Desdefinicions (triomfart)

 Triomfart. Qui rep sense il·lusió la vuitena medalla d'or.

A La Romàntica

 A la nova llibreria d'Amposta, La Romàntica, ja tenen exemplars del que potser és el meu llibre més estimat, Per no perdrem les molles (Editorial Petròpolis), el meu segon dietari on mon fill té un gran protagonisme.

Fa anys que, sense abandonar els meus relats de ficció, no tinc necessitat d'afegir res d'inventat a les petites coses que m'envolten, i m'agrada limitar-me a descriure-les amb la seva pròpia màgia.

I amb un pròleg del blocaire, escriptor i científic que ara es disputen tots els mitjans per parlar del monotema actual, Salvador Macip.

Dona aparentment de ferro

 Dona aparentment de ferro, que plora per dintre.

Amistat i llibres: Pilar Romera

 

Tercer vídeo de la sèrie AMISTAT I LLIBRES, que amb el títol defineix prou bé el contingut. En aquest cas, parlo amb Pilar Romera de llibres, de novel·les, de contes, d'Els impostors, del llibre col·lectiu Assassins de l'Ebre, de literatura ebrenca, de la força del riu, d'amics comuns com Miquel Esteve o Eduardo Margaretto, de la capacitat que dóna la literatura de posar-se a la pell de l'altre, etc, i tot amb complicitat i somriures.

Podeu veure tots els vídeos de la sèrie en aquest enllaç.

resignació

 

La resignació, t’apropa o t’allunya de la felicitat?

La Tortosa de Gerard Vergés

Aquest matí, a l'espai del seu nom al parc municipal de Tortosa, tindrà lloc el ja tradicional recital dedicat a Gerard Vergés, organitzat per diLLUMs d'arts al forn, amb l'Ajuntament de Tortosa i Òmnium Cultural Terres de l'Ebre. Cada any el dediquem a una temàtica inclosa a la seva obra, i aprofitant la capitalitat cultural de la ciutat, l'acte d’avui du el lema "La Tortosa de Gerard Vergés".

Des dels diLLUMs ens agrada apostar per dos fronts: homenatjar els grans i donar visibilitat els joves. Per això, qui s'encarregarà de recitar els textos serà alumnat dels instituts de la ciutat.

Condueixen l’acte Ricardo Gascón i Jesús M. Tibau.

Intervenen:

Col·legi Sagrada Família: Mama Diarrà i Gisela Fontanet

Institut Dertosa: Dani Fetescu, Neus Hierro, Gerard Fabregat i Jordi Vidiella

Institut Cristòfol Despuig: Lluís Martínez Barroso, Arantxa Sayas Cobo,  Dàmaris Tafalla Muñoz, Irune Chavarria Mariné i Joana Guinart Miralles

Després, al torn de micro obert, intervenen:

L’alcaldessa de Tortosa, Meritxell Roigé i Cinta Espuny, el regidor de Cultura, Enric Roig, la presidenta d’Òmnium Cultural Terres de l’Ebre, Dolors Roo, Guillem Vergés, Carlos Vergés, Manel Ollé i Cinta Sabaté, Tomàs Camacho, Lluís Martín Santos i Jesús M. Tibau.

També hem comptat amb la guitarra d'Albino Tena, que ha acompanyat les lectures i ha interpretat alguna de les seves cançons.

Agraïment a totes les entitats i persones esmentades, a Sílvia Rossell, Joan Maria Romaní, Ernest Redó i Julian Vidal pel suport en el muntatge, i per al nostre home càmera, Rafael Ricote, que ha gravat tot l’acte.

Podeu veure més fotos en aquest àlbum. 

VII Premi de narrativa breu Ciutat d'Amposta

Em plau compartir amb vosaltres que avui m'han concedit el VII Premi de narrativa breu Ciutat d'Amposta.

L'he guanyat amb un recull de disset relats amb el fil conductor de l'esport. Sovint es parla de l'esport i la cultura com si fossin rivals, i en aquests relats he mirat de fusionar-los.

L'esport proporciona  alegries i passions diferents a la poesia o l'art. Les primeres són col·lectives i viscerals, les segones, íntimes i profundes. No cal comparar; es pot gaudir de tot. A més, molts esdeveniments esportius ens fan viure guions que semblarien inverosímils a la ficció, amb finals d'una emoció que arriba fins al límit, a l'últim segon.

Però en el meus relats utilitzo el recurs de l'esport per a arribar a sentiments més íntims i quotidians, molt habituals a la resta de la meva obra. Com a exemple, hi ha relats ambientats en l'esgrima, el ciclisme, el golf o la petanca. D'altra banda, com a exercici literari, també he gaudit descrivint determinats moviments i gestos propis de cada esport.

M'emociona rebre aquest premi a la ciutat d'Amposta, precisament enguany. Per algú que ve del Priorat, m'he trobat molt còmode a Tortosa i a les Terres de l'Ebre en general, i me les sento absolutament meves. Fa molts anys que em sento vinculat a Amposta i la seva Biblioteca, participant en molts actes, acudint a les Jornades de les Lletres Ebrenques, una de les cites anuals més esperades i on m'ho passo més bé. I el 2013 vaig tenir l'honor de rebre el Mèrit de les lletres ebrenques. Però m'emociona rebre'l precisament enguany, i salvar el confinament comarcal, quan no fa ni un més que ens deixés Josep Igual, quan el cop de la notícia encara em fa mal i em costa parlar d'ell sense emocionar-me. 

Després de llegir un relat del recull, acabo amb el fragment d'un dels dietaris de Josep Igual: 

Quan et poses a escriure és convenient pensar que et vigila un dels grans des d’algun espiell. Però, també, és convenient provar d’emprenyar-lo una mica.

Sempre pensaré en Josep com un d'aquests grans. 

Definició gràfica d'un microescriptor

 

Lletres a les aules. Visita a l'Escola Port Rodó

 Hi ha alguna forma millor de preparar Sant Jordi que visitar una escola?

Avui he gaudit un cop més d'aquesta experiència, gràcies al programa Lletres a les aules de la Institució de les Lletres Catalanes.

He visitat de nou una escola amiga, l'Escola Port Rodó de Campredó, un dia que segueix la línia de la resta d'aquest abril fred i plujós. 

Per peresa, o per fatiga, o per esperança, em deixo el paraigua a casa (sembla que potser no plourà, penso, innocent). L'últim quilòmetre abans d'arribar a Campredó, les gotes s'escampen de forma aleatòria pel parabrisa del cotxe. Aparco prop de l'edifici. Corro sense precipitar-me, amagant de l'aigua, que m'esquitxa les ulleres, la bossa de llibres que porto per a regalar-los; sé que em regalaran moltes sensacions.

Em reben cordials i agraïts, com sempre a totes les escoles. M'espero a la sala que han preparat amb totes les mesures covid, ventilada, amb la distància necessària.

Baixen la classe dels més grans, i des d'una altra aula ens segueixen via ordinador.

Com sempre, el meu objectiu és intentar transmetre la passió per la literatura  i mostrar-me com un d'ells, senzill i proper, i no com els inabastables escriptors que jo imaginava quan era un xiquet. Poso exemples del poder de les paraules, de cadascuna d'elles, petita com un pèsol, i els demostro que una paraula val més que mil imatges (com a mínim, prudents, ningú gosa portar-me la contrària). 

Han llegit uns quants dels meus contes i tenen preguntes preparades, que procuro respondre amb tota la sinceritat i exactitud d'un inventor d'històries fictícies, d'un admirador de la realitat. Entre altres coses, volen saber en què m'inspiro, i improviso dos personatges d'un possible conte, que estan allí, damunt la taula rere la qual els parlo: en un racó, dues roses vermelles, ufanoses, fresques; a l'altre, un pom de roses de cartró pintades, probablement d'una manualitat escolar recent. No els dic com podria continuar la història, simplement els suggereixo què deuen pensar les unes de les altres.

I, quasi al final, arriba el nanoconte, infal·lible, que desperta sorpresa quan mostro de lluny la pàgina gairebé en blanc, i que en poques paraules els obre un món de possibilitats.

 Per a acabar, em regalen la lectura d'un conte i d'un poema que han escrit.

Les mascaretes intenten, inútilment, amagar la nostra il·lusió.

Novetats ebrenques de Sant Jordi

 Des de 2014, repasso  amb Gustau Moreno a Canal 21 Ebre les novetats ebrenques per Sant Jordi.

Procuro estar a l'aguait i no deixar-me cap dels llibres, essencialment de literatura, que s'han publicat des del Sant Jordi anterior, i ho faig amb estima pels meus companys de lletres. Demano disculpes pels oblits que segurament tindré, perquè el nombre de llibres és alt i divers.

Acostumen a ser una cinquantena cada any, i no baixem, i no paren d'afegir-se noves autores i autors, en tots els gèneres.

L'any passat ja va ser un Sant Jordi quasi nul, amb el confinament de les primeres setmanes d'estat d'alarma. Enguany esperem que sigui l'últim fora de la normalitat.

Un record per a l'absència que més enyoraré, del gran Josep Igual.

Ho podreu veure en directe al programa Primera columna, avui 22 d'abril a partir de les 10.30 hores, i aquí penjaré el vídeo.

Presentació d'Un estiu al Delta, de Pilar Garriga

 

Avui, a la Biblioteca de Tortosa, enmig d'una frenètica llista d'activitats culturals, presento, juntament amb Ricardo Gascón, el llibre Un estiu al delta, de Pilar Garriga, en un acte presidit per l'alcaldessa, Meritxell Roigé

Una nova aventura del seus personatges, la Mont i el Martí, que hem vist créixer al llarg de tots els seus llibres. Aquesta és una característica que em sembla interessant de compartir durant la presentació. A mi, acostumant a relats breus on els personatges apareixen i desapareixen en poques línies, em costa imaginar com deu ser això de conviure amb uns personatges durant tants anys, crear-los i fer-los créixer, conviure pràcticament amb ells.

Durant l'acte passem imatges d'estius al delta que vam demanar a amigues i amics per a compartir.

Del llibre, destaco unes paraules que em fa suggerir la seva lectura: entusiasme, sorpresa, admiració, empatia, creixement, descobriment, aventura, joc, comprensió, il·lusió, implicació.

Entre altres coses, comentem el fenomen de massificació turística que va viure el Delta la passada Setmana Santa, tot just quan un d'aquests turistes, una mica perdut, enlloc d'anar a la platja fa cap a la Biblioteca on s'instal·la a prendre el sol, despertant les rialles de l'estimat públic.

Recordant Josep Igual

 Al Programa cada día escribo el libro de Ràdio Ràpita, conduït per Eduardo Margaretto i Miquel Reverté, recordant l'amic i escriptor Josep Igual, juntament a Rafael Haro i Xavier Miró.

El podeu escoltar en aquest enllaç.

Fem florir la cultura per Sant Jordi

 Troballa a Tortosa. Campanya FLORIR LA CULTURA PER SANT JORDI.

Més informació a Fundació Carulla.

Actes Sant Jordi. Homenatges a Gerard Vergés i a Josep Igual

 Aquesta setmana participo en un parell d'actes a Tortosa amb homenatges inclosos a dos grans de la literatura, en general, i de les lletres ebrenques en concret: Gerard Vergés i Josep Igual.

El 23 d'abril a les 19 hores, a la plaça de l'Absis, dins de l'acte d'Òmnium Cultural "Paraula viva", i abans del concert de Pili Cugat i Carlos Lupprian, Sílvia Panisello, Ernest Redó i jo mateix, llegirem textos breus de Josep Igual, gran escriptor, enorme dietarista, i enyorat amic, que ens va deixar el passat mes de març.

.

L'endemà, 24 d'abril, a les 12 del matí, a l'espai del seu nom al parc municipal de Tortosa, tindrà lloc el ja tradicional recital dedicat a Gerard Vergés, organitzat per diLLUMs d'arts al forn, amb l'Ajuntament de Tortosa i Òmnium Cultural Terres de l'Ebre. Cada any el dediquem a una temàtica inclosa a la seva obra, i enguany, aprofitant la capitalitat cultural de la ciutat, l'acte es dirà "La Tortosa de Gerard Vergés". Des dels diLLUMs ens agrada apostar per dos fronts: homenatjar els grans i donar visibilitat els joves. Per això, qui s'encarregarà de recitar els textos serà alumnat dels instituts de la ciutat: Dertosa, Cristòfol Despuig i Sagrada Família. També comptarem amb la guitarra d'Albino Tena.

En finalitzar, micro obert per qui vulgui llegir Vergés.

IMPORTANT: per a assistir a tots dos actes, cal inscripció prèvia a terresdelebre@omnium.cat 

Lluny de qualsevol altre lloc

 Dissabte passat vaig participar amb la lectura d'un fragment a la presentació del llibre Lluny de qualsevol altre lloc, de Fèlix Edo (onada Edicions), a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa.

Va conduir l'acte l'amic Ricardo Gascón, i també van llegir Montse Pallarès, Ernest Redó, i Pilar Alegria.

Grava l'acte l'atenta mirada de Rafael Ricote, que podeu veure al compte de youtube dels diLLUMs d'arts al forn. 

Amistat i llibres: Fàtima Beltrán i Jesús M. Tibau

 Fa uns dies vaig dur a terme una conversa a distància amb l'amic i escriptor Ernest Redó. 

Per una altra part, fa unes setmanes, amb l'amiga i escriptora Fàtima Beltrán, vam fracassar en l'intent de gravar una conversa via instagram, però com que vam xalar fent-la, i som tossuts, finalment ahir la vam poder dur a bon terme en el mateix format que amb Ernest Redó.

Tot plegat, vist que el resultat són converses disteses sobre llibres entre amics, durant les quals ens ho passem força bé, crec que és un bon format per a transmetre la nostra passió per la literatura. 

Per tant, segur que n'arribaran més, que aniré enllaçant a la llista de reproducció AMISTAT I LLIBRES del meu compte a youtube.

Avui us deixo amb la conversa amb Fàtima Beltrán en què parlem de Canción bajo el agua i A mig camí de la incertesa.

Un instant nu

Reposa l'aigua

un instant nu.

La llum tremola.

 Inspirat en una fotografia de Marc Prades.

La vista als dits, de Joan Todó

 

La vista als dits, de Joan Todó

Labreu Edicions, 2021 

Sinopsi

recull, revisats, els seus dos primers llibres de poesia publicats en aquesta mateixa col·lecció, Los fòssils (al ras), ara convertits en Los fòssils al ras, i El fàstic que us cega, revisitats i revisats amb el cisell de l’experiència poètica i vital. Aquests llibres estaven exhaurits i d’aquesta manera l’autor els torna a posar en circulació revisitant-los i llimant alguns defectes que el pas del temps i una visió cada cop més segura de la pròpia creació poètica han anat evidenciant a l’ull sempre crític de l’autor. En aquestes primeres experiències l’autor, tal com diu el pròleg de Josep Pedrals creia que «el somni l´enverinava, que la inutilitat del verb florit no hauria de poder més que el desassossec callat», fins al punt que, en el segon llibre «va voler remarcar la brutor del que l´envoltava, la inconsistència dels fonaments i de les convencions, la constatació de les repugnàncies, i va traçar un camí per entre la femta, buscant la certesa per sota de la lletjor, maldant la sutzor, en una mena d´esclat barroc». Dues noves propostes clouen el present volum: La vista als dits, resultat, segons Pedrals, d’una meravellosa interferència: «va aparèixer l´amor» i l’autor «va reconvertir la frisança indeleble que anava contra el viure, en un goig de sensualitat, pell a pell». I clou el volum el llibre Cartes mortes, una mena de retorn als temes primers, però des d’una misantropia plàcida, «sense exabruptes, d´una nitidesa i una finor carnerianes». Dos nous llibres de Joan Todó on la poesia es contrau i se sintetitza en aquella experiència extraordinària de llenguatge de què parlava Raül Garrigasait en la carta-epíleg que tancava El fàstic que us cega i que ara propicia una enlluernadora resposta epistolar, veritable teoria poètica sense concessions a l’èxit fàcil ni al confort de la intel·ligibilitat temptadora, amb què l’autor clou la reunió d’aquests quatre títols que s’han fet un.

Coses que trobo

 L'amor s'entén en totes les llengües.

I els cors perduts.

Fins i tot els morts, de Benjamin Black

Fins i tot els morts, de Benjamin Black

Bromera Edicions, 2017 

Sinopsi

En Quirke ha viscut massa temps entre els morts. Últimament, ha patit al·lucinacions i pèrdues de coneixement. La causa sembla ser una antiga ferida d’un cop brutal i, segons el metge, tan sols necessita un descans prolongat. Però en Quirke no està preparat per retirar-se.

Una nit, durant una onada de calor a Dublín, un cotxe s’estavella contra un arbre i esclata en flames. La policia ho considera un accident o un suïcidi, però en Quirke arriba a una conclusió distinta en examinar el cos. Al mateix temps, la seva filla Phoebe rep la visita d’una coneguda, que està embarassada i tem per la seva vida, però no vol dir per què. Quan la dona desapareix, la Phoebe recorre al seu pare, i en Quirke busca ajuda en el seu amic l’inspector Hackett. En poc de temps es troben enmig d’una cadena perversa de fets, dins d’un món d’ombres, en què un dels personatges més poderosos de la ciutat utilitza la tapadora de la política i la religió per obtenir beneficis obscens. 

.

Comentari.

John Banville és un dels autors actuals a nivell mundial  que més m'agraden, i també quan es disfressa de Benjamin Black per a escriure novel·les de gènere negre.

La trama de Fins i tot els morts està molt ben elaborada, però per a mi, la trama dels llibres és el de menys. Em sedueix amb el tractament dels personatges, la descripció de les escenes, dels decorats que aparentment no intervenen en l'acció, les imatges que evoca. De tot el llibre, o n'he subratllat moltes, potser em quedo amb aquesta descripció d'un personatge a qui acaben de notificar que el seu fill ha mort:

"En Corless no va aixecar-se del lloc on seia. Tenia la sensació que si intentava posar-se dret, tornaria a caure enrere, i s'esfondraria sobre si mateix, com un sac mig omplert".

En un moment de tensió entre dos personatges, escriu: 

"Va caure un silenci incòmode, cap de les dues no sabia què dir. Hi havia formigues a la sucrera."

I moltes més que us convido a descobrir:

"Estava tan aterrida, que jo podia notar-ho, igual com pots notar que una criatura té una febrada sense ni tan sols tocar-la".

"Tenia les grosses mans plegades davant, damunt les tovalles, com una parella d'animals adormits".

cares del món

 Davant d'aquest rostre, no m'he pogut estar de recordar l'antiga secció del blog Cares del món.

tanta vida dintre

 Li van comprar un tap; tenia tanta vida dintre, que se li sobreeixia. Però el tap era de sucre, i el va fondre en un no-res. 

Dedicat a Josep Lleixà, Fifo

L'amor no fa mal

 

L’Ajuntament de Roquetes encarrega a Ignasi Blanch un mural a la Raval de Cristo, davant de les escoles. Des dels diLLUMs ens assabentem un dia abans que el pintarà el 14 d’abril de 2021, amb el lema L’AMOR NO FA MAL i, de forma impulsiva i entusiasta, no podrem reprimir les ganes de participar d’alguna manera, i comencem a moure fils per a buscar col·laboracions.

Resultat? Rafael Ricote, els nostre home de la càmera, amb càrrec vitalici, grava el procés de creació del mural i, al llarg de tot el dia, diverses persones recitem textos mentre Ignasi pinta, concretament Ernest Redó, Lluís Martín Santos, Ricardo Gascón, Màrius Pont, Montse Pallarès i Jesús M. Tibau. Pili Cugat i Carlos Lupprian interpreten algunes de les seves cançons, una de les quals, estrena mundial.

Tot plegat es reunirà en un vídeo que muntarà Rafael Ricote i que podreu veure aquí mateix.

Tot fàcil, tot planer, tot agradable, gairebé improvisat. Una fantàstica excusa per a retrobar-nos persones que feia dies que no ens vèiem, després d’un any de massa distàncies, aquest abril que ens està sortint més fred del normal, amb núvols de gris amenaça al Port, però amb els colors dels somriures als rostres,i de l’Ignasi al mural.

Xalem així, som els dels diLLUMs, cultura i amistat.

Àlbum de fotos en aquest enllaç.

La doble mort d’un anarquista, de Josep Gironès

 

La doble mort d’un anarquista, de Josep Gironès

Pagès Editors, 2021  

Sinopsi

L’any 2012, un matrimoni de jubilats torna al poble dels seus ancestres, on volen arranjar cal Crostó, una casa de la seva propietat. A la recerca de trobar pau emocional, igualment necessiten recuperar uns documents ocults, uns papers que els ajudin a esbrinar la història de dos dels seus avantpassats: la d’un faista que havia participat en els sagnants Fets de la Fatarella de 1937, i la d’en Santiago Salvador, l’autor de l’atemptat de l’any 1893, al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Quan troben els papers i mentre participen en les Festes Majors del poble, veuen que els documents descriuen la història real de l’anarquisme i la guerra del trenta-sis. Tot els va de cara i poden seguir el fil vital dels dos personatges, fins que es troben amb uns afers enrevessadament inesperats i punyents.

Un relat que relliga igualment en format de novel·la històrica la crònica de l’Anarquisme, la Guerra del Trenta-sis i la seva relació amb una nissaga ben especial. 

Una nit a Casablanca

 I per  ala secció de pel·lícula, un parell de fragments del guió d'Una nit a Casablanca, amb els germans Marx.

-S'avorreix?

-Només s'avorreixen els ximples, com ja deu saber.

.

-No li dirà que no a una senyora?

-I per què no?  Ami sempre em diuen que no.

Dos llibres, dos amics; conversa literària i vital

 Aprenent a fer ús de les teconologies, i intentant treure profit de la situació que vivim, i que ja no cal esmentar, ahir vaig mantenir una conversa via vídeo conferència amb l'amic, escriptor, músic i mestre, Ernest Redó.

La idea inicial era parlar dels nostres dos llibres publicats l'any passat, el meu recull de contes A mig camí de la incertesa, que tot just vaig arribar a presentar una vegada, i el seu recull Continuem?, que ja no va tenir aquesta oportunitat.

Si tot va bé, Ernest podrà presentar-lo a Tortosa el proper 1 de maig.

Però aquesta idea inicial era només un punt de partida, una excusa. Ernest i jo ens ho passem molt bé sempre que fem petar la xerrada, sovint amb la literatura com a decorat de fons, i em venia de gust compartir aquest bon rotllo amb tothom, demostrar que la literatura és emoció, i que pots xalar molt compartint-la.

Us deixo el vídeo sencer, sense tallar els dubtes i dificultats inicials, natural, tal com raja, com la vida.

Sense fer soroll, Andreu Alanyà

 

Sense fer soroll, Andreu Alanyà

Linx Edicions 2021

Sinopsi

Sense fer soroll recull tres poemaris on l'autor despulla, en "LLETRES COLOR DE FANG" de vestimentes supèrflues els seus sentiments, compartint de forma intimista la nuesa de l'anima i la passió per fer de la paraula un camí d'estima, expressant amb serenor la necessitat d'abocar tot el sentit al blanc paper.

TE’N CONTARÉ MÉS DE 100 -CRÒNIQUES ESCOLARS- Joan-Josep Sancho

 TE’N CONTARÉ MÉS DE 100 -CRÒNIQUES ESCOLARS- Joan-Josep Sancho

Onada Edicions, 2021 

Sinopsi

“Escrivíem amb ploma i a cada pupitre hi havia un tinter”, “Pujàvem ordenadament a les classes, on ens esperava el caliu de l’estufa de llenya”, “Aquell parvulari no tenia ni serveis i féiem les nostres necessitats al solar del davant”, “Recordo el gust del fluor que glopejàvem setmanalment”, “L’escola és més que mai una finestra oberta al món”, “A l’escola hem aprés les normes del joc de la vida”, …

Són petits fragments de la història escolar dels darrers 70 anys, a Alcanar i a les Cases d’Alcanar, extrets de les “més de 100” cròniques que, responent a la invitació de Joan-Josep Sancho, han escrit un centenar de persones, d’entre 22 i 77 anys, pertanyents a tots els sectors i centres educatius del municipi.

Rememorareu les acadèmies Almi i Montserrat o qui era Sor Pura, Don Félix o la senyora Gertrudis. Llegireu sobre la creació de l’institut canareu i reviureu la primera vaga d’alumnes l’any 1977, la visita de la bruixa Nicotina a les Cases el 1983, l’homenatge a Xesco Boix el 1984 o els primers carnestoltes escolars pels carrers del poble.

Però, sobretot, hi trobareu molta emotivitat, gratitud, anècdotes simpàtiques, referents, respecte, reconeixement, diversitat, …

L’obra inclou un bon grapat de fotografies de diferents èpoques, que li aporten un irrefutable valor testimonial.

Aquest recull de relats, indubtablement, contribueix a preservar i a difondre una part de la nostra memòria col·lectiva.

Parlant de Josep Igual

 A la Cadena SER Ebre, amb Sílvia Tejedor, parlant de Josep Igual.

El personatge més fotografiat de Tortosa

 

Com sempre que surto a passejar per la Via Verda, em trobo amb el personatge més fotografiat de Tortosa: el gat del Pont Roig. Es troba sempre més o menys al mateix lloc, amb un marge d’errada de pocs metres quadrats, a l’estreta franja on s’acaba (o comença) l’antic pont del ferrocarril i les escales que baixen cap al barri de Ferreries. Qui va en bicicleta o en patinet l’esquiva, les xiquetes i xiquets el volen tocar, tothom se’l mira mentre es manté amb aparent indiferència, potser amb arrogància, impertèrrit davant dels centenars de persones que passem al seu davant cada dia. Potser espera algú en concret que li porta restes de menjar a canvi de res, perquè els gats no regalen la seva amistat tan fàcilment. No refusa mantenir la seva postura mentre li fan fotografies amb la vella ciutat de fons, o a contrallum del reflex del sol sobre l’aigua, mentre l’etiqueten a instagram

Paradisos propers. Aquí, aquí!!!!!

 A la vorera, una mare i una xiqueta petita, de mirada pura i brillant (com diuen els del Búnquer de tots els personatges de què parlen al programa de ràdio). La filla es deixa anar de la mà de sa mare, amb un somriure de felicitat difícil de superar i, mentre assenyala amb el dit, crida: Aquí, aquí! 

Es troben davant de la botiga de joguines Gascó. Per la meva experiència, els paradisos són d’aquest món, i són diversos i propers.

Paradisos particulars

 Un nou article a La Marfanta per a reflexionar en veu alta sobre l'allau de visitants durant aquests dies de vacances.

Suddenly, last summer

 Nous fragments de guió a la secció De pel·lícula. Aquest cop del film Suddenly, last summer.

.

No existeix la paraula. Perds els teus pares i ets orfe, perds el teu marit i els vídua; tot i això, perds el teu fill i ets... res.

.

-Estàs bé?

-Bé com la pluja.

.

No és això, l'amor; utilitzar les persones?

Coses que trobo

 

#cosesquetrobo

Trobo una estrella de color rosa, malmesa i tirada al carrer. No és l’estrella que guiava els Reis d’Orient, ni un cometa que anuncia mals averanys.

El seu origen és menys llunyà; el seu destí, més injust.

qui va inventar el telèfon?

 

Fa una anys vaig iniciar una etiqueta al blog sobre acudits.

L’humor sempre m’ha acompanyat. Ha estat una bona eina per a navegar per la vida i, en general, el bon humor és una de les característiques que acostumo a trobar entre els meus millors amics.

Però els acudits, a banda de ser un bon exercici d’enginy, sovint són una bona manera d’entendre com funciona la vida i les relacions humanes, i una excusa per a reflexionar. I d’això es tracta aquesta secció.

Un acudit que sovint recordo és aquest:

.

Un pare discuteix amb son fill i finalment, per a acabar-ho d’una vegada, sentencia: els pares sempre tenen raó perquè en saben més que els fills.

-Ah sí? –respon el fill- Doncs a veure, qui va inventar el telèfon?- el repta.

El pare satisfet de poder donar una lliçó al fill, contesta amb seguretat: Graham Bell!

-Graham Bell?-contesta el fill- i com és que no el va inventar son pare!

.

L’acudit és un trampa, perquè es podria haver resolt també a la inversa, o sigui: Graham Bell? I com és que no el va inventar son fill!

Tots som fills i, la majoria, també som pares alhora, per tant, l’acudit és un engany, un truc que demostra que tot pot observar-se des d’un altre punt de vista, que la nostra posició no és única, que la nostra mirada pot adreçar-se a moltes direccions.  

Sorteig d'un conte a la carta

 Per si voleu participar al sorteig que fa l'Aixeta, d'una bossa i d'un conte a la carta personalitzat, anant al meu twitter.

Amore, de Miquel Bort

 

Amore, de Miquel Bort

Onada Edicions

Mar, una dona a punt d'arribar als quaranta anys, casada i amb un fill, un dia, mentre treballava al súper, creua la mirada per segona vegada amb uns ulls, acompanyats d'uns llavis i d'una veu que durant molt temps havia estat cercant sense èxit, tot just després del seu cara a cara amb la mort. Aquesta trobada casual, a part de crear-li un dilema amb el que ha de fer amb la seua vida ?normal, sense pretensions, per. quotidianament perfecta?, la duu a viure una gran hist.ria d'amor que naix pel magnetisme i l'atracció de dues persones. Un amor passional i clandestí, farcit de romanticisme i d'un sexe com mai abans havia conegut. Un amor que li fa memorar passatges turbulents i humits del passat. Un amor que la porta a la descoberta de llocs i gent amb encanteri, per., sobretot, a descobrir una nova Mar, més atrevida i vital, potser com realment és ella o com voldria ser.
Amore és tot aix., per., a més, entre les seues pàgines el lector també trobarà, en els pensaments de Mar i en el comportament i les reflexions de la seua gran amiga, Laura, una crítica a certes actituds de la nostra societat, a voltes massa hip.crita. I tot, sense obviar el que en el fons vol ser: una aventura per als sentits.

Una dolça abraçada, de Sarai Bertomeu Ortiz

 

Una dolça abraçada, de Sarai Bertomeu Ortiz, amb il·lustracions d'Ivan Alfaro

Editorial Babidibú

Sinopsi

La protagonista del conte perd una bona amiga i viu les diverses etapes del dol acompanyada per les seves emocions i pels seus estimats. El conte acaba amb una bonica reflexió plena d’amor i afecte.