Tothom coneix Van Gogh, i quan dic Van Gogh, vull dir Vincent. La seva
pintura es reconeix a distància, la passió, el color, la llum, la follia...
Tothom coneix també la seva història, més o menys, l’angoixa, la pobresa, la
follia... Molts envegen un talent incomprès al seu dia, únic, irrepetible, i el
seu rostre, torturat, es passeja pels llibres d’història; autoretrat de la
recerca humana d’un mateix. Els seus quadres baten rècords milionaris a les
subhastes, cosa que al meu cor li desperta certa angúnia; no sé si ell n’hauria
estat feliç, o si abans preferiria haver-los cremat tots.
Però ningú no enveja l’altre Van Gogh, el Theo, son germà, l’exitós
marxant d’art que lluny de gaudir del talent suficient per pintar, acumulà
força diners amb el seu tracte. El Theo no estalvià cap mena de suport al
Vincent, tant econòmic (sense el qual potser no gaudiríem ara dels seus
quadres), ni, sobretot, moral.
El món no va sobrat de Vincents, ni de Theos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada