Tot i haver escrit dues novel·les (una encara pendent de publicar), el meu hàbitat natural és la brevetat, i em moc amb certa facilitat quan escric microcontes, nanocontes, aforismes, versos, dietaris, desdefinicions, etc.
M'agrada improvisar, deixar-me portar per les paraules i les emocions. Aquesta manera meva d'escriure, una mica anàrquica, em resultà un escull a l'hora d'escriure la meva primera novel·la. El meu afany de teclejar paraules i que el so de les tecles em guiés, no era el camí idoni. Abans calia dissenyar tota la novel·la, estructurar-la, prendre moltes decisions, i tenir una visió de conjunt de la seva totalitat. Vaig fer cronogrames amb l'Excel, taules al Word on afegia files i columnes. Però la pantalla de l'ordinador no m'era suficient, i per tanir una visió en conjunt calia quelcom més real. Vaig haver d'imprimir-me els plànols, dibuixar la inventada illa, i tenir-ho tot a mà, ben escampat damunt la taula, quan em posava a escriure. I això que la meva novel·la no passa ni en un lloc ni en un temps concret.
Fa uns dies, em va provocar un gran somriure de complicitat veure aquesta fotografia que va penjar al facebook l'escriptora Núria Esponellà. Diu: "Torno a desplegar llençols per a una nova història". Una imatge molt gràfica de la ment d'una novel·lista en ple treball.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada