art que lluny de gaudir del talent suficient per pintar, acumulà força diners amb el seu tracte. El Theo no estalvià cap mena de suport al Vincent, tant econòmic (sense el qual potser no gaudiríem ara dels seus quadres), ni, sobretot, moral.

El món no va sobrat de Vincents, ni de Theos.